El diumenge 15 vaig anar a Girona a veure un concert d’en Ryuichi Sakamoto. Crec que no el coneixeu ningú de vosaltres, però fa una música molt interessant. La seva obra més coneguda és la banda sonora de “L’ultim emperador”.

Per tal de coneixer    una mica com es la seva música i com és com a persona us deixo l’entrevista que li va fer el diari 20 minuts:

El tecno, l’electrònica de dormitori, l’electro-pop, l’ambient, el noise, el glitch, la música culta i la composició per a cinema no serien el mateix sense Ryuichi Sakamoto. El músic japonès, en canvi, només espera seguir aprenent dels altres. I plantar arbres per tot el planeta. I plantar arbres per tot el planeta.

Playing the Piano és la seva primera gira en solitari des de l’any 2000. Hi repassa els seus temes més coneguts al piano, el costat més “comercial” d’aquests concerts. També hi mostrarà les seves inquietuds experimentals a través del seu més recent gravació, Out Of Noise (2009), un projecte en solitari de investigació sonora. Responsable amb el seu temps, organitza una producció ecològica amb zero emissions de carboni i crea boscos amb la seva nova iniciativa, MoreTrees (més arbres).
Els consumidors de música pop tindran problemes peanomenar pop a la seva música, i els fans del clàssic es veuen en dificultats per adoptar-lo. ¿Què els diria a uns i altres?

Que és la meva música. Encara intent ficar tot dins d’un sol estil, algunes vegades funciona i altres no, així que potser alguns dels meus àlbums sonen massa pop per els gustos d’un fan clàssic, o massa clàssics per als fans del pop, o massa experimentals per a altres gustos. Però és tot jo mateix, què puc dir?

Des que no era més que un adolescent tinc el meu piano virtual, al cap, i puc tocar-lo quan vulgui. No ha de ser el piano, pot ser qualsevol cosa. Si llegeixo una partitura, la sento en el meu cap mirant les notes. Quan escric, és música el que escolto sortint de la meva mà. Però a vegades és bo tenir un instrument, i el piano és amb el que he viscut per més temps; per a mi és encara l’opció natural.

Per això torna a ell per Playing the Piano

La vida és molt llarga, és clar, i fins i tot hi ha temps per cansar-se o avorrir. Llavors, em passo a l’ordinador, programo electrònica i ritmes, investigo Però sempre retorn al piano. P És cíclic.

Quin era el propòsit de Out Of Noise? Com va ser la seva creació?

Vaig gravar l’anterior, Playing the piano, fa alguns anys. Així que Out Of Noise és molt més proper a la meva actual estat mental. El propòsit, no ho sé, volia fer aquest tipus d’àlbum Volia combinar so, soroll i silenci. Crec que sempre he tingut la influència de John Cage, des que era adolescent, i el seu impacte és encara gran en mi. (Medita i insisteix): Sí, sí, és part de mi! Volia, en altres paraules, fer música del soroll. Un està embolicat en soroll tot el temps, les 24 hores del dia sense interrupció, i escoltant atentament es pot treure la música: trobar la melodia, l’harmonia i el dibuix que surt, i assenyalar que no hi ha separació entre so i soroll, és només una gran cosa.

He volgut fer música del soroll, que ens envolta les 24 hores del dia Va ser gravat a l’Àrtic, a Groenlàndia?
En realitat, part d’ell. Vaig haver d’anar a l’Àrtic per a un projecte diferent, però va succeir al bell mig de la gravació de Out Of Noise. I va merèixer la pena anar-hi, per veure aquell paisatge, veure, sentir i sentir la natura. És simplement sorprenent, el món de gel i aigua.I allò em va portar un bon munt d’inspiració. Així que, en tornar, el viatge m’havia deixat una forta empremta. Encara que finalment vaig utilitzar només tres o quatre fragments gravats sota aquesta influència, es pot sentir en el disc.

Potser farà més coses inspirades per aquest viatge

Bé, la inspiració és encara molt fresca i viva dins meu. Així que és possible que en el futur surti alguna cosa més, no sé dir. Però trobada inspiració pràcticament cada dia i de qualsevol cosa, permanentment.

És una persona tremendament preocupada per la natura i la seva preservació, per què s’implica tan activament?
Em vaig començar a preocupar per les generacions futures, el planeta i el medi ambient en algun moment en els 90; crec que és la nostra responsabilitat conservar la natura per als nostres fills i filles, néts i nétes i els que vinguin, imagina als nostres fills, quan tinguin la meva edat, quina classe de món tindran? És aterridor! És clar que desitjo que no passi res, però no es tracta només de pregar, cal passar a l’acció. No importa què professió tens, és responsabilitat de tots. No importa què professió tens, és responsabilitat de tots.

satisfet pels resultats de MoreTrees?

Sí, vaig començar això per donar més arbres al futur i sorprenentment les reaccions són extraordinàries: ja tenim tres nous boscos al Japó, un més a les Filipines, i esperem seguir plantant arbres i plantes per totes les parts del món, especialment a l ‘ Amazones i altres boscos humits d’Àsia i Àfrica, perquè, estem perdent els arbres!
El preocupa tant el futur com el passat, o almenys intenta preservar certa història de la música al segell Commons, quin paper té per a vostè la música, en aquesta era de la informació?
Des que existeix l’homo sapiens, sempre hi ha hagut música al voltant, però personalment no vull posar-li significats molt seriosos o pesants; tan sols hem de gaudir-la. Algunes vegades ajudarà a curar un dolor, de vegades té un paper emocional, però no vull que hi hagi o que es busquin missatges polítics o socials en la meva música. Aquesta és la meva norma. Es tracta de reunir-se i gaudir la música.

Hi ha algun estil en el qual no estigui interessat?

Jo sempre estic famolenc de coses noves, hi ha centenars de milers de músiques que encara no conec, així que segueixo escoltant, investigant en cada oportunitat que tinc, i encara puc gaudir de tot el que se’m posi per davant, fins a l ‘infinit.
Ha treballat al costat de músics de tota mena, per dècades, des de David Sylvian a Christian Fennesz, amb quins altres artistes li ve de gust fer nous projectes?

(Medita un segon): Quan treball amb algú … és menys un projecte o un pla, és més el producte de conèixer a algú i fer un amic, sempre té a veure amb una circumstància, una trobada Trobar noves músiques és com trobar un nou amic. Així, quan escolto alguna cosa nova que em pega al capdavant, per dies, setmanes, mesos, penso en que potser podria fer aquesta música i aprendre amb qui la va fer. Passa tot el temps. Excepte amb Mr Jobim. No vaig poder conèixer, era tard. Sis mesos després de la seva mort, vaig ser convidat a casa seva. Però tot i així vaig poder sentir les vibracions del músic en aquella casa. Vaig poder tocar el seu piano, ¡sentir la temperatura del seu cos al voltant! Estava mort, però es va convertir en un dels meus amics també. És una cosa molt natural. Escoltem a Bach, Beethoven, Mozart Gent que ja no hi és. Gent que ja no hi és. Però sí que hi ha la seva música, i d’aquesta manera viuen. Estudiem música dels morts i encara podem comunicar-nos amb ells.
BIO. Interessat en la tecnologia i la música (des dels Beatles a Beethoven), Ryuichi Sakamoto ha fet gairebé de tot. També bandes sonores.