Aquest conte prové d’una col.lecció de contes marroquins traduïts al francès(francès fàcil )perquè els nens i nenes es familiaritzin amb la segona llengua de l’ensenyament del Marroc. Editada a Casablanca, els 10 contes de la col.lecció han estat rellegits, resumits i completats per Bouzza DBILIJ. Jo m’he ocupat de la traducció al català i he intentat respectar-ne l’esperit ( català fàcil)

Miloud, el llenyataire, i la seva dona Halima viuen a prop del bosc, a pocs quilòmetres de Kenitra. No són rics: amb prou feines van tirant. Halima també és molt treballadora. Cria gallines que li donen una dotzena d’ous cada dia i també fa catifes. No gasta gaire diners, perquè sap que són pobres.

Miloud surt de casa cada matí per anar a tallar llenya al bosc. Al vespre, va al suk a vendre la llenya i també els ous de les gallines. Amb els diners que guanya, compra el menjar que necessiten i poca cosa més.

Cada dia, en Miloud talla més i més llenya, perquè cada dia necessiten més diners: tot està molt car. Però com que ell s’estima molt el bosc, no toca els arbres vius: només els morts i de vegades no resulta fàcil.

Halima no és una dona exigent. Es conforma amb poca cosa, i està molt contenta sempre que el seu marit li fa alguna regal, un mocador, per exemple. Ella sap que en Miloud no li pot comprar braçalets o anells perquè són pobres.

Una de les cosines de Halima es casa d’aquí a una setmana. Hi ha d’anar ben vestida, per això demana al seu marit :

– Estimat, les meves babutxes són molt velles per portar-les el dia del casament. Pels caftans, no cal preocupar-se : n’hi ha prou amb rentar-los i fer-los una repassada- i afegeix- Però les babutxes, veus? Són massa velles per a un dia de festa.

Miloud no diu res. Pensa que la seva dona té raó: les babutxes no es poden rentar i repassar com la roba. Halima li proposa fer un sacrifici i ell pensa que no pot negar res a la seva dona.

– Tant de bo trobi més arbres morts- diu el marit, després d’un llarg silenci- Com saps, no puc tocar les branques verdes. Si ho faig, tinc la sensació que tallo una part del meu propi cos.

L’endemà Miloud es lleva de bona hora , més aviat que abans. Decideix que s’ha d’esforçar més i recollir tanta llenya com pugui. Quan arriba al bosc, encara és de nit i com que no hi veu gaire, comença a tallar les branques d’una alzina grisa qui no té gaires fulles. Dóna un primer cop de destral i llavors se sent una veu que diu:
– Ai, em fas mal!
Sorprès, Miloud mira a dreta i
esquerra. Ningú. Gira al voltant de l’arbre. Ningú.

– Dec estar mig adormit encara- pensa.
Torna a la feina i quan clava la destral a l’arbre torna a sentir:

– Ai, ai , per què em vols fer mal? Vés a tallar branques mortes!

Aquest cop en Miloud n’està segur: no és ell que estigui somniant, és l’arbre qui parla!

– Qui ets ?
– Sóc jo, la vella alzina.
– Però les alzines no parlen!- s’exclama el llenyataire.
– Si em guardes el secret, et diré que les velles alzines parlem amb qui volem i quan volem.
– És estrany- diu el llenyataire- Em passo els dies al bosc i mai he sentit arbres que parlin.
La vella alzina li explica que kan ya ma kan ( temps era temps) tothom sabia que les alzines parlaven.

– És una llarga història- diu l’alzina- Si vols, te l’explico, però cal guardar el secret.

Miloud ho promet i l’alzina confia en ell, tot i que sap que als humans els costa molt guardar secrets.

– Per què véns tan aviat avui?

El llenyataire li ho explica i a l’arbre li sap greu . Per això decideix ajudar-lo.

– Mira, darrera teu hi ha uns llorers amb flors vermelles i uns altres amb flors blanques. Agafa unes branques amb flors blanques i fes-ne un ram. A casa, el poses damunt d’una safata de pell groga. Després digues la fórmula màgica “ Reina dels llorers, el teu deure fes”.
– Moltes gràcies, alzina.
– Ah, i sobretot, guarda el secret!- li recorda l’arbre.

Però Miloud ja no li fa cas, només fa que repetir la fórmula màgica per recordar-la bé.

Arriba a casa, posa les branques tallades damunt la safata i repeteix la fórmula. De sobte, apareixen unes babutxes brodades amb fil de seda i d’or. Content, corre a despertar la seva dona i s’oblida que ha promès guardar el secret. No té altra cosa al cap que ensenyar a la dona el regal.

Halima se sorprèn. No entén res de res: damunt la taula hi ha les babutxes més maques que mai ha vist. Miloud , abans d’explicar res, li demana de guardar el secret. Ella ho jura i després el marit li confessa la història.

Halima no pot deixar de pensar en totes les coses que li agraden. Primer li ve al cap un vestit bonic com el de la veïna i sense pensar més pronuncia les paraules:

– Reina dels llorers, el teu deure fes.
I ja tenim el vestit damunt la taula. I a partir d’aquí, ja no s’atura: coses i més coses damunt la taula.

Miloud ja no torna al bosc, per què treballar? No necessita la destral, només cal demanar a les branques del llorer. Viuen rics i feliços. Tenen de tot, però troben a faltar una cosa: no tenen fills. Per això han demanat a les blanques aquesta gràcia.

Els veïns comencen a parlar. Veuen que Miloud no treballa mai, uns diuen que ha rebut una herència, uns altres que ha trobat un tresor….Una de les veïnes, curiosa, es proposa fer parlar Halima . Com que sap que a la dona del llenyataire li agrada molt el tafin que ella prepara, en fa i espera que ella senti l’olor des de casa seva. Està segura que vindrà a casa i li demanarà per menjar-ne. I així ho fa.

Mentre mengen, les dues soles li diu:

– Quina llàstima que el teu marit sigui al bosc i no pugui menjar amb nosaltres!.
– No, el meu marit ja no va al bosc- respon Halima que no s’adona de la trampa.
– Si no talla llenya, de què viviu?
Halima es troba atrapada, sap que ha de guardar el secret però…

– Tu ets la meva millor amiga- diu Halima- Tinc confiança en tu: promet-me que guardaràs el secret.
– Seré una tomba.
I Halima ho explica tot. Passen els dies i tot continua igual. Les dues veïnes prenen el te juntes i parlen de les seves coses. Un dia , la veïna entra a casa de Halima, plorant:

– Ajuda’m amiga meva, el meu fill té molta febre : està a punt de morir- demana- Dóna’m les branques de llorer , els demanaré que el curin.
Halima accepta no sense abans dir:
– Amaga-les bé i torna-me-les aviat.
Al cap d’una hora la veïna torna amb les branques, però no les d’abans, sinó unes altres de vermelles.
– El meu fill està molt millor gràcies a tu.
Halima mira les branques i s’adona que ja no tenen les fulles blanques, sinó vermelles.

– Potser no volen canviar de mans- es diu- El meu marit s’enfadarà amb mi si li ho explico.

Posa les branques damunt la safata i diu la fórmula màgica. No passa res. Quan arriba Miloud li diu:

– Crec que les branques ja no tenen poders. Mira, ara les flors són vermelles.
– Què farem ara? Pregunta Miloud.
– Torna al bosc i parla amb l’alzina. Segur que et donarà alguna altra cosa.
L’endemà, Miloud torna al bosc i l’alzina, quan el veu, es posa a riure. Ho sap tot.

– No has sabut guardar el secret, Miloud! Agafa una branca de l’altre llorer, el de les flors vermelles . La fórmula ja la saps.
Miloud talla la branca i tot just sortir del bosc, a la clariana, diu la fórmula. Però en comptes de regals, rep un munt de cops:

– Té- diu la branca- Aquest és el regal que et mereixes. No has sabut guardar el secret.

Miloud corre per no rebre més cops, intenta fugir, però no hi ha res a fer. Quan els cops acaben se’n va cap a casa. Agafa la destral i s’emporta també la branca. Ara li toca a la seva dona aprendre la lliçó.

Halima el veu arribar amb la branca i el fa entrar a casa amb pressa. Espera tornar a tenir sort, però, com el seu marit, acaba rebent cops de la branca.
L’endemà va a veure la veïna.

– El meu marit ha portat una altra branca meravellosa, però et demano que em guardis el secret.
La veïna ho jura i espera. Al cap d’uns dies demana a Halima altre cop la branca.

– Halima, vénen uns parents a visitar-me i no tinc res per oferir-los. Deixa’m la branca, amb el que em doni podré fer un bon tajin. Després te’n donaré un plat per a tu.
Halima fa dies que espera aquest moment. Fa veure que no pot deixar-li la branca, però acaba acceptant.

Quan la veïna diu la fórmula màgica:

– Té , cop de bastó per la lladregota!- diu la branca – Torna les branques de flors blanques als seus propietaris!

La veïna, penedida, porta totes les branques a Halima i li demana perdó.

Des d’aquest dia, el llenyataire va cada dia al bosc a tallar branques mortes i Halima continua fent catifes i ocupant-se de les gallines. De tant en tant, agafen el ram de flors vermelles i diuen la fórmula màgica. Llavors recorden que cal mantenir el secrets i treballar de forma honrada.

Fa molts anys, un home ja molt vell tenia un fill únic, anomenat Yassín que amb el temps s’havia convertit en un jove molt atractiu, per ser un home complet li faltaven, però, dues coses: un fusell i un cavall. El noi s’avergonyia davant dels companys i , sovint, no volia sortir de casa per no sentir-se humiliat. El seu pare, que era molt pobre, però també molt bondadós, de seguida va notar que el seu fill estava capficat i tot observant-lo no va tardar a endevinar-ne la causa. Però el pobre home no sabia pas com resoldre-ho:

– Fill meu- li va dir- no trobo altra forma d’aconseguir diners que te m’emportis al mercat i em venguis. Potser amb els guanys podràs obtenir el que necessites.

El noi va fer el que el seu pare li demanava, i el va vendre, però com que ja era vell i gairebé no tenia forces només va poder comprar un cavall. Després se’n va tornar cap a casa, força decebut. En arribar , va sortir a rebre’l la mare que quan el va veure tan abatut li va proposar :

– Ven-me a mi també. Així podràs comprar-te un fusell i ser com qualsevol altre home.

Yassin va complir els desitjos de la seva mare , i amb el producte de la compra, va comprar un fusell excel.lent. Tot seguit va pujar al cavall i va cavalcar per l’estepa per caçar. I no li va faltar la sort, va trobar víctimes que va caçar i coure, però quan va tenir ganes de beure, es va adonar que no portava aigua. Va decidir continuar cavalcant amb l’esperança de trobar algú que li pogués oferir beguda. Aquest cop la sort es va mostrar esquiva i cansat, va ajeure’s a recer de l’ombra del seu cavall. La set apretava i quan ja no podia més se li va acudir aprofitar la suor del cavall per beure-se-la. D’aquesta manera va aconseguir continuar la marxa i poc després va arribar a una ciutat molt gran. Però no era una ciutat qualsevol, l’entrada estava guarnida amb cranis i ossos humans que penjaven dels merlets , dels arbres de les seves places i parcs, i en altres llocs encara més inversemblants. Yassín, mogut per la curiositat, va preguntar a un home gran que seia a l’ombra d’un mur.

– Una gran desgràcia ha caigut sobre aquesta ciutat d’ençà que el rei ha decidit casar la seva filla, la princesa Amina. Ella diu que només es casarà amb un home que demostri ser més intel.ligent que ella, i per demostrar-ho ells li han de plantejar un enigma. Si ella no és capaç de resoldre’l, voldrà dir que aquest és el seu futur marit. Ara bé , si el pretendent és derrotat, el decapiten de forma immediata. Com pots veure, la ciutat està sembrada de cranis, perquè, de moment, la princesa sempre ha resolt l’enigma.

Després d’agrair a l’ancià la informació rebuda, en Yassin es va dirigir a palau. La princesa el va veure abans d’arribar perquè s’estava a la finestra i el va fer passar sol.lícita i quan el va tenir davant li va preguntar si tenia a punt la seva endevinalla.

El noi va meditar una mica i tot seguit digué:

– Digues qui va ser aquell que no només va vendre el seu pare i la seva mare, sinó que , a més a més, va beure de l’aigua que ni cau del cel ni brolla del terra.

La princesa li va respondre:

– Dóna’m una setmana de termini. Si en aquest període no resolc l’enigma em casaré amb tu, però si ho faig, ordenaré que et decapitin.

Yassin ho va acceptar i va sortir de palau. Es va dirigir a un raval i es va instal.lar a una casa abandonada, disposat a prendre’s un descans després d’un viatge tan pesat.

Al cap de 6 dies va tornar a presentar-se a palau, per veure si la princesa ja tenia la solució. La va trobar molt enfadada perquè per primer cop no sabia com respondre i el termini s’esgotava. Malgrat tot no es va donar per vençuda i tot just en Yassin acabava de sortir per la porta , ells es va disfressar de vella captaire i el va seguir fins a la casa on s’estava. Va esperar que es fes de nit i llavors, va entrar-hi tot dient amb veu d’ultratomba:

-Bona nit, fill meu. Et trobo molt alegre i no entenc com pots ser-ho en una ciutat guarnida amb caps tallats. Ajuda’ns a sortir de la nostra desgràcia! Deslliura’ns de la princesa Amina!

– Bona dona- va respondre el jove- a partir de demà la princesa deixarà de ser un problema perquè jo m’hi casaré. No ha estat capaç d’endevinar la resposta a l’enigma que li he plantejat i no tindrà altre remei que donar-se per vençuda.

La falsa captaire li va continuar la conversa , i com que en Yassin feia molt de temps que no parlava amb ningú, va acabar per explicar-li-ho tot. La vella va riure de bon grat amb el que li explicava i quan marxava li va assegurar que era el seu heroi perquè derrotaria la princesa Amina.

Aquella nit en Yassin va somniar amb el seu triomf, però l’endemà, en despertar-se va veure que al costat de la seva màrfega hi havia un mocador de seda. De seguida es va adonar que era el mateix que havia vist en mans de la princesa el primer dia que l’havia rebut i va comprendre que Amina l’havia enganyat. En aquells moments no sabia què fer, si tornar al seu país deshonrat o morir amb dignitat. Al final es va decantar per la segona opció i es va encaminar a palau. La princesa l’esperava envoltada de cortesans ,Yassin li va preguntar si podia resoldre l’enigma i ella li va relatar detalladament la vida i obres del jove. Tot seguit va cridar el botxí. Però el noi va reaccionar ràpidament:

Digues quin colom va volar al vent.
I va perdre una ploma de les seves ales.
¿Com és que el que hem dit a la nit podem sentir-ho l’endemà?
I, tot dient això, va treure el mocador de la butxaca i el va ensenyar a tota la cort. Els nobles el van reconèixer de forma immediata. La princesa no va tenir altre remei que admetre la seva derrota i es va convertir en l’esposa de Yassin.