La Fundació Jaume Bofill ha presentat l’informe "L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2006-2007".
Aquest informe no ens deixa indiferents, cito aquí alguns fragments:
"A nivell estatal, si prenem com a referència les comunitats amb percentatges més elevats d’alumnat al sector concertat com ara el País Basc (50,2%), Navarra (34,5%) i Balears (33,0%), Catalunya és la que presenta una despesa pública en educació no universitària sobre el PIB més baixa. El País Basc i Navarra fan un esforç econòmic públic clarament superior (3,0% i 2,8%, respectivament, per 2,2% en el cas català). El País Basc (5.381,6 €) i Navarra (4.694,0 €) inverteixen més de 1.000 € més per estudiant que Catalunya (3.543,9 €), i la magnitud d’aquesta diferència no sembla explicar-se únicament per l’existència del concert econòmic o pel nivell de riquesa, sinó per altres factors relacionats amb la prioritat sociopolítica de l’àmbit educatiu."
"El sistema educatiu català té cada cop més dificultats per garantir els nivells educatius considerats com a adequats per a la societat del coneixement de l’any 2010."
"El nivell de formació de la població s’incrementa però de manera molt lenta sense respondre a les necessitats formatives que requereixen les societats desenvolupades avui en dia. Pel que fa al grup de població de 18 a 24 anys, el nivell de formació s’ha reduït en els darrers anys, presentant un panorama de futur molt preocupant.
Al mateix temps el baix nivell de formació requerit en una part significativa dels llocs de treball promou un mercat laboral poc qualificat, precari i, en conseqüència, fàcilment influenciable pels vaivens econòmics interns o externs del nostre país."
Gràcies Anna per escriure aquest post ja que,
realment, l’estat de l’educació a Catalunya és un tema prou important com per a reflexionar-hi i pensar-hi.
A mi se m’acudeixen diversos motius que fan que sigui preocupant:
– la quantitat de reformes a les que ha estat i està submès des de fa anys el nostre sistema educatiu.
– una manera de gestionar els recursos (per part del departament d’Educació) que no sempre té sentit. Sovint arriben dotacions sense haver demanat a les escoles -centres educatius- què és el que més necessiten. I sense un suport tècnic i pedagògic adequat(en el cas d’equips de musica, aules de ciències, material informàtic…) ni un seguiment de l’ús que se’n fa.
– un sistema de funcionariat que no ajuda a fer que les coses “funcionin” millor. El mèrit és té pels anys que fa que s’està a la funció pública no per la demostració de ser o no bon professional (un bon mestr@).
– i també, és clar, per una falta d’inversió ajustada a les necessitats reals.
Segur que hi ha més causes, jo apunto aquestes.
Només sent conscients de les causes podem trobar les solucions i millorar el nivell dels nostres alumnes i el de les nostres aules.
Núria
Tens raó, Anna, aquest informe no ens deixa indiferents, sinó molt però molt preocupats, perquè no sembla que les perspectives de futur siguin gaire esperançadores. L’informe fa algunes propostes plenes de bones intencions sobre el “què” caldria fer però no concreten gaire el “com”
Carme
El major percentatge de centres concertats es concentra a catalunya, mentre la pública acull més alumnes amb dificultats que cap altra zona. Mentre, la nova llei vol flexibilitzar la contratació de docents, avaluats per una inspecció inoperant i lluny de les aules per competir de cara a les avaluacions externes. Cada municipi tindrà més poder per gestionar els centres de l’entorn… No us son aquest vocabulari a….
Davant d’aquests resultats, i d’altres que han anat sortint, i amb l’arribada de la Llei d’Educació de Catalunya, els mestres i professors tenim molt a dir. La participació en el procès que engega la Generalitat ha de ser real. No pot passar com amb el Pacte Nacional d’Educació, lamentant-nos a posteriori.
El que diu l’anna, que no sóc jo (d’annes n’hi ha moltes), apunta a un tema que porta discussió però que no abordem de forma seriosa: l’autonomia de gestió de centres i el poder escollir el professorat, i això evidentment atempta contra el sentit “històric” del funcionariat”.
El que passa és que jo estic en contra del funcionariat, i això que jo ho sóc, però estic en contra en el sentit que al professorat en el moment que és funcionari té la plaça fixe i és intocable.
Crec que el professorat, com qualsevol professió, ha de ser avaluable, i el fet d’estar o no estar en un centre ha d’anar en funció dels projectes que es realitzen i no de la seva antiguitat.
Ara bé, és evident, si estem d’acord amb això hem de parlar de quins són els criteris per avaluar aquests processos, i com es demostra si es treballa en funció dels projectes educatius o no. Si les inspeccions són inoperants canviem-les, si els equips directius necessiten fromació… eduquem-los, si al professorat ens han d’exigir… que ens exigeixin.
Això si, acompanyem tot això del que és necessari: voluntat política clara per a millorar l’educació, inversió econòmica i social justa i sobretot, comencem un procés on ens creiem, o anem a creure, que l’educació és la base del futur de la nostra societat ( i allunyem-nos si us plau de les mesures populistes tipus sisena hora o “english per tuti”).
Si ens importa el nostre futur i la nostra societat ens importarà l’educació i les administracions començaran a plantejar-se accions de millora que van més enllà de les “il.luminades” d’algú, si no que seran fruït de reflexions serioses entre administració, docents i societat en general.
Realment no creieu que sobra una mica -masa- de “jerga” , endogàmica, i manca autocrítica, tant personal com corporativa. Perqué no reconèixer que el problema no es tan sols de recursos? Realment els professionals no son caços de fer més amb els que tenen? Potser TOTS els paisos que tenim pel davant van sobrats de recursos en comparació a nosaltres?
Si us plau, no intenteu enganyar-nos (als pares) amb aquest corporativisme mal dissimulat.
Manca ESFORÇ, DIRECCIÓ DE CENTRE AMB AUTORITAT SOBRE EL CLAUSTRE, HOMOGENEITAT DE EXIGÈNCIA AL PROFESSORAT, EXIGÈNCIA DE NIVELL -SI CAL SUSPENDRE, ES SUSPEM-.
No soc ensenyant, soc un pare històric defensor de la Pùblica, desencantat am la inoperativitat, y observador de AMICS MESTRES I DIRECTORS de centres pùblics, SINDICALISTES, QUE HAN PORTAT I PORTEN ELS SEUS FILLS A CONCERTADES PERQUE DONEN UN NIVELL QUE CONSIDEREN MÍNIM I QUE LA ESO NO DONA. És un fracàs absolut i no és la principal la manca de recursos.
Repenseulo i gràcies.
A veure Miquel,vàries coses, però primer dir-te que et fixis en aquest escrit i en totes les aportacions. Si et fixes i tornes a llegir t’adonaràs que el sentit d’aquesta bitàcola i de la majoria de gent que hi escriu va molt lluny del coorporativisme. Només per facilitar-te la lectura, llegeix aquestes dues intervencions, t’adonaràs que va en contra del funcionariat (i qualsevol coorporatiu del món de l’ensenyament hi anirà a favor):
“un sistema de funcionariat que no ajuda a fer que les coses “funcionin” millor. El mèrit és té pels anys que fa que s’està a la funció pública no per la demostració de ser o no bon professional (un bon mestr@).”
“Crec que el professorat, com qualsevol professió, ha de ser avaluable, i el fet d’estar o no estar en un centre ha d’anar en funció dels projectes que es realitzen i no de la seva antiguitat.
Ara bé, és evident, si estem d’acord amb això hem de parlar de quins són els criteris per avaluar aquests processos, i com es demostra si es treballa en funció dels projectes educatius o no. Si les inspeccions són inoperants canviem-les, si els equips directius necessiten fromació… eduquem-los, si al professorat ens han d’exigir… que ens exigeixin.”
Suposo que t’hauràs adonat que aquí som exigents amb nosaltres mateixos i fem molta autocrítica.
UNa cosa més, preguntes si els altres llocs tenen més recursos… dons si Miquel, si, tenen més recursos, i no només parlo d’altres països, dins de l’estat mateix nosaltres en tenim menys.
I… una cosa més, de l’educació en parlem tots, i quan diem EDUCACIÓ ens ve a tots al cap l’escola, però …. t’has preguntat alguna vegada per què no ens ve mai el cap ELS PARES?
Tu que ets pare m’entendràs prou bé, jo sóc mare i porto el meu fill a la pública, i de l’educació del meu fill em sento responsable jo, `però no com a mestra, si no com a mare,… i com a mare formo part d’una societat que ha de lluitar per una escola pública de qualitat.
Sobre amics sindicalistes que porten fills a la concertada perquè no creuen en la pública….no sé què dir-te, però tampoc és cap novetat: EL problema de l’escola i de l’educació en general és que està envoltada de gent que no trepitja l’escola des de fa temps però que creuen que ho saben tot i que poden decidir què és el que convé. I aquí evidentment apareixen les “il.luminades, des de l’invent de la sisena hora al decidir que canviem la nomenclatura d’avaluació… però això si, sense reflexió prèvia.
I per acabar, una coseta més: Estic en contra de qualsevol coorporativisme, fins i tot el del col.lectiu dels pares 🙂