Fa dies que em ronda pel cap escriure alguna cosa sobre com afrontar el nou curs escolar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils.
Aquest cop ha tocat a casa, i en el meu cas molt a casa, la meva ciutat i el meu poble. Però ens ha tocat a tots i a totes molt, no només per la proximitat física, si no per la proximitat dels autors d’aquests terribles atemptats.
El cap se’ns omple de preguntes: com ha pogut passar? Què estem fent malament perquè uns nois “integrats” en un poble com Ripoll decideixin perdre la vida fent-la perdre a d’altres? Què estem fent malament perquè encara estiguem parlant “d’ells” com si fossin estranys malgrat portin tota la vida a Catalunya?
Com a mestra que fa temps que treballa en escoles d’alta immigració (més del 90%) no deixo de pensar que aquests nois podrien ser ex-alumnes meus, quan llegeixo els escrits de col·lectius de mestres de Ripoll, o de la carta de Raquel, l’educadora de Ripoll, m’ho sento molt proper… tindria i tinc els mateixos sentiments.
I començo a buscar respostes, que no sempre trobo, a pensar que cal encarar el proper curs amb serenitat però alhora amb la fermesa clara de lluitar perquè tot el nostre alumnat tingui les mateixes oportunitats i les mateixes ganes de viure, que creguin, i visquin, que la societat on viuen cal defensar-la perquè és nostra, de tots i totes, i que tota la gent que viu a Catalunya som realment membres d’una mateixa societat, amb tota la riquesa que implica la diversitat de tots i cadascun dels seus membres… si aconseguim que tots i totes ens sentim part de la mateixa societat, que aquesta ens brinda les mateixes oportunitats i vivim bé, no estarem tots i totes, juntes, en disposició de defensar-la? de lluitar juntes per millorar la nostra vida?
Potser és això el que hem d’entendre per integració, ho tinc claríssim!: Igualtat d’oportunitats.
És clar, parlo de mestra d’escola que té més d’un 90% d’immigració…. aquí tenim un primer problema, la societat no barreja els seus fills i filles a les escoles… toca continuar lluitant per una escola pública de tots i totes i convèncer a tot el veïnat que aquesta és l’escola dels seus fills i filles.
No m’agrada el Proderai, perquè parla només d’un tipus de radicalització. És cert, s’entén que aquesta preocupi, però ens hauria de preocupar també qualsevol radicalització que impliqui la islamofòbia, el feixisme i qualsevol ideologia que impliqui l’odi vers diferents col·lectius per tal d’impedir la convivència. De fet el que ens cal a les escoles és un PRODERADO: Processos de detecció de radicalització d’odi. Ens cal per poder intervenir i educar millor…. però el que ens cal de veritat és tornar a replantejar-nos com treballem la convivència a les escoles i instituts i quins són els valors que entre tots i totes (professorat, alumnat, mares i pares) volem construir.
Vull continuar confiant en la condició humana, i ho continuaré fent.
Vull continuar treballant per una escola pública de qualitat perquè el nostre alumnat s’ho mereix, i ho continuaré fent.
Vull continuar pensant que l’escola pot ajudar a millorar el món, sent conscient que no és l’únic lloc on es pot fer i que per aquest motiu cal més coordinació i treball conjunt amb l’entorn, i ho continuaré fent.
Vull pensar que ho podem fer… i ho farem, sense pors.
Deixo aquí uns textos que ens poden ajudar en aquest procés:
Plantar cara al terror de Ramon Barlam.
Profe, què ha passat? de Joan M. Girona
