Compositor alemany (1685-1750).
Fou un compositor prolífic, amb una producció que supera el miler d’obres, entre les quals hi ha peces corals impregnades d’una gran religiositat, com els seus motets, les cantates, les passions i els oratoris. També escrigué peces per a instruments de teclat (clavicèmbal i orgue), en forma de preludis, fugues, tocates, invencions i variacions. Per a orquestra de cambra són cèlebres els Concerts de Brandemburg i per a orquestra, les Suites.
Fou un mestre insuperable del contrapunt i la fuga, i la tècnica i la interpretació del clavicèmbal aconseguiren amb ell el cim més alt, el qual encara no ha estat superat.
Bach era més admirat pels seus contemporanis com a organista i clavecinista que com a compositor. Després de la seva mort, les seves obres van ser oblidades i no va ser fins vuitanta anys després que el compositor Felix Mendelssohn les va donar a conèixer al públic.
Bach és considerat una de les figures més importants de la història de la música.
Després de la mort de la seva esposa Maria Barbara, l’any 1720, i per tal de donar una bona educació als nombrosos fills que tingué, es tornà a casar al cap d’un any i mig amb la jove cantant Anna Magdalena. Per a ella Bach compongué, l’any 1722, L’Àlbum per a Anna Magdalena, per a clavicèmbal. La finalitat d’aquesta dedicatòria era que ella s’animés a avançar en l’aprenentatge d’aquest instrument.
Minuet de la suite nº2
El Minuet és una dansa originària de França, de caràcter elegant, tempo moderat i de ritme ternari. Es tracta d’un dels balls més populars entre l’aristocràcia europea des que aparegué a la cort de Lluís XIV, -des de mitjan del segle XVII fins a final del XVIII-. A les darreries del segle XVI i a inicis del segle XVII conservava encara el nom i la forma de branda o branle originaris.
En l’aspecte estrictament musical, assolí una gran rellevància en aquest període, tot integrant-se a les formes musicals característiques de l’època, tant del Barroc (Suite) com del Classicisme (Sonata i Simfonia).
Pel que fa als aspectes coreogràfics, sembla no haver estat mai una dansa amb uns moviments més o menys fixes, sinó que els diversos mestres de dansa de l’època mostraven les seves habilitats introduïnt figures i evolucions noves.
Arran de la seva coreografia fàcil i graciosa, però alhora cerimoniosa, va tenir una gran difusió entre el públic, ja que permetia el lluïment de les parelles sense gesticulacions prou vives com per arribar a trencar la seva solemnitat.
En el cas concret de Catalunya, cal dir que una gran quantitat de tonades de minuets figuren en llibretes manuscrites de música i dansa de darrers del segle XVIII o a inicis del XIX. Especialment llibretes destinades a l’ús de sonadors de violí o flauta , com és el propi cas de l’Arxiu Musical de Sant Esteve d’Olot.
Segons Francesc Pujol, el Minuet es va estendre ràpidament a Catalunya -també a nivell popular-, i es ballà com a ball de plaça, derivant cap al tipus anomenat Ballet, molt estès en moltes ballades populars i que difereix notablement de la dansa cortesana d’origen francès.
Font: Contradanses i minuets de l’arxiu musical de la capella St. Esteve d’Olot.
Escolta el minuet tot portant el compàs ternari:
I ara torna-la a escoltar tot seguint l’estructura de la suite:
Pàgines relacionades: La corxera xafardera, La corxera xafardera