Mirant per la televisió les darreres notícies sobre l’estat de la població civil a Haiti, no puc deixar de pensar en l’aforisme de Thomas Hobbes, segons aquest pensador, l’ésser humà en estat de naturalesa està en una pugna continua pels recursos naturals necessaris per a la supervivència. Ens planteja un caos, un desordre total i absolut on la pau no està garantida, tot home és rival d’un altre perquè tots volen el mateix: sobreviure. La imatge suggerida sembla decebedora, on estant els ideals dels Drets Humans, la solidaritat, la tolerància,… És realment l’ésse humà dolent per naturalesa? L’egoisme és connatural a l´essència humana? I malgrat tot, Haiti n’és una mostra actual i real del comportament humà en situaciones extremes:  no hi ha cap autoritat contundent, les persones lluiten per aconseguir una mica d’aigua, de menjar.  Es barallen els hómens, per un sac d’arròs, les dones, inclús els xiquets… Tot val quan hi ha gana!!! El meu fill pregunta extranyat: com és que els cascs blaus van armats? què no són de les Nacions Unides? que no vénen en son de pau? Realment és l’única sortida per a repartir l’ajuda humanitària que els arriba?

Resulta  paradoxal, però de fet és així: sense autoritat s’imposa el caos, quan hi ha por, els instints superen la raó i allò considerat civilitzat.