Category Archives: Contes d’animals

El xacal i la seva dona

www.geocities.com/faunamundial/Fotos/chacal.jpg

Aquest conte amazic, que podeu trobar en castellà a Cuentos del Marruecos español, té com a protagonista el xacal, com és força habitual. Ara bé, en aquesta ocasió té dona i fill, llàstima que sigui utilitzat per blasmar les dones, com veureu al final.

Això era i no era un eriçó que estava casat i afillat, cada dia el pare i la mare sortien de cacera i deixaven el seu fillet ben amat al fons del cau. Un dia, estaven tots tres sopant, quan la dona va dir:- Senyor ûccn, marit meu, crec que som uns bons pares i com a tal hem de voler el millor per al nostre fill.
– Sens dubte- va ratificar l’eriçó. Però què vols dir exactament?
– Doncs crec que no hem d’acceptar un matrimoni qualsevol per al nostre fill.
L’eriçó, que no acabava d’entendre, per on volia anar la seva dona va preguntar:
– I tu què proposes?
– Doncs vull que es casi amb la filla dels llebrers, els gossos caçadors dels homes.
– I ara, dona! Què dius? Si els gossos són els nostres enemics!
– Tant hi fa, així firmaríem un pacte.
L’eriçó va decidir deixar passar el temps, a veure si li marxava aquella dèria a la seva dona. Però res més lluny de la veritat, dia a dia, insistia amb la mateixa proposta. Tip de tanta insistència, un dia va agafar un dels xais que tenia al tancat i se’n va anar cap al corral de l’home on sabia que hi trobaria un munt de gossos. Només veure’l els gossos es van posar a perseguir-lo, sense oferir ni cap possibilitat al diàleg. L’ûccn es va desfer del xai, i va enfilar un turó tot corrent. Els llebrers van agafar la presa, però no estaven disposats a abandonar l’altra presa, el xacal i van seguir encalçant-lo. No va ser fins que va arribar a dalt de tot del puig, que va veure que els seus perseguidors havien abandonat la persecució. Més calmat va tornar cap a casa.
– Bona nit marit meu, com ha anat amb els gossos?- es va interessar la dona- Veig que no portes el xai, això deu voler dir que heu arribat a un acord, oi?
– I tant que sí, han estat tan contents de veure’m que tot han estat crits i lladrucs. Demà volen coneixe’t a tu, i al nostre fill.
– Ho veus? Segur que li tenen destinada la millor gosseta.
L’endemà van sortir tots tres ben matinet, però la dona anava al davant de tot, amb el xai al musell. En arribar prop del corral, els llebrers es van posar a perseguir-la i aquesta, espantada, va deixar anar la cria. Però els gossos van continuar intentant atrapar-la i ella va haver de córrer i córrer, i quan ja no podia més, que perdia l’alè, es va girar i va adonar-se que els perseguidors havien abandonat. Després de descansar una estona va tornar al cau on l’esperaven pare i fill.
– Ho veus com jo tenia raó?- va dir el xacal- No es bo casar-se amb qui no et vol bé.
– I tant que sí- va reconèixer la femella.
– Ja ho deien els savis dels antics temps :”Els consells de les dones, són dolents”

L’eriçó, un animal molt llest

L’eriçó té fama de ser l’animal més savi de tots els que hi ha damunt la capa terrestre dins del món amazic. És per això que dins del regne animal, ostenta la categoria de jutge. Quant al xacal, es diu que també és força llest, però que no pot rivalitzar amb l’eriçó. Aquí en teniu un exemple
Dins del pou
Diuen que un dia l’eriçó es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava.
– Vaig de cacera.
Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb dues galledes per treure aigua. Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva set. L’eriçó va saltar dins d’una de les galledes, i va baixar cap al pou. Saciada la seva set, va voler tornar cap a la superfície. Però com podia fer-ho?. Va cridar el xacal:
– Ei, xacal, aquí dins hi ha vuit cabretes amb els seus cabridets! Corre, vine !
L’ animal no s’ho va fer repetir, va saltar a l’altra galleda. Naturalment, mentre la galleda del xacal baixava, la de l’eriçó anava pujant.
– Què està passant? – va preguntar el xacal quan es va adonar que l’eriçó ja era per damunt seu, després d’haver-se creuat al mig del pou.
– Ai company,- respongué l’eriçó- les coses canvien sovint. La vida és així : de vegades uns són dalt de tot, i altres cops, a baix.
Trobareu una història molt similar a les faules de La Fontaine, probablement de l’altre gran mestre de les faules, Isop. Si voleu llegir-la en francès,ho podeu fer des d’aquí. En castellà, podeu trobar tant la d’ Isop, com la de Samaniego.

La guineu afamada

Aquest conte procedeix de Les mil i una nits i tal com diu Xahrazad al final ens ensenya que no hem de desesperar-nos si les coses no ens acaben d’anar bé.

Vet aquí una vegada una guineu que cada matí sortia del seu cau per caçar. Va arribar un dia que la cacera va començar a anar de baixa i la guineu es va preocupar. Una nit, després de més de tres jornades de dejuni, va coincidir amb una altra guineu.
– Fa tres dies que no trobo res per caçar- li explicà
– No t’hi amoïnis. A mi em va passar el mateix fa una temporada, però gràcies a Déu poc després vaig trobar un ruc pasturant. Me li vaig abalançar i el vaig matar- va respondre l’altra, tot afegint- Tenia molta gana, però no em vaig descuidar d’agrair a Déu aquella oportunitat. La sort va voler que tingués un cor tan vermell i saborós que després d’haver-lo menjat mai més no he tingut gana.
La guineu va estar rumiant molt sobre el que havia dit la seva companya. No parava de pensar:
– Per què ella ha estat la privilegiada i no pas jo?
Al cap d’uns dies, la nostra guineu encara no havia caçat cap presa. De tant feble que estava que no es movia del seu cau. De sobte va sentir soroll de cavalls i llebres: es tractava de dos grangers que perseguien un poltre que havia atacat els seus ramats. Un d’ells li va disparar una fletxa que li va provocar la mort, tot caient just davant l’entrada del cau de la guineu. Els homes, quan ho van veure, s’hi van acostar, van arrencar la fletxa i se’n van anar, satisfets d’haver-se lliurat del flagell de les seves bèsties.
La guineu no podia estar més contenta:
– Lloat sigui Déu, que m’ha beneït amb aquesta fortuna!
I va clavar els ullals en el ventre de l’animal fins a arribar al cor. Llavors va recordar el que li havia dit la seva companya i el va mossegar. La desgràcia va voler que encara hi quedés la punta de la fletxa que se li va clavar a la gola. La guineu va morir.

La serp i l’home

Vet aquí una vegada uns homes que estaven perseguint una serp que intentava escapolir-se’ls. La serp va trobar un home i li va dir:
– Ajuda’m uns homes m’estan perseguint.
– I jo què vols que faci per tu?
– Obre la teva boca i deixa’m entrar al teu estómac fins que hagin marxat.
I així ho va fer. Quan els homes que la perseguien van trobar el que l’havia ajudat van preguntar-li:
– Has vist una serp?
– No, no l’he vista.
I els homes van marxar.
– Ja pots sortir- digué l’home a la serp- Els qui et perseguien acaben de marxar.
– No sortiré, si no tinc res per menjar.
L’home li digué:
– Doncs portaré el nostre cas al jutge eriçó.
Hi van anar i l’home va explicar-li detalladament el conflicte que tenia amb la serp. Després va arribar el torn de la serp, però l’eriçó la va fer callar:
– Silenci, els que estan a l’interior no poden pas parlar amb els de l’exterior. Surt fora i parlarem.
La serp va sortir fora. L’eriçó digué a l’home:
– Tanca la teva boca ràpid i vés a treballar.
Quan la serp es va adonar que l’home havia marxat, també va marxar.
Al cap d’una estona, l’home va tornar on era l’eriçó i li va dir:
– Voldria que vinguessis amb mi a casa perquè els meus fills poguessin jugar amb tu.
– Estic vell i cansat, i també tinc fills petits. Vine tu a casa meva i porta-hi els teus fills.
L’home va acompanyar l’eriçó fins a una llosa que tapava l’entrada d’un forat.
– Posa les teves mans al forat i jo te les agafaré- proposà l’eriço.
L’animal va entrar a la cova, va agafar una serp i la va acostar a les mans de l’home. Aquest va sentir una forta picada .
– Així és com m’agraeixes el que he fet per tu? Doncs aquí tens la teva recompensa: de ben segur que els teus fills hi podran jugar.

Per què els corbs són negres?

Aquest conte recollit per René Basset fa més de 100 anys reflecteix una situació econòmica del món que podríem considerar plena d’actualitat?

Quan Déu va crear el corb, era blanc. I voleu saber per què ara és negre? Doncs perquè Déu el va castigar. La cosa va anar així. Déu va donar al corb dos sacs diferents:

– Aquí tens un sac ple de diners que has de portar als musulmans, i aquí en tens un ple de polls que portaràs als cristians.

El corb va carregar-se els dos sacs i va començar a caminar. Però el sac ple de diners pesava molt i , cansat, va decidir donar-lo als primers homes que trobés: eren cristians. Així que quan va arribar al lloc on vivien els musulmans, només li quedava el sac dels polls. D’ençà d’això, els cristians són rics, i els musulmans només tenen polls. Per tant Déu va dir al corb:

– Com que no has seguit les meves ordres, a partir d’ara seràs negre.

El mico i la tortuga

Aquest conte me’l va explicar, l’Abdelali, conegut com a Ali narrador , tal com em va dir , ve del Calila et Dimna .
www.flickr.com/photos/9389022@N05/2207464648

Això era i no era un mico que vivia sobre una figuera plena de figues que hi havia al costat d’una bassa. Un dia el mico estava menjant figues, quan una va caure a l’aigua i es va sentir un xooof…El soroll va atreure l’atenció de l’animal i va veure que a l’aigua s’anaven formant cercles concèntrics que creixien i creixien fins a desaparèixer. Li va agradar tant que va començar a menjar una figa i a deixar-ne caure una altra, i així sense parar. La casualitat va portar a la bassa una tortuga mascle que, en veure-ho, es va pensar que el mico ho feia expressament perquè ella tingués menjar. Van passar els dies i els dos animals es van fer molt amics: la tortuga sempre era al costat del mico. L’esposa de la tortuga va començar a enfadar-se per les seves absències tan prolongades i va anar a queixar-se a una veïna.

– Has de fer veure que estàs malalta- li va aconsellar aquesta- i quan arribi el teu marit li dius que el metge t’acaba de receptar que et mengis el cor d’un mico.
I així ho va fer, va esperar el retorn de l’espòs i li ho va explicar tot.
– Com ho farem això?- es preguntà la tortuga mascle- D’on traurem el cor d’un mico?
– ¿Em pensava que el mico i tu éreu molt amics? -respongué l’esposa- Doncs els amics estan per això, per ajudar quan fa falta.
– Com vols que faci una cosa com aquesta? Seria una traïció: una deslleialtat!
– Ja ho veig, ja, com m’estimes- contestà l’esposa tot fent-li xantatge sentimental- Només penses en el teu amic, i no en la meva salut. Tant t’és que em mori.

I es va posar a plorar amb desesper, cosa que provocà una enorme tristesa al seu marit. Durant hores es va debatre entre dues opcions: sacrificar el seu millor amic o la seva esposa! Després d’un llarg silenci, va dir:

– No et preocupis, convidaré el mico a casa i el matarem entre tots dos. Després li treure’m el cor perquè te’l puguis menjar i curar-te.

Al dia següent la tortuga mascle va anar a veure el seu amic, el mico i el va convidar a dinar. Aquest li va contestar:
www.flickr.com/photos/21042285@N02/2236562069
– Tu, amic meu, vius en una illa al mig de la bassa, i jo no sé nedar, com vols que vingui?
– Et portaré damunt la meva closca fins a casa i després de menjar, et tornaré a la figuera.

El mico va acceptar, va baixar de l’arbre i va pujar a la closa. Quan eren a mig camí, la tortuga es va aturar, angoixada i el mico, sorprès, va preguntar:

– Què et passa amic, peso massa?
– No, i ara! Vull dir-te la veritat: la meva dona està molt malalta i el metge li ha receptat que es mengi el cor d’un mico. Com que nosaltres només et coneixem a tu, havíem pensat a matar-te, i després que la dona es mengés el teu cor. Però no ho puc fer!
– Ah, només és això? Si m’haguessis fet confiança , t’hauria explicat que nosaltres , els micos, no ens emportem el cor quan sortim de casa per evitar enamorar-nos de les dones dels altres. Si em tornes a la figuera, et donaré el meu cor.
La tortuga va creure les paraules del seu amic mico i va tornar enrere. Quan van arribar a la figuera, el mico li va dir:
– Vés-te’n, mal amic! El meu cor és dins del meu pit, i tu m’has decebut. Has perdut la teva oportunitat, i d’oportunitats no se’n tenen dos cops.

La tortuga

Aquest conte, recollit ja fa molts anys per Hans Stumme, diuen que reflecteix molt bé la manera de ser dels amazics: no dir una paraula de més si no fa falta

Vet aquí que un dia una tortuga passejava tranquil.lament tot cantant, quan un falcó, que volava per allà, la va veure. Ràpidament es va abalançar damunt d’ella i tot remuntant el vol, la va deixar caure des d’una alçada considerable.
– Ai, Senyor, quina vida més dura- es lamentava la tortuga en el seu descens vertiginós- o et menges la llengua o ella se’t menja a tu.
La sort va voler que un home que passava la va sentir i es va dir a ell mateix “ Quina meravella, les tortugues parlen” Es va ajupir, la va recollir de terra i es va adreçar al palau reial.
– Accepteu , Senyor, aquesta tortuga parladora- va oferir al monarca.
– Fes-me abans una demostració d’aquest prodigi- proposà el rei.
Però per més que ho va intentar l’home, no se’n va sortir.

– Parla, tortugueta, digues el mateix que et vaig sentir al camp- li va demanar amb insistència durant hores sense resultat.
El rei, enfurismat, va ordenar que el decapitessin,

El seu cap no va tardar a rodar pel terra i d’aquesta manera va quedar confirmada la sentència :” Qui no es menja la llengua, la llengua se’l menja”

El xacal i el lleó

Foto : Brian Scott

Va arribar un dia en què el lleó es va sentir vell i cada cop amb menys forces. Com que els altres animals ja no l’obeïn, es va haver de pensar algun estratagema si volia continuar menjant. Es va instal.lar a una cova i va fer veure que estava malalt. Els altres animals, encuriosits, van entrar a la cova per esbrinar quina mena de malatia tenia el lleó. Aquest, molt hàbil, va aprofitar l’ocasió per menjar-se’ls.

Un dia va arribar el xacal davant de la cova i li va preguntar:

– Com estàs, oh tu, el rei dels animals?
– Com és que et quedes fora? Entra- el va convidar el lleó tot afegint- Què estàs mirant?
– Doncs estic observant que hi ha moltes empremtes, davant de casa teva – digué el xacal- Sí, n’hi ha moltes que entren, però no en veig cap que surti.

L’eriçó i el xacal

Com ja deveu saber , els animals han triat l’eriçó com a jutge gràcies a la prudència d’aquest darrer.

“Vet aquí que un dia estaven passejant l’eriçó i el xacal i van entrar junts a través d’un forat a un verger on creixien fruits molt variats. Se’n van fer un tip , tot i que l’eriçó sabia bé que no n’havia d’abusar. Per això, quan li va semblar convenient, va tornar a passar pel forat i , quan ja era fora, va cridar el seu company xacal, que no l’havia seguit. Però el xacal no en va voler fer cabal i va continuar menjant, tant i tant va menjar que quan va decidir-se a sortir pel forat, la panxa li havia crescut tant i tant que no podia passar-hi.

– Ai , trist de mi, he menjat tant que el forat se m’ha quedat petit- es lamentava l’animal- Com ho faré si es fa de dia i l’hortolà em troba en aquest estat?
I va demanar ajut al seu company eriçó.
– Quan arribi el dia , i vingui l’hortolà , fes veure que ja estàs mort. Ja veuràs com el llançarà fora del seu jardí.- li aconsellà l’eriçó.
El xacal va tenir el bon seny de seguir el consell del seu company i gràcies a això se’n sortir.

L’eriçó, un animal molt llest

L’eriçó té fama de ser l’animal més savi de tots els que hi ha damunt la capa terrestre dins del món amazic. És per això que dins del regne animal, ostenta la categoria de jutge. Quant al xacal, es diu que també és força llest, però que no pot rivalitzar amb l’eriçó. Aquí en teniu un exemple?
El curs de la vida

Diuen que un dia aquest darrer es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava
– Vaig a la recerca de la fortuna.
Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb dos galledes per treure aigua . Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva set. L’eriçó es va espavilar a saltar dins d’una de les galledes, i al cap d’un moment era sobre l’aigua. Saciada la seva set, va treure el cap a l’interior del pou.

– Es pot saber quina broma és aquesta? – va protestar el xacal, que se sentia enganyat. .
– És el curs de la vida.- respongué l’eriçó- uns són enfonsats i els altres elevats.