El conte de la cendra

Leave a reply
Aquest conte per a mi té un valor molt especial. Per què? Doncs perquè em dic Cendra, de cognom. Escrit així amb la lletra “c”, una qüestió que de ben petita em va inculcar el meu avi patern, Josep Cendra i Magriñà. Ell sempre repetia que “mestre Fabra”, li havia dit que calia escriure-ho així.

Aquest conte procedeix d’un enregistrament oral que vaig fer a la Darifa, la mare d’en Said Bobouh, company meu de classes de taixelhit, que fa més de 10 anys que és entre nosaltres.

D’altra banda, en amazic, anomenen els contes amb el terme tinfas que segons un estudiós, Bonfour, està relacionat amb tmfect (cendra en amazic). Jo he volgut fer la meva interpretació personal, i ho he relacionat amb el fet que molt sovint les àvies narradores inicien el seu relat a la vora del foc, a tocar de la cendra, omnipresent en aquesta rondalla.

Vet aquí una vegada un home casat, amb set filles, a qui se li va morir la dona. Al cap d’un temps va decidir tornar-se a casar perquè les seves filles tinguessin una mare. La madrastra va aportar al matrimoni una altra filla, que ben aviat va engelosir-se de les altres. Al principi la madrastra tractava molt bé el marit i li preparava bons menjars, però amb el temps tot va canviar i en comptes de bon cuscús o tajin, li posava al davant un plat de cendres. L’home, pacient, va esperar un temps, però un dia, cansat, li va preguntar la raó del canvi.
– És que estic tipa de les teves filles perquè em donen molta feina- respon ella- T’hauries de desfer d’elles.
El pare, com ja us deveu imaginar, no hi estava pas d’acord, però la dona va insistir tant i tant que va acabar emportant-se-les al bosc. La més petita, que era molt espavilada, portava les butxaques plenes de cendra i pel camí va deixant-ne caure. El pare els va dir:
– Me’n vaig un moment a tallar llenya, a l’hora de marxar, us faré un crit i tornarem cap a casa.
Però no era pas veritat, tenia la intenció de deixar-les soles i així ho va fer. Quan les noies es van adonar que el pare no tornava i que s’estava fent de nit, es van posar a plorar, però la petita les va tranquil·litzar:

– No patiu, ja veure com ens en sortim i abans de fer-se mitja nit ja som a casa.

I es va posar a resseguir el rastre de la cendra que la lluna feia reflectir. Van arribar a la casa just a l’hora del sopar i des de la finestra van observar com la madrastra havia preparat un banquet com els dels primers temps: tajin, cuscús, pastilla, etc. El pare feia un posat trist:

– Mira, aquesta és la cullera de la menuda- exclamà- Què deu estar fent ara?
Abans que tingui temps de plànyer-se més va sentir:

– Sóc aquí pare, amb les meves germanes!
La madrastra va tenir dificultats per amagar la seva ràbia. I quan a la nit, ja al llit, el matrimoni va tornar a estar sol, va tornar i tornar a insistir. Així que el pare, el matí següent va tornar a endur-se-les al bosc, amb resultat idèntic a l’anterior vegada.

La madrastra, cada cop estava més rabiosa, i no sabia ben bé com desempallegar-se de les noies. Però com que no tenia un pèl de ruca, les coses com siguin, de seguida es va adonar que cada matí, al costat de la llar de foc, faltava la cendra. Així que es va llevar de matinada, i va agafar tota la cendra perquè la petita no se la pogués endur.

– Mareta meva, com ho farem ara? – s’exclamà la petita, quan, com cada matí, es disposava a omplir-se les butxaques de cendres.
– Vinga filles, anem cap al bosc com cada dia- les va apressar el pare.
I aquest cop sí que les set filles estaven perdudes i ben perdudes. Quan va arribar la nit, es van posar a buscar un lloc on aixoplugar-se . Com que no el trobaven, van pensar a fer-se una cabana i allí es van quedar. De cop i volta es va sentir un soroll:
– Què és això?- cridà una de les noies.
– Calla!- li van dir les altres.
Van parar molta atenció i de seguida van comprendre que s’estava acostant un animal, què dic un animal, un munt d’animals! Resulta que es tractava d’una pantera, però ben aviat la seguirà un conill, i més endavant un lleó,
– I això?
– És un uccn! I darrera ve és el llop i ara ve un izm (un tigre), i també un lu (un elefant).
Vaja, que d’una forma o altra, s’estava acostant tot el bestiar de les rodalies. Espantades, van fugir cames ajudeu-me. I van caminar i caminar. I caminar i caminar. I caminar i caminar. Fins que gairebé a la matinada van veure una llumeta.

– Mireu, allà baix de tot es veu una llumeta, deu ser la de casa nostra- digué una de les noies.
– Segur que el pare, la madrastra i la germanastra ens esperen.
Però no, anaven ben desencaminades. No era pas casa seva, però com que no tenien cap altre lloc on arrecerar-se van decidir quedar-s’hi perquè semblava deshabitada. De vegades les aparences enganyen, i ben aviat va adonar-se que al pis de sota hi vivia un linx, per no ser descobertes es van quedar al pis de dalt. Aquell linx, era una mica estrany, perquè en comptes de caçar feia de ramader, tenia unes cabres i les portava a pasturar cada dia. Després les munyia i en feia formatge, iogurt, llet agra, etc.
Cada matí, quan el linx havia marxat a pasturar les bèsties, les noies baixaven del seu pis, esmorzaven llet i formatge i es posaven a fer neteja i a coure el pa. El linx, malgrat que trobava que part del formatge havia desaparegut i que s’ho trobava tot endreçat, encara no havia descobert que té unes hostes. Al tercer vespre, l’animal cridà:
– Això no pot ser, algú m’està enganyant.
Les noies, atemorides, van acabar sortint del seu amagatall, i després de la sorpresa inicial, va prendre la decisió de menjar-se-les, però la germana gran, espavilada, li digué:
– Bé, abans de matar-nos, deixa que et preparem un bon plat de comiat.
El linx, golafre, es va confiar i elles li van preparar una harira tan calenta i picant, que quan se la va empassar, es va escaldar i morí.

D’aquesta estranya manera les set noies es van quedar soles i amb una casa per a elles. Va anar passant el temps i vivien tranquil·les i ben avingudes. La germana gran, responsable, va casant, una a una, totes les seves germanes, i van anar tenint fills.
Mentrestant, el pare i la madrastra s’havien tornant pobres i com que la filla (l germanastra) els havia fet fora de casa, no els va quedar altre remei que iniciar una peregrinació que els va dur fins a la casa on vivia la filla gran amb la seva família.
– Mare, mare, vénen uns captaires!
– A veure!
Quina va ser la sorpresa de la filla gran quan va comprendre que es tractava del seu pare i la seva dona, molt més vells, vestits amb parracs.
– Com a bons veïns, els acollirem a casa aquesta nit, fills meus- els notificà la mare- A la nit, quan ens reunim tots, demaneu-me que us expliqui un conte.
I així va ser, la dona va dir:
– D’acord.
I va començar la cançó, una cançó que deia així:
Nosaltres érem set germanes que vivíem felices
fins que la mare es va morir i el nostre pare
es va tornar a casar. Aquella dona, que semblava bona,
ens odiava…
I va continuar el relat, a poc a poc el pare i la madrastra van anar comprenent… El pare s’anava fent petit de la vergonya i quan gairebé se l’empassava la terra, de la seva barba va començar a sortir boira, fins que no en va quedar rastre, només la boira.

Una flauta d’os amaziga

Leave a reply

Aquests dies, que estic rellegint contes amazics, aquest cop de la Cabília, he trobat aquest que s’assembla molt a un de català que duu per títol La flor de panical, el coneixeu? Com molts dels contes del Magreb és força cruel, ara que el nostre no es queda pas curt. Jo l’he llegit al llibre Le grain magique de Taos Amrouche, però també he trobat versions similars al Marroc, on és la madrastra l’assassina.

Temps era temps, a un poblet molt apartat de la Cabília, vivia una família formada pel pare, la mare i dos nens. El gran, Abderahman, tenia deu anys i el petit, Hacene, en tenia set acabats d’estrenar. Els dos germans no s’assemblaven gens ni mica: mentre que el petit era tendre, graciós i bell, el gran era lleig i desagradable.

A les nits d’hivern, tan fredes, es reunia tota la família i junts, amb el bestiar a tocar; la mare, asseguda davant del foc, feia acostar Hacene i li feia posar el cap a la falda per acaronar-lo. A fora el vent xiulava amb força contra la porta i rera les finestres veien caure grans flocs de neu. El nen, acomboiat per la mare, s’adormia feliç sota l’atenta mirada de l’hereu, engelosit.

No us penseu pas que la mare s’estimés més el petit que el gran, no. Senzillament era que el malcriava una mica perquè l’altre ja li semblava gairebé un home fet i dret. De menut havia fet el mateix amb Abderahman, però ara volia preparar-lo per a la vida difícil que l’esperava. La gelosia va créixer i créixer dins del cor de l’hereu talment una planta verinosa.

Va passar l’hivern, la primavera i la tardor i el temps es va escolant fins que els infants ja s’havien convertit en adolescents. Cada dia sortien a l’alba a pasturar els ramats, abans, però, s’enduien una llesca de pa, un grapat de figues, un ou dur, algunes olives i una mica de iogurt. Llestos, travessaven camps i enfilaven muntanyes.

Aquell matí, l’hereu, Abderahman, havia agafat una grossa branca perquè li fes de bastó. Tenia un aspecte estrany: el rostre pàl·lid i tens, la mirada fugissera… La mare s’hi va acostar per dir-li:
– Tens un posat tan dur i ferreny! Sembla que no tinguis tot el que tot bon home necessita: pare, mare i un plat a taula. No podries imitar una mica el teu germà? Déu l’ha creat tranquil i ple de gràcies.

La mare semblava cega, no s’adonava que estava llençant encara més oli al foc que ja cremava prou i massa. Hacene era massa feliç i massa ros per al sol d’aquell agost, un sol que ho crema tot. Tanta bellesa molestava el seu germà Abderahman i el feia patir, però el petit no havia notat pas res. Ell vivia feliç, com havia dit la seva mare, i sortia a pasturar el bestiar amb la rialla a la boca i una cançó per companyia.

Però un dia, que feia molt mal temps, l’hereu va tornar a casa tot sol, sense el petit. Les cabres s’havien esverat allà dalt, a la muntanya, i havia calgut cridar-les una per una, sota una pluja inclement i un vent terrible. I per si no n’hi havia prou, després van venir els llamps i els trons. Però què més havia passat? Abderahman també va esclatar amb violència i va estimbar el seu germà des de dalt d’una roca. Aquell cap tan bell havia estat destruït per les pedres! Abderahman va cobrir el seu cos i va tornar cap a casa.

Com és natural, els pares li van preguntar per Hacene i l’hereu va respondre que l’havia perdut de vista quan intentava arreplegar tot el ramat. Els pares, alarmats, van reunir els parents i amics per anar a la recerca del bell adolescent. Però no el van trobar pas, no van trobar cap traça del que havia estat la bellesa i la gràcia.
D’aquest cop, no se’n van sortir pas els pares. La tristesa i el dol dominaven la casa. La mare va caure malalta d’un gran mal que ningú no sabia remeiar. El pare semblava superar el dolor, però va acabar tornant-se cec de tant plorar. El germà culpable, cada dia més trist i deprimit, tant aviat se’n penedia com estava ben content.

Van passar els anys i el dolor continuava ben present a casa seva. Abderahman ja era un home, un home trist i solitari que no volia de cap manera casar-se. I van passar encara més anys, fins que va arribar un dia que les pluges van remoure totes les pedres que tapaven el cos de Hacene. El sol havia fet tornar blancs els seus ossos i les bèsties els havien escampat. Només quedava l’os de l’avantbraç. Un jove pastor el va veure, blanc com el guix i net, el va recollir i va pensar que li aniria molt bé per fer-se una flauta. Li va fer set forats i ja la tenia llesta! Volia provar-la i va començar a bufar. Però només acostar-se-la a la boca, en va sortir una veu cristal·lina que cantava:

“Oh, pastor, per què em despertes?
Feia deu anys que estava dormint…
El meu germà Abderahman em va empènyer
des de dalt d’un penya-segat
i la terra ha cobert el meu cos”

El pastor es va espantar tant que va estar a punt de llançar la flauta i fugir esperitat. Però no, se la va endur amb ell cap al poble i va arribar a la plaça perquè tothom pogués sentir aquella flauta màgica. Havia passat tant de temps! La mare gairebé havia mort de pena i tristor. El pare, cec, no sortia mai de casa. Però el culpable, Abderahman, que passava per allà, sí que ho va comprendre tot. Embogit, va fugir del poble per no tornar-hi mai més. Ningú no n’ha sabut res més, però tota la Cabília, gràcies a la flauta va poder saber el destí tràgic de Hacene, l’adolescent que Déu havia omplert de gràcies.

Hola/Salam/Tifawin

1 Reply

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l’IES Campclar,aquest bloc vol ser una eina que afavoreixi la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc. Ha estat possible gràcies a una llicència retribuïda d’estudis concedida pel Departament d’Educació   i anirà creixent a mesura que avanci la meva investigació; enllestida aquesta part de la investigació, compta amb més de 50 contes i continuarà creixent amb noves incorporacions.Montserrat Cendra.

Un Rif d’aventura!!!

Leave a reply

El programa de TV3, Temps d’aventura, va emetre ahir un vídeo centrat en el Rif.Najat El Hachmi, abans de guanyar el premi Ramon LLull, va ser triada per fer aquesta incursió aventurera en la seva terra d’origen, quan encara no era tan coneguda com ara. Excel.lent ambaixadora de la seva terra d’origen, es va embrancar en una aventura ben diferent de la que viu la seva protagonista. El vídeo resulta també interessant perquè ens acosta a una llengua, l’amazic, poc coneguda entre nosaltres (encara que les darreres estadístiques diuen que podria ser la 3ª llengua més parlada a Catalunya) i ho fem de les mans d’un expert, Hassan Banhakeia, col.laborador també en el meu treball. Si voleu conèixer-lo només us cas clicar aquí i buscar el programa emès el 28 d’agost.


//picasaweb.google.com/lh/photo/ooGiIPiW_4DwPC5QB88xPQ

Contra l’enveja

Leave a reply

Aquí teniu un conte recollit al llibre Contes de Lalla Touria que com passa força sovint té com a protagonistes dos germans, un ric i un altre molt pobre. Aquest cop, però,el tema principal no és l’enveja o la rivalitat fraterna. Serà la dona del pobre qui recomanarà al seu marit que eviti aquesta temptació i busqui per altres vies la causa del seu fracàs. A veure què us sembla.

Vet aquí una vegada que hi havia dos germans, un ric i l’altre molt i molt pobre. El darrer treballava molt per tirar endavant la seva família. Però no era ell sol a esforçar-se, la dona també havia de treballar molt. Malgrat tot, no se’n sortien perquè la sort no els acompanyava: el bestiar se’ls moria, la guineu se’ls menjava els pollets, etc.
– Aniré a veure el meu germà a qui tot li va bé, per descobrir què faig malament- digué a la dona- prepara menjar per portar-li.
– Vols dir que és una bona idea? A mi em sembla que hauries d’anar trobar Déu i preguntar-li què fas malament.
El marit va pensar que el consell de la seva dona era entenimentat i va sortir a la recerca de Déu. Anava preguntant a tothom que trobava si havia vist Déu, però ningú no sabia donar-li resposta fins que al final va trobar un home que no tenia res. Tan pobre era que per comptes de camisa, feia servir la sorra per tota vestimenta.
– Quan trobis a Déu, pregunta-li quan em donarà una camisa per ser igual com els que ell afavoreix.
– D’acord.
L’home va continuar el seu camí i van passar dies i dies fins que va arribar a una muntanya on hi havia un arbre negre:
– Hi pujaré, diuen que Déu estima els llocs alts i els arbres vells.
De sobte va veure una criatura d’aspecte humà al peu de l’arbre, però que anava vestida amb parracs:
– Ets Déu, tu?
– No, però prego dia i nit.
Era un ermità a qui cada nit un àngel li portava pa negre i panses, però aquella nit precisament li va portar pa blanc i uns altres panses; l’ermità va comprendre que el canvi era degut al seu hoste.
L’endemà, en acomiadar-se, li va dir:
– Si trobes Déu no t’oblidis de preguntar-li que quan em considerarà digne de baixar de la muntanya i de mostrar als altres homes la veritat.
Continuà caminant fins que va trobar la mar:
– Oh mar, m’estàs barrant la ruta fins a Déu. La terra no m’ha tractat bé, espero que tu m’hi portis.
Quan estava a punt d’enfonsar-se dins d’una ona va sentir una veu que semblava venir del cel:
– Home, no ets tu el que va trobar l’home de la camisa de sorra i l’ermità de la muntanya? Déu m’ha enviar a buscar-te, què li vols demanar?
– Voldria saber com és que Déu no em deixa mai que em quedi amb els seus dons, sempre sóc pobre. És que he pecat?
– No pateixis, si has pecat, Déu et perdona.
Més tranquil i confiat l’home va recordar-se del que li havien demanat els altres i va començar formulant la pregunta de l’ermità:
– Què li he de dir, a l’ermità?
– Que ja pot baixar i alliçonar els homes.
– I al de la camisa?
– Que vindrà un vent fred que s’endurà la sorra i li quedarà una bona camisa.
Complerts els compromisos amb els dos homes, va tornar a insistir en el seu cas:
– I jo, què he de fer?
– Torna a casa, fes un tancat per al bestiar que Déu t’enviarà, una sitja per al blat que Déu et donarà, i un altre per a l’ordi i espera. Si tens confiança i paciència, Déu et recompensarà.

L’home pobre li va fer cas i se’n va tornar a casa. Però no sense passar a veure l’ermità i l’home de la camisa i explicar-los què li havia dit la veu. Ell no sabia que la veu era d’un àngel que parlava en nom de Déu, però com que havia estat pietós, va tenir el seu premi. Al cap de poc temps i malgrat la desconfiança de la seva dona, el tancat es va omplir de bestiar i poc després d’acabar les sitges, es van omplir de blat i d’ordi.
Però la tranquil·litat costa d’arribar: els veïns van començar a fer córrer la veu que l’home s’havia tornat lladre i el van conduir davant del cadi.
– Senyor cadi, jo no he fet altra cosa que seguir els consells de la meva dona: vaig anar a buscar Déu per preguntar-li en què m’equivocava.
I tot seguit els va explicar la seva història fil per randa. A mesura que avançava el relat, els assistents van anar badant la boca i van acabar per creure una història tan pietosa i amb un final tan feliç.
I conte explicat, ja està acabat.

El xacal i la seva dona

Leave a reply

www.geocities.com/faunamundial/Fotos/chacal.jpg

Aquest conte amazic, que podeu trobar en castellà a Cuentos del Marruecos español, té com a protagonista el xacal, com és força habitual. Ara bé, en aquesta ocasió té dona i fill, llàstima que sigui utilitzat per blasmar les dones, com veureu al final.

Això era i no era un eriçó que estava casat i afillat, cada dia el pare i la mare sortien de cacera i deixaven el seu fillet ben amat al fons del cau. Un dia, estaven tots tres sopant, quan la dona va dir:- Senyor ûccn, marit meu, crec que som uns bons pares i com a tal hem de voler el millor per al nostre fill.
– Sens dubte- va ratificar l’eriçó. Però què vols dir exactament?
– Doncs crec que no hem d’acceptar un matrimoni qualsevol per al nostre fill.
L’eriçó, que no acabava d’entendre, per on volia anar la seva dona va preguntar:
– I tu què proposes?
– Doncs vull que es casi amb la filla dels llebrers, els gossos caçadors dels homes.
– I ara, dona! Què dius? Si els gossos són els nostres enemics!
– Tant hi fa, així firmaríem un pacte.
L’eriçó va decidir deixar passar el temps, a veure si li marxava aquella dèria a la seva dona. Però res més lluny de la veritat, dia a dia, insistia amb la mateixa proposta. Tip de tanta insistència, un dia va agafar un dels xais que tenia al tancat i se’n va anar cap al corral de l’home on sabia que hi trobaria un munt de gossos. Només veure’l els gossos es van posar a perseguir-lo, sense oferir ni cap possibilitat al diàleg. L’ûccn es va desfer del xai, i va enfilar un turó tot corrent. Els llebrers van agafar la presa, però no estaven disposats a abandonar l’altra presa, el xacal i van seguir encalçant-lo. No va ser fins que va arribar a dalt de tot del puig, que va veure que els seus perseguidors havien abandonat la persecució. Més calmat va tornar cap a casa.
– Bona nit marit meu, com ha anat amb els gossos?- es va interessar la dona- Veig que no portes el xai, això deu voler dir que heu arribat a un acord, oi?
– I tant que sí, han estat tan contents de veure’m que tot han estat crits i lladrucs. Demà volen coneixe’t a tu, i al nostre fill.
– Ho veus? Segur que li tenen destinada la millor gosseta.
L’endemà van sortir tots tres ben matinet, però la dona anava al davant de tot, amb el xai al musell. En arribar prop del corral, els llebrers es van posar a perseguir-la i aquesta, espantada, va deixar anar la cria. Però els gossos van continuar intentant atrapar-la i ella va haver de córrer i córrer, i quan ja no podia més, que perdia l’alè, es va girar i va adonar-se que els perseguidors havien abandonat. Després de descansar una estona va tornar al cau on l’esperaven pare i fill.
– Ho veus com jo tenia raó?- va dir el xacal- No es bo casar-se amb qui no et vol bé.
– I tant que sí- va reconèixer la femella.
– Ja ho deien els savis dels antics temps :”Els consells de les dones, són dolents”

Un clin d’oeil al treball cooperatiu (si se’m permet la ironia)

Leave a reply
En Joha, predicador

Vet aquí que un bon dia en Joha va pujar a la trona d’una de les mesquites d’Aak Charh, i es va adreçar als fidels que s’hi havia concentrat tot preguntat:
– Oh creients, sabeu el que us diré?
Tots van contestar a l’uníson:
– Doncs no, no en tenim ni la més lleugera idea.
– Doncs si és així, de què us ha de servir el que jo us pugui explicar?
I sense més dilacions, va baixar de la trona.
Al dia següent els fidels van tornar a la mesquita per escoltar les sàvies paraules del predicador. Altre cop s’hi va presentar en Joha, que els va formular la mateixa pregunta. Els fidels, però, van respondre d’una forma ben diferent:
– Sí, sí que ho sabem.
– Doncs si ja sabeu el que us volia dir, ¿ de què us servirà que jo us parli?- va afegir en Joha que va abandonar la mesquita tot seguit.
L’auditori es va tornar a quedar perplex: no hi havia qui l’entengués aquest nou predicador. Els uns interrogaven als altres sobre com havien de respondre-li en la pròxima ocasió. Van arribar a la conclusió que el millor era subdividir-se en dos grups; un diria que sí i l’altre ho negaria.
Satisfets van esperar la tercera oportunitat.
– Oh creients, sabeu el que us diré?
– Sí – van respondre uns.
-No- van cridar els altres.
I llavors en Joha els va parlar amb calma:
– Perfecte: els que ho sàpiguen, que ho expliquin als que ho ignorin.

Els comptes d’en Joha

Leave a reply
Novament en Joha ens diverteix amb els seus embolics, que podreu trobar editats en castellà per Clan Editorial al llibre Cuentos del Marruecos español.

Vet aquí que un matí en Joha va passar per davant de la fruiteria, el botiguer, en veure’l, li va reclamar el deute que tenien pendent. En Joha li va dir:
– A veure, donem un cop d’ull a la teva llibreta per saber el que et dec exactament, així t’ho podré pagar i no caldrà que em destorbis un altre cop.
El fruiter va començar a fullejar la llibreta mentre el nostre amic se’l mirava. Quan va trobar el seu nom, va veure que hi havia un compte obert de força dirhams, després d’haver-ho repassat bé van comprovar que en Joha li devia 31 dirhams. Però aquest va fixar-se que just a sota hi havia el compte de l’imam del pobre que devia 26 dirhams. Llavors en Joha va dir:
– Mira, amic meu, jo et dec 31 dirhams i l’imam 26; així doncs si fas la resta veuràs que te’n queden cinc. Dóna-me’ls i així liquidaràs els dos comptes a l’hora.
El fruiter es va aturar a pensar uns moments, però com que no era molt llarg i tenia molta feina, va pensar que era un mètode fàcil de cancel·lar dos comptes antics i se’n va alegrar. Va agafar 5 dirhams de la caixa i els va donar al nostre amic que, naturalment, se’n va anar més content que unes Pasqües.
Però quan el botiguer es va quedar sol, sense clients que l’atabalessin, va intentar refer els comptes que li havia proposat en Joha i es va quedar amb el dubte de si hi havia sortit guanyant o perdent…

……………………………………………………………………………..
Un altre dia que en Joha tornava a estar sense ni un duro va anar a casa d’un veí seu que li devia uns quants dirhams. Com que el veí no hi era, va continuar més pobre que una rata i va haver de marxar amb les butxaques buides. De tornada va passar per davant del forn, just en el moment en què treien el pa acabat de coure. Feia una oloreta tan bona! En Joha no s’hi va poder resistir i tot i que sabia que obrava malament, va aprofitar un moment en què el botiguer badava per prendre-li un d’aquells pans rodons i tan tous. Abans va mirar cap al cel, i es va excusar davant de Déu:
– Senyor meu, tot poderós, tu saps molt bé que estic mort de gana i també saps que no tinc ni un duro. D’altra banda, tu, que ho saps tot, no pots ignorar que he intentat que el meu veí em pagués. Doncs bé, tu que ets omnipotent, pren-li els meus diners i dóna’ls al forner.
I ja més tranquil, es va asseure sota l’ombra d’un arbre per devorar el pa.

La lluna en un cove

Leave a reply

bp1.blogger.com/…/s320/Golondrinas-Pozo.jpg

Una nit en Joha es va acostar a un pou i, en abocar-s’hi, hi va veure la silueta de la lluna reflectida a l’aigua.
– Pobra lluna com s’ha de veure! Com pot ser que hagi anat a parar dins d’aquest pou? He d’ajudar-la a sortir d’aquí.
Va agafar la galleda i va intentar atrapar la lluna per després apujar-la. Però la galleda es va enganxar en una pedra i el nostre amic es va pensar que no podia hissar-la per culpa del pes de la lluna.
Va fer força i més força, i tanta en va fer que en el moment que es va desenganxar, l’impuls el va fer caure enrere. En aquesta posició, va veure com la lluna lluïa enmig del cel:
– Lloat sigui Déu, de ben segur que amb aquesta caiguda em dec haver trencat un parell de costelles, però com a mínim he salvat la lluna d’una mort segura. Mira com enlluerna, ja més tranquil·la, a casa seva, al firmament!