Category Archives: Contes de per riure

Un clin d’oeil al treball cooperatiu (si se’m permet la ironia)

En Joha, predicador

Vet aquí que un bon dia en Joha va pujar a la trona d’una de les mesquites d’Aak Charh, i es va adreçar als fidels que s’hi havia concentrat tot preguntat:
– Oh creients, sabeu el que us diré?
Tots van contestar a l’uníson:
– Doncs no, no en tenim ni la més lleugera idea.
– Doncs si és així, de què us ha de servir el que jo us pugui explicar?
I sense més dilacions, va baixar de la trona.
Al dia següent els fidels van tornar a la mesquita per escoltar les sàvies paraules del predicador. Altre cop s’hi va presentar en Joha, que els va formular la mateixa pregunta. Els fidels, però, van respondre d’una forma ben diferent:
– Sí, sí que ho sabem.
– Doncs si ja sabeu el que us volia dir, ¿ de què us servirà que jo us parli?- va afegir en Joha que va abandonar la mesquita tot seguit.
L’auditori es va tornar a quedar perplex: no hi havia qui l’entengués aquest nou predicador. Els uns interrogaven als altres sobre com havien de respondre-li en la pròxima ocasió. Van arribar a la conclusió que el millor era subdividir-se en dos grups; un diria que sí i l’altre ho negaria.
Satisfets van esperar la tercera oportunitat.
– Oh creients, sabeu el que us diré?
– Sí – van respondre uns.
-No- van cridar els altres.
I llavors en Joha els va parlar amb calma:
– Perfecte: els que ho sàpiguen, que ho expliquin als que ho ignorin.

Els comptes d’en Joha

Novament en Joha ens diverteix amb els seus embolics, que podreu trobar editats en castellà per Clan Editorial al llibre Cuentos del Marruecos español.

Vet aquí que un matí en Joha va passar per davant de la fruiteria, el botiguer, en veure’l, li va reclamar el deute que tenien pendent. En Joha li va dir:
– A veure, donem un cop d’ull a la teva llibreta per saber el que et dec exactament, així t’ho podré pagar i no caldrà que em destorbis un altre cop.
El fruiter va començar a fullejar la llibreta mentre el nostre amic se’l mirava. Quan va trobar el seu nom, va veure que hi havia un compte obert de força dirhams, després d’haver-ho repassat bé van comprovar que en Joha li devia 31 dirhams. Però aquest va fixar-se que just a sota hi havia el compte de l’imam del pobre que devia 26 dirhams. Llavors en Joha va dir:
– Mira, amic meu, jo et dec 31 dirhams i l’imam 26; així doncs si fas la resta veuràs que te’n queden cinc. Dóna-me’ls i així liquidaràs els dos comptes a l’hora.
El fruiter es va aturar a pensar uns moments, però com que no era molt llarg i tenia molta feina, va pensar que era un mètode fàcil de cancel·lar dos comptes antics i se’n va alegrar. Va agafar 5 dirhams de la caixa i els va donar al nostre amic que, naturalment, se’n va anar més content que unes Pasqües.
Però quan el botiguer es va quedar sol, sense clients que l’atabalessin, va intentar refer els comptes que li havia proposat en Joha i es va quedar amb el dubte de si hi havia sortit guanyant o perdent…

……………………………………………………………………………..
Un altre dia que en Joha tornava a estar sense ni un duro va anar a casa d’un veí seu que li devia uns quants dirhams. Com que el veí no hi era, va continuar més pobre que una rata i va haver de marxar amb les butxaques buides. De tornada va passar per davant del forn, just en el moment en què treien el pa acabat de coure. Feia una oloreta tan bona! En Joha no s’hi va poder resistir i tot i que sabia que obrava malament, va aprofitar un moment en què el botiguer badava per prendre-li un d’aquells pans rodons i tan tous. Abans va mirar cap al cel, i es va excusar davant de Déu:
– Senyor meu, tot poderós, tu saps molt bé que estic mort de gana i també saps que no tinc ni un duro. D’altra banda, tu, que ho saps tot, no pots ignorar que he intentat que el meu veí em pagués. Doncs bé, tu que ets omnipotent, pren-li els meus diners i dóna’ls al forner.
I ja més tranquil, es va asseure sota l’ombra d’un arbre per devorar el pa.

La lluna en un cove

bp1.blogger.com/…/s320/Golondrinas-Pozo.jpg

Una nit en Joha es va acostar a un pou i, en abocar-s’hi, hi va veure la silueta de la lluna reflectida a l’aigua.
– Pobra lluna com s’ha de veure! Com pot ser que hagi anat a parar dins d’aquest pou? He d’ajudar-la a sortir d’aquí.
Va agafar la galleda i va intentar atrapar la lluna per després apujar-la. Però la galleda es va enganxar en una pedra i el nostre amic es va pensar que no podia hissar-la per culpa del pes de la lluna.
Va fer força i més força, i tanta en va fer que en el moment que es va desenganxar, l’impuls el va fer caure enrere. En aquesta posició, va veure com la lluna lluïa enmig del cel:
– Lloat sigui Déu, de ben segur que amb aquesta caiguda em dec haver trencat un parell de costelles, però com a mínim he salvat la lluna d’una mort segura. Mira com enlluerna, ja més tranquil·la, a casa seva, al firmament!

Massa gent al mateix llit

En Joha es va tornar a casar poc després d’haver quedat vidu. Semblava que no hagués superat la mort de la seva primera esposa: no parava d’elogiar-la i recordar-la. La casualitat va voler que la seva nova esposa també fos vídua i es trobés en la mateixa situació: tothora parlava del seu marit mort.

Una nit en Joha estava estirat al llit, descansant, quan, sense voler, va donar una empenta a la seva dona i la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que es va trencar un braç.

Al dia següent va venir el pare de la dona a visitar-la i en veure-la ferida, va voler saber què havia passat exactament. Va preguntar-ho a en Joha, que li va contestar:

– Veureu, us ho explicaré amb detall i espero que em jutgeu amb honestedat. Jo, amb la meva primera dona, en fèiem dos, si hi sumem la vostra filla, la meva dona actual, ja en tenim tres, si, a més a més, hi afegim el seu primer espòs, ja en som quatre. Naturalment un llit d’un pobre home com jo no té prou amplada per a quatre persones juntes. Ella, que dorm a una punta del llit, ha caigut. ¿Creieu que algú me’n pot demanar responsabilitats?

La dona i el cadi

Molts contes del Marroc tenen com a protagonista una dona molt llesta que és capaç de resoldre enigmes molt difícils, és el que coneixem com Clever Girl. En el conte que trobareu tot seguit veurem com aplica el seu enginy en la seva vida quotidiana per evitar les càrregues excessives que li volen imposar els homes.

Vet aquí una vegada un home que havia de moldre un sac de blat.
– Dona, has de moldre el blat!- ordenà a la seva esposa.
– I per què ho he de fer jo?- protestà ella- No veus que tinc molta feina amb els nens?
L’home es va anar a queixar al cadi.
– Envia-me-la, que ja l’alliçonaré jo- digué el jutge.
Quan la va tenir davant seu li va fer un gran sermó:
– La dona té l’obligació de moldre el blat. És molt millor, perquè si la porteu al moliner se’n quedarà la meitat.
Just en aquell moment la dona es va retocar el vel en un gest maquinal, tot deixant veure part del seu rostre. El cadi, que la va trobar molt bella, es va aixecar, s’hi va acostar i li va dir:
– Vindré demà a visitar-te a casa teva.
Van quedar per a l’endemà, doncs.
A l’hora establerta, el cadi es va presentar, però, just en aquell moment van trucar a la porta.
– És el meu marit- exclamà esgarrifada- Vinga, espavila, despulla’t, cobreix-te amb aquesta vànova i vés al molí. Tu moldràs el blat i jo diré al meu marit que ets una veïna que m’ha vingut a ajudar.
El cadi es va despullar tot seguit, es va embolicar amb la vànova i es va posar a fer girar la mola mentre el marit entrava. La dona, en comptes d’enllestir ràpid amb el seu marit, el va retenir amb excuses diverses fins al migdia. El “pobre” cadi , mentrestant, vinga moldre sense parar. Tant va treballar que pràcticament va acabar amb tota la feina. Ara bé, va quedar baldat. Quan el marit va marxar, el cadi va sortir del molí furiós, ja s’havia tornar a posar les seves robes i se’n va anar rebentat.
Al cap d’uns dies, el marit va tornar a portar un altre sac de blat i el va donar a la seva dona. Aquesta va protestar com l’altre cop, per això l’home va decidir tornar a queixar-se al cadi. Va exposar-li el seu problema davant de la seva dona.
– Oh cadi, tu saps molt bé que moldre és una tasca molt pesada- digué la dona, astuta- Digues al meu home que és molt millor portar el blat al molí.I com ja us deveu imaginar el cadi es va espavilar a aprovar tot el que havia dit la dona i va fer tornar cap a casa a l’home furiós i a la dona contenta del seu bon judici.

En Joha i els cinc rucs


En Joha(Djeha o Yeha) és un dels personatges més populars dels contes del Marroc, tant àrabs com amazics. Sovint als nenes i nenes se’ls escapa un somriure només sentir anomenar-lo. Ve a ser una mena de « Jaimito », un beneit divertit que sempre surt ben parat de les situacions més quotidianes. El seu abast és molt extens: el podem trobar a Turquia, a Egipte o a l’Iran, i no cal dir-ho a tot el Magreb; però fins i tot ha traspassat la Mediterrània, i a Sicília, el reconeixereu amb el nom de Giufa

Els cinc rucs d’en Joha

Vet aquí que un dia en Joha decideix portar els seus rucs al mercat, els lliga un rera l’altre i els compta: 5 en total. Munta sobre el primer i enfila el camí. Passada una estona, es neguiteja, vol assegurar-se que hi són tots, es gira i els compta:
– Un, dos, tres, quatre…. valga’m Déu, en falta un!
Els torna a comptar per estar-ne del tot segur:
– Un, dos, tres, quatre…. Déu meu, n’he perdut un!

S’espavila a arribar a ciutat, quan veu la porta, hi entra i s’acosta al mercat. De seguida troba l’home a qui pensa vendre els rucs desmunta i li diu:
– Mai no diries què m’ha passat!
– Ai, Joha, Joha, a veure quina una m’expliques- comenta l’home somrient- Mira que te n’arriben a passar de coses!
– Doncs mira: quan he sortit de casa portava 5 rucs i quan era a mig camí, només n’he comptat 4!
– Com?- respon el comprador, tot comptant-los- Si n’hi ha 5!
– Com pot ser?- se sorprèn en Joha- Si els he comptat bé…
– Ben mirat- afegeix el comprador burleta – acabo de veure el sisè ruc.
En Joha cada cop fa més cara de sorprès:
– Sis? Hi ha un sisè ruc ?On? Ara sí que no entenc res de res!

Aquesta versió prové d’un llibre francès Contes et histoires du Magreb de Jean-Paul Tauvel, però podeu trobar altres contes en català editats per La Galera, a la col.leció El Minaret

En Joha i el rei

El rei va dir a en Joha:
– No et vull tornar a veure mai més! Si et torno a trobar al meu reialme, et faré matar.
Llavors en Joha, que no sabia ben bé perquè havia provocat la ira del monarca, se’n va anar cap al cementiri, va veure que hi havia una tomba buida, i va passar allà la nit. Al matí següent, ja tornava a ser passejant per la ciutat. Un dels súbdits el va veure i va anar a avisar el rei:
– En Joha es passeja pel ssuq com si tal cosa.
Llavors el rei va ordenar que l’hi portessin:
– Vaig jurar en públic que mai més no dormiries al meu reialme!
– Majestat, i no hi he pas dormit…
– Com pot ser això? –preguntà el monarca.
– Vaja, jo he passat la nit al regne dels morts… Si vols també regneu sobre els morts, considereu a punt per ser ajusticiat.
El rei, que tenia por que en Joha el tornés a enredar, va enviar un servent al cementiri.
– Senyor, ha dit la veritat. Té parat un llit a una de les tombes.
El monarca no va poder evitar que si li escapés un somriure i va acabar perdonant en Joha, que altre cop s’havia sortit amb la seva.

Tal com m’havia encarregat la mare!

Aquest conte el podeu trobar al recull de Tomás García Figueras, Cuentos de Yeha’, i continua ben viu en la tradició oral, perquè me’l van explicar un grup de dones de Nador que viuen a Reus.

Un dia la mare d’en Joha va haver d’anar a un casament i va demanar-li que vigilés bé la porta de casa. En Joha es va asseure al terra, davant de la porta i s’hi va estar una bona estona. Com que s’avorria, va treure la porta de les frontisses, se la va carregar a l’esquena i se’n va anar a jugar amb els seus amics. Mentrestant uns lladres van aprofitar-ho per entrar a la casa i endur-se tot el que hi van trobar de valor.

En tornar, la mare es va adonar del robatori i quan en Joha va tornar el va renyar perquè no li havia fet cas.
– Però mare, si tu em vas dir que no perdés de vista la porta i és el que he fet…- tot afegint- si el que volies és que vigilés els objectes de valor, m’ho podies haver dit!

Ous de ruc

Aquest conte va ser recollit per Strommer , un dels experts en rondallística amaziga, el podeu trobar al seu llibre An Anthology of Tashelhyt Berber Folktales.

Vet aquí que una vegada un home anava cap al mercat amb el seu ruc i va trobar uns melons que va carregar a les alforges. Quan eren a un paratge solitari, un dels melons va caure i rodolar, cosa que va provocar que una llebre sortís del seu cau. L’home va exclamar:

-Caram, el ruc acaba de criar, ha nascut una cria de l’ou del meló!

(Qui era el ruc en aquest cas?)

Va endur-se els melons cap a casa i va dir:
-Mireu d’aquests ous en surten cries de ruc.

Va posar els ous en un forat i volia que el ruc els covés. Com que l’animal s’ hi negava li va tallar les cames. L’endemà, només llevar-se va anar a veure el ruc i es va donar que tenia la boca oberta, i va cridar:

-Mireu, el ruc somriu perquè sap que està a punt de tenir fillets! Però la veritat era que el ruc acabava de morir.

Un cavall ultraràpid

Un dia en Joha va anar de cacera amb el Soldà. Li va tocar un cavall vell i cansat. Al cap d’una estona va començar a caure una pluja fina, però persistent, d’aquelles que van calant. El Soldà i el seu cortesans van decidir que havia arribat l’hora del retorn i es van encaminar cap a palau. El cavall d’en Joha no podia seguir el ritme i ben aviat es va quedar endarrerit i sol.

Quan es va adonar que tots havien marxat, en Joha va descavalcar i es va despullar. Tot seguit va posar la roba damunt la sella i ell es va asseure al damunt. D’aquesta forma va continuar el camí fins que la pluja va parar. Aleshores va tornar a descavalcar, es va vestir i va prosseguir el viatge fins a palau. El Soldà, que havia vist que arribava amb la roba eixuta, va quedar ben parat.

– Com és que no se t’ha mullat la roba? – li va preguntar.
– Senyor, què voleu que us respongui- digué en Joha- Doncs gràcies al cavall que m’heu donat.

El Soldà es va pensar que el cavall havia galopat a tanta velocitat que no havia tingut temps de mullar-se la roba. Per això va ordenar que col·loquessin aquell cavall a la quadra on tenia els seus preferits.

Al dia següent el Soldà va tornar a sortir de cacera com feia habitualment, però aquest cop va muntar el cavall d’en Joha. La sort va voler que tornés a ploure i el Soldà va tornar a palau amb la roba xopa. Enfadat, va cridar en Joha a la seva presència.

– Joha, m’has enganyat!- l’apostrofà el monarca.

– I ara, Senyor, per què em renyeu? Si us haguéssiu despullat, tal com vaig fer jo mateix, de ben segur que no us hauríeu mullat.