Aquests dies s’ha pogut veure al TNC la posada en escena d’aquesta gran obra de W. SHAKESPEARE. Els encarregats d’aquest muntatge han estat els membres del Centro Dramático Nacional, dirigits per Gerardo Vera en una versió de Juan Mayorga. El resultat: un éxit. Tot està muntat de manera que t’introdueixis de ple en el text, fins al punt de sentir-te afectat pel que es representa en escena. Com pot ser que les persones arribin a aquests extrems? Som tots igual de roïns en situacions límit? On és el nostre honor? Seríem nosaltres com el bo del comte Kent, o seríem més aviat com lEdmund encara que no ens agradi reconèixer-ho?

Espectres se’ns presenta aquests dies al teatre Romea com una funció de teatre de les més intenses que he vist últimament. L’argument de l’obra gira entorn de les pors que cadascú de nosaltres porta dins. Tots tenim un passat, i tot i que el superem i continuem endavant amb la nostra vida, sempre hi ha aquelles imatges que ens persegueixen, aquells fantasmes que no ens deixen viure tranquils. I no estem tranquils perquè sovint tenim por de cometre els mateixos errors que ja tingut en el passat, perquè volem aprendre i ser més llestos i més vius, perquè volem ser millors… però això no és una tasca fàcil.

Això és el que li passa a la protagonista de l’obra. Ella ha viscut un passat horrorós, que ha mantingut amagat per la vergonya que representa, i que tot i que l’ha superat no l’ha oblidat; i a més ara es veu obligada a reviure’l.

A mi m’ha agradat molt, però cal tenir present què és el que vas a veure. No és una obra fàcil i entretinguda, d’aquelles que et fan passar una tarda de diumenge més distreta… És una obra dura que et fa reflexionar i que has d’anar a veure amb una certa predisposició del que et trobaràs.

Paco Morán ha estrenat recentment El enfermo imaginario. Sense tenir en compte les múltiples incomoditats del teatre Condal, que té unes instal·lacions més que obsoletes (les fileres són tan estretes que les cames no t’hi caben, i per deixar passar els espectadors has de sortir de la fila! Per no parlar de què no hi ha lloc físic on poder deixar la bossa, els abrics… És cert, que a fora hi ha un guardarobes, però està tan mal organitzat que has de fer una llarga cua per deixar les cose,s i una cua interminable per recollir-les).

Tornant a la funció haig de dir que em va decebre. Em va passar el mateix que amb Òscar, una maleta… Potser és que esperava massa de dos reconeguts actors com Joan Pera i Paco Morán… La veritat és que l’obra és una comèdia molt fluixa, i la interpretació dels actors resulta massa forçada.

Aquesta obra de teatre parteix un fet històric real i no gaire llunyà: la Guerra Civil. Dins d’aquest marc tràgic es desenvolupa l’acció. Una acció que resulta còmica perquè els seus protagonistes són uns “artistes” (com ells mateixos es defineixen).

El que busquen aquest parell de comediants és entretenir el públic, tot esperant l’arribada de temps millors.

De sobte, es veuen atrapats entre els dos bàndols: el nacional i el republicà, i hauran de resoldre la situació per tal de salvar-ne la vida. És en aquest punt, quan Carmela (Verónica Forqué) no resisteix més, ella no pot actuar davant de tots els condemnats a mort. En canvi, Paulino (Santiago Ramos) sap sobreviure, tot i pensar com Carmela sap representar el paper que li toca.

És una funció dramàtica, tractada amb clau d’humor, intrepretada per una magnífica Verónica Forqué.

Entre pocs i massa és una comèdia eròtica molt divertida.

Per a mi ha estat un plaer descobrir un actor com Carles Gilabert “Pali”. El seu personatge és divertit alhora que entranyable i patètic. I ell sap donar-li tots aquests matissos. No té cap mena de vergonya, i està tan “ficat” en el seu paper que te’l creus del tot. Acabes pensant: “no sé si és un pobre home, o si ja li està bé tot el que li passa perquè ell s’ho ha buscat”. Aconsegueix ficar-se el públic a la butxaca de tal manera que, desperta en l’espectador un sentiment de … com ho diria… protecció???

Aquest text de Bertolt Brecht està basat en una llegenda xinesa. Ara Oriol Broggi l’ha portat a escena al TNC i, sense dubte el més desacable és la fantàstica interpretació d’Anna Lizaran en el paper de jutge. Un personatge amb una visió molt particular de la justícia, i amb una gran capacitat per donar la volta als casos que se li presenten, per tal d’aplicar la llei de manera que afavoreixi sempre els més pobres (i la seva butxaca, no hem d’oblidar que diu en començar cada judici: “Aquí es cobra”).

Si aneu a veure la funció tingueu present que l’Anna no surt fins la segona part, que és realment la que val més la pena.

El silenci del mar és una història de silenci entre un oficial alemany (estem a l’època de la Segona Guerra Mundial) i la família francesa que el té allotjat a casa seva. Per tant, tot el text s’articula a partir dels monòlegs que interpreta un fantàstic Pere Arquillué.

És una obra que vol donar un punt de vista diferent del que va ser l’Holocaust, ja que ens mostra un oficial tendre i innocent que es veu immers en un univers que no és el seu, però al que es veu abocat sense remei.

Ex és una comèdia sobre les relacions de parella. És una obra entretinguda sobretot gràcies a l’actuació d’Àngels Gonyalons, mal que hem pesi l’Abel Folk resulta una mica insípid… li manca força.

 El tema està bé, però crec que haurien pogut treure’n molt més profit, si el terme “Ex” està tant de moda darrerament és per alguna cosa. Tots sabem que és un “Ex” nostre o de la nostra parella i tot el que això implica. Tots sabem també com en són de complicades les relacions i com costa mantenir-les perquè no es converteixin en “Ex”.

En resum, tots hem tingut o tenim la sort de tenir un “cutxiflí”, és un tema que ens arriba, que ens toca de prop i potser per això n’esperàvem alguna cosa més.

Què és la moral? Aquesta és la pregunta a la que ha de respondre Diderot.

És a partir d’aquesta qüestió que Eric-Emmanuel Schmitt teixeix un text que, posat en escena per Joan Lluís Bozzo, resulta força entretingut. A més a més, cal tenir en compte que els actors protagonistes són d’aquells que aconsegueixen “ficar-se” en el paper que els pertoca i, que per molts cops que els hagis vist en escena sempre aconsegueixen sorprendre’t (estic parlant d’en Ramon Madaula i la Laura Conejero).

Si l’aneu a veure passareu una bona estona, però com que no us aclarinan que és la moral aquí us deixo la seva etimologia: s. XIV; del ll. moralis, íd., der. de mos, moris ‘costum, estil de viure’ (que cadascú en tregui les seves conclusions).

Per primera vegada haig de parlar malament d’una obra de teatre. Mai, mai havia anat al teatre i m’havia avorrit. El pitjor de tot, no és que no m’agradés l’obra, que pot passar, sinó que no m’ho esperava pas perquè està basada en un text que conec prou bé i que funciona per si sol. És per això al teatre no donava crèdit. Realment era com si hagués anat a veure a un grup d’aficionats o més ben dit un grup de persones (perquè és impossible ser aficionat al teatre i actuar d’aquella manera) que s’ha trobat amb un llibre, que han vist que era de teatre i que han pensat: vols dir que si ho representem ens vindrà a veure algú? (això amb altres paraules ens ho va dir el propi director en acabar la funció el dia de l’estrena!!!) I, és clar, com que l’obra és coneguda ja tenen la meitat de la feina feta! És una vergonya!!!

Ho sento, potser hauria de ser més imparcial, però no ho puc eviar. Aquest és un bloc d’opinió. Si heu anat a veure aquest muntatge i voleu dir que us ha semblat ja sabeu com fer-ho.