Category Archives: Contes amb valors

El conte de la cendra

Aquest conte per a mi té un valor molt especial. Per què? Doncs perquè em dic Cendra, de cognom. Escrit així amb la lletra “c”, una qüestió que de ben petita em va inculcar el meu avi patern, Josep Cendra i Magriñà. Ell sempre repetia que “mestre Fabra”, li havia dit que calia escriure-ho així.

Aquest conte procedeix d’un enregistrament oral que vaig fer a la Darifa, la mare d’en Said Bobouh, company meu de classes de taixelhit, que fa més de 10 anys que és entre nosaltres.

D’altra banda, en amazic, anomenen els contes amb el terme tinfas que segons un estudiós, Bonfour, està relacionat amb tmfect (cendra en amazic). Jo he volgut fer la meva interpretació personal, i ho he relacionat amb el fet que molt sovint les àvies narradores inicien el seu relat a la vora del foc, a tocar de la cendra, omnipresent en aquesta rondalla.

Vet aquí una vegada un home casat, amb set filles, a qui se li va morir la dona. Al cap d’un temps va decidir tornar-se a casar perquè les seves filles tinguessin una mare. La madrastra va aportar al matrimoni una altra filla, que ben aviat va engelosir-se de les altres. Al principi la madrastra tractava molt bé el marit i li preparava bons menjars, però amb el temps tot va canviar i en comptes de bon cuscús o tajin, li posava al davant un plat de cendres. L’home, pacient, va esperar un temps, però un dia, cansat, li va preguntar la raó del canvi.
– És que estic tipa de les teves filles perquè em donen molta feina- respon ella- T’hauries de desfer d’elles.
El pare, com ja us deveu imaginar, no hi estava pas d’acord, però la dona va insistir tant i tant que va acabar emportant-se-les al bosc. La més petita, que era molt espavilada, portava les butxaques plenes de cendra i pel camí va deixant-ne caure. El pare els va dir:
– Me’n vaig un moment a tallar llenya, a l’hora de marxar, us faré un crit i tornarem cap a casa.
Però no era pas veritat, tenia la intenció de deixar-les soles i així ho va fer. Quan les noies es van adonar que el pare no tornava i que s’estava fent de nit, es van posar a plorar, però la petita les va tranquil·litzar:

– No patiu, ja veure com ens en sortim i abans de fer-se mitja nit ja som a casa.

I es va posar a resseguir el rastre de la cendra que la lluna feia reflectir. Van arribar a la casa just a l’hora del sopar i des de la finestra van observar com la madrastra havia preparat un banquet com els dels primers temps: tajin, cuscús, pastilla, etc. El pare feia un posat trist:

– Mira, aquesta és la cullera de la menuda- exclamà- Què deu estar fent ara?
Abans que tingui temps de plànyer-se més va sentir:

– Sóc aquí pare, amb les meves germanes!
La madrastra va tenir dificultats per amagar la seva ràbia. I quan a la nit, ja al llit, el matrimoni va tornar a estar sol, va tornar i tornar a insistir. Així que el pare, el matí següent va tornar a endur-se-les al bosc, amb resultat idèntic a l’anterior vegada.

La madrastra, cada cop estava més rabiosa, i no sabia ben bé com desempallegar-se de les noies. Però com que no tenia un pèl de ruca, les coses com siguin, de seguida es va adonar que cada matí, al costat de la llar de foc, faltava la cendra. Així que es va llevar de matinada, i va agafar tota la cendra perquè la petita no se la pogués endur.

– Mareta meva, com ho farem ara? – s’exclamà la petita, quan, com cada matí, es disposava a omplir-se les butxaques de cendres.
– Vinga filles, anem cap al bosc com cada dia- les va apressar el pare.
I aquest cop sí que les set filles estaven perdudes i ben perdudes. Quan va arribar la nit, es van posar a buscar un lloc on aixoplugar-se . Com que no el trobaven, van pensar a fer-se una cabana i allí es van quedar. De cop i volta es va sentir un soroll:
– Què és això?- cridà una de les noies.
– Calla!- li van dir les altres.
Van parar molta atenció i de seguida van comprendre que s’estava acostant un animal, què dic un animal, un munt d’animals! Resulta que es tractava d’una pantera, però ben aviat la seguirà un conill, i més endavant un lleó,
– I això?
– És un uccn! I darrera ve és el llop i ara ve un izm (un tigre), i també un lu (un elefant).
Vaja, que d’una forma o altra, s’estava acostant tot el bestiar de les rodalies. Espantades, van fugir cames ajudeu-me. I van caminar i caminar. I caminar i caminar. I caminar i caminar. Fins que gairebé a la matinada van veure una llumeta.

– Mireu, allà baix de tot es veu una llumeta, deu ser la de casa nostra- digué una de les noies.
– Segur que el pare, la madrastra i la germanastra ens esperen.
Però no, anaven ben desencaminades. No era pas casa seva, però com que no tenien cap altre lloc on arrecerar-se van decidir quedar-s’hi perquè semblava deshabitada. De vegades les aparences enganyen, i ben aviat va adonar-se que al pis de sota hi vivia un linx, per no ser descobertes es van quedar al pis de dalt. Aquell linx, era una mica estrany, perquè en comptes de caçar feia de ramader, tenia unes cabres i les portava a pasturar cada dia. Després les munyia i en feia formatge, iogurt, llet agra, etc.
Cada matí, quan el linx havia marxat a pasturar les bèsties, les noies baixaven del seu pis, esmorzaven llet i formatge i es posaven a fer neteja i a coure el pa. El linx, malgrat que trobava que part del formatge havia desaparegut i que s’ho trobava tot endreçat, encara no havia descobert que té unes hostes. Al tercer vespre, l’animal cridà:
– Això no pot ser, algú m’està enganyant.
Les noies, atemorides, van acabar sortint del seu amagatall, i després de la sorpresa inicial, va prendre la decisió de menjar-se-les, però la germana gran, espavilada, li digué:
– Bé, abans de matar-nos, deixa que et preparem un bon plat de comiat.
El linx, golafre, es va confiar i elles li van preparar una harira tan calenta i picant, que quan se la va empassar, es va escaldar i morí.

D’aquesta estranya manera les set noies es van quedar soles i amb una casa per a elles. Va anar passant el temps i vivien tranquil·les i ben avingudes. La germana gran, responsable, va casant, una a una, totes les seves germanes, i van anar tenint fills.
Mentrestant, el pare i la madrastra s’havien tornant pobres i com que la filla (l germanastra) els havia fet fora de casa, no els va quedar altre remei que iniciar una peregrinació que els va dur fins a la casa on vivia la filla gran amb la seva família.
– Mare, mare, vénen uns captaires!
– A veure!
Quina va ser la sorpresa de la filla gran quan va comprendre que es tractava del seu pare i la seva dona, molt més vells, vestits amb parracs.
– Com a bons veïns, els acollirem a casa aquesta nit, fills meus- els notificà la mare- A la nit, quan ens reunim tots, demaneu-me que us expliqui un conte.
I així va ser, la dona va dir:
– D’acord.
I va començar la cançó, una cançó que deia així:
Nosaltres érem set germanes que vivíem felices
fins que la mare es va morir i el nostre pare
es va tornar a casar. Aquella dona, que semblava bona,
ens odiava…
I va continuar el relat, a poc a poc el pare i la madrastra van anar comprenent… El pare s’anava fent petit de la vergonya i quan gairebé se l’empassava la terra, de la seva barba va començar a sortir boira, fins que no en va quedar rastre, només la boira.

Contra l’enveja

Aquí teniu un conte recollit al llibre Contes de Lalla Touria que com passa força sovint té com a protagonistes dos germans, un ric i un altre molt pobre. Aquest cop, però,el tema principal no és l’enveja o la rivalitat fraterna. Serà la dona del pobre qui recomanarà al seu marit que eviti aquesta temptació i busqui per altres vies la causa del seu fracàs. A veure què us sembla.

Vet aquí una vegada que hi havia dos germans, un ric i l’altre molt i molt pobre. El darrer treballava molt per tirar endavant la seva família. Però no era ell sol a esforçar-se, la dona també havia de treballar molt. Malgrat tot, no se’n sortien perquè la sort no els acompanyava: el bestiar se’ls moria, la guineu se’ls menjava els pollets, etc.
– Aniré a veure el meu germà a qui tot li va bé, per descobrir què faig malament- digué a la dona- prepara menjar per portar-li.
– Vols dir que és una bona idea? A mi em sembla que hauries d’anar trobar Déu i preguntar-li què fas malament.
El marit va pensar que el consell de la seva dona era entenimentat i va sortir a la recerca de Déu. Anava preguntant a tothom que trobava si havia vist Déu, però ningú no sabia donar-li resposta fins que al final va trobar un home que no tenia res. Tan pobre era que per comptes de camisa, feia servir la sorra per tota vestimenta.
– Quan trobis a Déu, pregunta-li quan em donarà una camisa per ser igual com els que ell afavoreix.
– D’acord.
L’home va continuar el seu camí i van passar dies i dies fins que va arribar a una muntanya on hi havia un arbre negre:
– Hi pujaré, diuen que Déu estima els llocs alts i els arbres vells.
De sobte va veure una criatura d’aspecte humà al peu de l’arbre, però que anava vestida amb parracs:
– Ets Déu, tu?
– No, però prego dia i nit.
Era un ermità a qui cada nit un àngel li portava pa negre i panses, però aquella nit precisament li va portar pa blanc i uns altres panses; l’ermità va comprendre que el canvi era degut al seu hoste.
L’endemà, en acomiadar-se, li va dir:
– Si trobes Déu no t’oblidis de preguntar-li que quan em considerarà digne de baixar de la muntanya i de mostrar als altres homes la veritat.
Continuà caminant fins que va trobar la mar:
– Oh mar, m’estàs barrant la ruta fins a Déu. La terra no m’ha tractat bé, espero que tu m’hi portis.
Quan estava a punt d’enfonsar-se dins d’una ona va sentir una veu que semblava venir del cel:
– Home, no ets tu el que va trobar l’home de la camisa de sorra i l’ermità de la muntanya? Déu m’ha enviar a buscar-te, què li vols demanar?
– Voldria saber com és que Déu no em deixa mai que em quedi amb els seus dons, sempre sóc pobre. És que he pecat?
– No pateixis, si has pecat, Déu et perdona.
Més tranquil i confiat l’home va recordar-se del que li havien demanat els altres i va començar formulant la pregunta de l’ermità:
– Què li he de dir, a l’ermità?
– Que ja pot baixar i alliçonar els homes.
– I al de la camisa?
– Que vindrà un vent fred que s’endurà la sorra i li quedarà una bona camisa.
Complerts els compromisos amb els dos homes, va tornar a insistir en el seu cas:
– I jo, què he de fer?
– Torna a casa, fes un tancat per al bestiar que Déu t’enviarà, una sitja per al blat que Déu et donarà, i un altre per a l’ordi i espera. Si tens confiança i paciència, Déu et recompensarà.

L’home pobre li va fer cas i se’n va tornar a casa. Però no sense passar a veure l’ermità i l’home de la camisa i explicar-los què li havia dit la veu. Ell no sabia que la veu era d’un àngel que parlava en nom de Déu, però com que havia estat pietós, va tenir el seu premi. Al cap de poc temps i malgrat la desconfiança de la seva dona, el tancat es va omplir de bestiar i poc després d’acabar les sitges, es van omplir de blat i d’ordi.
Però la tranquil·litat costa d’arribar: els veïns van començar a fer córrer la veu que l’home s’havia tornat lladre i el van conduir davant del cadi.
– Senyor cadi, jo no he fet altra cosa que seguir els consells de la meva dona: vaig anar a buscar Déu per preguntar-li en què m’equivocava.
I tot seguit els va explicar la seva història fil per randa. A mesura que avançava el relat, els assistents van anar badant la boca i van acabar per creure una història tan pietosa i amb un final tan feliç.
I conte explicat, ja està acabat.

Quan els fills donen lliçons morals als pares

L’avi, el pare i el nét

Vet aquí una vegada un home vell que vivia amb el seu fill casat des de feia molt de temps. Un dia la nora va dir al seu marit:
– Per què no proposes al teu pare que se’n vagi a viure a la pallissa, es cuidi de l’hort i ens deixi tranquils?
I el pobre home, que no sabia com oposar-se als desitjos de la seva dona, va dir al seu fillet:
– Dóna a l’avi la manta vella que tenim al magatzem i digues-li que se’n vagi a la pallissa.
Però el nét només va donar a l’avi la meitat de la manta, i va deixar l’altra meitat al magatzem. El pare, en veure-ho, el va renyar:
– Per què només li n’has donat la meitat, a l’avi ?
– He pensat que tu necessitaries l’altra meitat quan siguis tan vell com l’avi i la meva dona et faci fora de casa.

Tot fent volar coloms

Aquest conte que procedeix de les 1001 nits planteja l’etern dilema entre “fer volar coloms” o “tocar de peus de terra”. Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel. Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana. Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries
Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis… La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”
Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.
– Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.
– Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

Ben segur que de seguida l’heu identificat i relacionat amb el conte de la lletera. Una de les versions més conegudes és la de Samaniego, musicada per Paco Ibáñez, si la voleu llegir i sentir ho podeu fer a l’enllaç d’aquí sota. Si encara en voleu saber més, no dubteu a pitjar aquí

La dona i el cadi

Molts contes del Marroc tenen com a protagonista una dona molt llesta que és capaç de resoldre enigmes molt difícils, és el que coneixem com Clever Girl. En el conte que trobareu tot seguit veurem com aplica el seu enginy en la seva vida quotidiana per evitar les càrregues excessives que li volen imposar els homes.

Vet aquí una vegada un home que havia de moldre un sac de blat.
– Dona, has de moldre el blat!- ordenà a la seva esposa.
– I per què ho he de fer jo?- protestà ella- No veus que tinc molta feina amb els nens?
L’home es va anar a queixar al cadi.
– Envia-me-la, que ja l’alliçonaré jo- digué el jutge.
Quan la va tenir davant seu li va fer un gran sermó:
– La dona té l’obligació de moldre el blat. És molt millor, perquè si la porteu al moliner se’n quedarà la meitat.
Just en aquell moment la dona es va retocar el vel en un gest maquinal, tot deixant veure part del seu rostre. El cadi, que la va trobar molt bella, es va aixecar, s’hi va acostar i li va dir:
– Vindré demà a visitar-te a casa teva.
Van quedar per a l’endemà, doncs.
A l’hora establerta, el cadi es va presentar, però, just en aquell moment van trucar a la porta.
– És el meu marit- exclamà esgarrifada- Vinga, espavila, despulla’t, cobreix-te amb aquesta vànova i vés al molí. Tu moldràs el blat i jo diré al meu marit que ets una veïna que m’ha vingut a ajudar.
El cadi es va despullar tot seguit, es va embolicar amb la vànova i es va posar a fer girar la mola mentre el marit entrava. La dona, en comptes d’enllestir ràpid amb el seu marit, el va retenir amb excuses diverses fins al migdia. El “pobre” cadi , mentrestant, vinga moldre sense parar. Tant va treballar que pràcticament va acabar amb tota la feina. Ara bé, va quedar baldat. Quan el marit va marxar, el cadi va sortir del molí furiós, ja s’havia tornar a posar les seves robes i se’n va anar rebentat.
Al cap d’uns dies, el marit va tornar a portar un altre sac de blat i el va donar a la seva dona. Aquesta va protestar com l’altre cop, per això l’home va decidir tornar a queixar-se al cadi. Va exposar-li el seu problema davant de la seva dona.
– Oh cadi, tu saps molt bé que moldre és una tasca molt pesada- digué la dona, astuta- Digues al meu home que és molt millor portar el blat al molí.I com ja us deveu imaginar el cadi es va espavilar a aprovar tot el que havia dit la dona i va fer tornar cap a casa a l’home furiós i a la dona contenta del seu bon judici.

Dificultats de comunicació

Aquest conte que s’acosta una mica a la picaresca, perquè ens mostra la dignitat del petit lladregot que se sent burlat, prova que de vegades la comunicació pot ser molt fàcil. Va ser recollit per Roux, en taixelhit, l’any 1942 i avui en dia el podeu trobar, en aquesta llengua i en anglès a l’antologia de Stroomer que he citat altres cops.

Diuen que Sidi Hmad u Musa era amic de Sidi Mdn Yaqub. Un dia el primer va enviar un missatger al segon i li va dir aquestes paraules:
– Vés a veure el meu amic i pregunta-li quants barnussos podria donar-me.
Tazerwalt, que era on vivia Musa, era a una distància de més de quatre dies a peu d’on vivia Yaqub. Quan el missatger va arribar, en Yaqub el va acollir molt bé.
– Què puc fer per tu?
– El meu amo m’ha encarregat que us demani que li envieu alguns barnussos perquè els necessita.
Yaqub en va agafar cinc i els va donar al missatger. Aquest els va agafar tots cinc però en va amagar un per a ell i només en va donar quatre a Musa.
– Quants barnussos t’ha donat el meu amic?
– Quatre, senyor.
Musa va tornar a repetir la pregunta al missatger i aquest va respondre de forma idèntica.
– Espera’t aquí fins que hagi acabat les meves ablucions- demanà al missatger.
Acabada la pregària, Musa va tornar a repetir la mateixa pregunta i la resposta va tornar a ser la mateixa:
– Quatre, senyor.
Llavors Musa va cridar:
– Hola Sidi Yaqub , quants barnussos has donat al missatger?
I aquest va respondre des de la distància:
– Cinc.
Quan el missatger va sentir la conversa entre els dos homes digué:
– Si sou capaços de mantenir una conversa en la distància, per què us vau molestar a enviar-m’hi, a mi? Estireu la vostra mà fins a la seva i ell us donarà el que necessiteu. I deixeu-me en pau!
El missatger va agafar el barnús que tenia amagat i li va llençar a la cara. I així s’acaba aquesta història.

El cadi i el lladre

La corrupció de la justícia que tan magníficament va tractar Jaume Cabré a Senyoria és un tema que no té fronteres, tal com veureu a aquest conte recollit per Leguil a l’Atlas de Marraqueix el segle passat.

Aquesta és la història d’un lladre que feia temps que es dedicava a robar. Un dia va arribar al poble un nou cadi que tenia fama de ser molt intransigent.
– Vejam si és veritat- es digué el lladre- El sotmetré a una prova.
Va robar un moltó, el va matar , el va fer coure i el va posar a una plàtera amb tapa i se l’endugué cap a casa del cadi, amagat sobta el barnús.
– Senyor, si em permeteu us voldria fer una pregunta- se li adreçà.
– De què es tracta? – li preguntà el jutge.
– Déu ha volgut que robi un moltó, el mati i el mengi. És un pecat o no?
– I tant; és un pecat terrible- s’exclamà el cadi.
Aleshores el lladre es va treure el barnús i en va sortir la plàtera.
– Senyor, aquí us he portat la vostra part.
– Ah, bé- continuà el cadi- No m’havies pas dit que el moltó estava cuit. No cal patir,així perquè el foc l’ha purificat i ara ja no està permès.

Males companyies

Vet aquí que una vegada, tres homes es van llançar a robar pels camins. El primer home que van trobar, els va semblar ric i el van matar. Recollit el botí, van decidir que un d’ells anés a buscar menjar al poble més proper. Mentre aquest era fora, els altres dos es van posar d’acord a matar-lo quan tornés. Però aquest tampoc no es refiava dels seus companys i va pensar:

– Posaré verí dins la cassola.

Tal com havien dit, quan arribà el tercer amb la marmita, el van matar i tot seguit es van posar a menjar. Ells havien mort el seu company i el seu company els matà també. El tresor robat va quedar sense propietari.

Els dos nens ( a la manera de Hansel i Gretel)

Un dels tipus de contes més habituals al Marroc és el que molta gent coneix com a Hansel i Gretel ( en català, La caseta de sucre i de xocolata). Aquí teniu una versió recollida als anys 90 al sud del Marroc, en el dialecte de l’amazic que es parla allà, el taixelhit, que també ens parla de la generositat.

Vet aquí un home, que tenia dona i dos fills, que cada dia portava a casa un parell de perdius per menjar. La dona sempre protestava perquè deia que no hi havia prou menjar per a tots.
– Hauràs d’agafar els nens i abandonar-los al bosc, si vols que almenys nosaltres sobrevisquem.
L’home se sentia incapaç de viure sense els seus fills i va intentar resistir-se al propòsit de la seva esposa tant com va poder. Però no se’n va sortir, ella insistia i insistia fins que un dia se’ls va endur amb ell cap al bosc. Per entretenir-los va posar una sargantana dins d’una carbassa i els va dir:
– Quan la sargantana es mogui, sabreu que estic a punt d’arribar.
Els nens no paraven de mirar-se la carbassa i cada cop que es movia la sargantana es pensaven que el pare era a punt de recollir-los per tornar a casa. Però així va arribar la nit i el nen va preguntar:
– I ara què farem ? Tinc gana.
– Ens posarem damunt d’aquesta roca i cridarem :”Som els orfes abandonats”- contestà la noia.
– Vinga, no facis broma amb aquestes coses.
Però de sobte es van adonar que damunt la roca havia aparegut un plat de cuscús, i al costat un os i una mosca. Una veu misteriosa els digué:,
– En acabar el cuscús, sobretot no trenqueu l’os ni espanteu la mosca.
I així ho van fer, però van passar els dies i l’avorriment o la curiositat els va vèncer:
– I si partim l’os i espantem la mosca , a veure què passa? – proposà el nen.
I de seguida van saber què passava: que es van acabar per sempre els plats de cuscús.
– Aniré a veure si trobo alguna cosa per menjar- digué el nen , que se sentia culpable.
I tot que en principi no ho volia, al final la noia el va acompanyar. Caminant, caminant, van veure uns llums i van anar a parar a la cova d’una ogressa. Quan aquesta els va descobrir els va empresonar i els digué:
– Ara us engreixaré fins que estigueu al punt i després us menjaré.
Van passar els dies i els nens es fixaven en tot per veure si es podrien escapar. Havien observat que cada dia venia el marit de l’ogressa i li demanava menjar des de la finestra estant, i ella li llançava pa. Com que cada dia estaven més grassonets, tenien por de ser devorats per l’ogressa ben aviat.
– Germaneta, si l’ogressa et demana que encenguis el foc, digues-li que no n’has après, que només saps escombrar i treure aigua del pou.
– I això per què?
– Confia en mi. Ja t’ho explicaré.
I al cap de pocs dies l’ogressa demanà a la noia que encengués el foc. Ella va contestar el que el seu germà li havia aconsellat. Llavors ho ordenà al noi:
– No en sé pas, només ser traginar llenyar i portar a pasturar els xais.
– Mira que en sou de babaus, ja ho faré jo.
Llavors els dos nens es van abalançar contra l’ogressa i la van llençar al foc. La mala sort va voler que just en aquell moment arribés el marit, però els nens van reaccionar aviat: li van llençar oli bullent a la boca i es va morir. Abans de sortir de la casa de l’ogressa van regirar les coses i es van endur una olla d’or, una galleda d’or i un bastó , també d’or.
En el camí de retorn es van trobar un grup de dones que portaven aigua de la font. Els nens, com que tenien set, els van demanar aigua, però totes , menys una es van burlar d’ells. Ells , agraïts, li van donar la galleda d’or.
Després es van trobar un grup de nens que estaven jugant amb bastons a l’allayg ( un joc en què els bastons s’han de creuar a l’aire).
– Deixeu-nos jugar amb vosaltres- els van demanar.
– No, que no en sabeu i segur que trencareu els bastons- respongué el que semblava el cap de colla. Tots els altres, menys un, van assentir. Així que els nens se’n van anar, no sense abans regalar el bastó d’or al que s’havia mostrat generós amb ells.
I van continuar el seu camí fins que es van trobar una altra colleta que estaven jugant a les baldufes.
– Deixeu-nos jugar amb nosaltres…- demanaren els nens.
Però la resposta generalitzada va tornar a ser el rebuig.
– Jo, si voleu, us deixo la meva baldufa una estona.
– Moltes gràcies, però no fa falta, nosaltres ja en tenim de baldufa.
I li van regalar la de l’or al noi que els havia fet costat.
I així van arribar sans i estalvis a casa seva i van ser feliços per sempre més.

Aïxa, la Ventafocs berber

Aquest conte prové del llibre Contes berbères n’Tifa du Maroc ; en prodeu trobar un altre de molt similar amb el títol de « El tamiz » a Cuentos populares del Rif contados por mujeres cuentacuentos. També podeu trobar una versió similar enregistrada en àrab de Ceuta per Francisco Moscoso tot clicant aquí.

Aïxa havia perdut la seva mare de ben petita i el seu pare s’havia tornat a casar. La seva madrastra no se l’estimava gaire i sempre protegia una filla que tenia. Quan ja eren grans la dona va donar un sedàs a Aïxa i una mena de tambor a la seva filla , i les va enviar a buscar aigua al riu. Allà la fillastra va haver de viure una gran humiliació perquè era evident que tanta aigua com entrava al sedàs, en sortia, per contra, la filla sempre tornava amb el tambor ple d’aigua. Aquesta situació es va anar repetint dies i dies fins que Aïxa es va cansar de les burles i insults de la seva mare , i va llençar el sedàs al riu.

-On són el teu sedàs i l’aigua? –li va preguntar la madrastra quan la va veure arribar amb les mans buides.

– Això que faig no serveix de res – va respondre la noia- Quan jo enfonso el sedàs dins de l’aigua, certament, s’omple, però tan bon punt el trec, aquesta aigua s’escola. Per això l’he llençat al riu.
La madrastra, enfurismada, la va fer tornar al lloc per recuperar el sedàs? Aïxa va marxar plorant ,després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos cavalls, bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Sí- va respondre- ha passat per aquí. Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dues mules! No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí i tant que l’he vist. Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí, acosta’t a buscar-lo, l’he atrapat quan passava.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo em conformo amb poca cosa, l’ase ja m’està bé- respongué Aïxa amb prudència.
L’ogressa va matar un xai i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– No patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir fins al matalàs de llana.

L’endemà, quan s’acomiadaven, l’ogressa li va omplir el sedàs de monedes d’or i fins i tot li va regalar un pollastre.

Quan la noia estava a punt d’arribar a casa el gall es va posar a cantar:

– Quiquiriqui! Mare et porto un regal.
El pare de la noia va estar molt content que la seva filla hagués tornat bé i tan carregada d’obsequis, però la madrastra i la germanastra es van engelosir encara més. Per això van decidir que la fillastra aniria a cercar la mateixa sort.

– Llença el teu tambor al riu i segueix-lo com ha fet la teva germana.

I així ho va fer. Després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos rucs , bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dos gossos!No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo no em conformo amb poca cosa, no en vull pas d’ase – respongué. L’ogressa va matar un ase i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– I ara que us penseu? Jo no dormiré pas sobre la cendra. Vull un matalàs de llana .
Però l’ogressa la va conduir la cendra i la va deixar allà.
A l’endemà, l’ogressa la va acomiadar de males maneres, però abans li va omplir el tambor d’escorpins. La noia, rabiosa, cada cop estava més plena d’odi cap a la seva germanastra : l’Aïxa-cendrosa.

Quan va tornar cap a casa, mare i filla van acarnissar-se encara més amb l’Aïxa i la tenien tot el dia treballant sense descans.

Va arribar un dia que se celebrava una gran festa al palau reial i tant la mare com la filla es van vestir ben ricament per assistir-hi? L’Aïxa es moria de ganes d’anar-hi però no li ho van permetre. Quan van marxar les dues dones, la van deixar a la vora del foc triant el gra, ella anava plorant mentre feinejava, de sobre se li va aparèixer l’ogressa :
– Per què plores petita? Aixeca’t que has d’anar a la festa!
– Com ho puc fer? No tinc la roba adequada, a més a més, si no faig la feina que m’han encarregat, la meva madrastra em matarà.
– No pateixis, tot s’arreglarà.
L’ogressa li va donar un vestit molt maco i unes babutxes encara més boniques.
– Vés a la festa tranquil.la, això sí, abans de tornar cap a casa, hauràs de deixar a palau una de les teves babutxes. No tinguis por, jo acabaré la teva feina.

Vestida com una princesa , l’Aïxa-la-cendrosa va entrar a palau i tothom es va girar per mirar-la. El príncep va ballar amb ella tota la vetllada fins que ella va marxar i tyal com li havia encarregat l’ogressa va deixar-hi les babutxes.

I a partir d’aquí, doncs ja podeu imaginar el final perquè és exactament el mateix que el de la Ventafocs.