ESCALFORS POSTELECTORALS

El pati està que bull i encara dura la ressaca d’una jornada electoral en que el guanyador ha estat l’abstenció. També duren tènuement aquells signes d’una campanya en la que va predominar el simbolisme per sobre de les grans propostes programàtiques. Les imatges d’en Duran i en Mas amb una samarreta enfundada per sobre de la camisa, els globus verds que la furgoneta verda d’IC-V, entregaven a l’entrada del Col·legi Verd, el kit per als abstencionistes que va promoure CiU, la batalla interna del PPC amb regust de protagonisme personal pel poder, els cartells d’ERC d’una dona que només afegint-hi un accent podria haver dit “dóna per més”, l’actual tripartit del govern municipal desmarcant-se del que han estat quatre anys d’un estira i arronsa perillós. Iniciativa no ha patit el desgast que li podia haver provocat l’afer Núria Pórtules, almenys a Girona capital, sinó tot el contrari. Un panorama postelectoral amb la mirada posada en altres municipis de les comarques gironines, a Roses, Salt, l’Escala, Figueres, que donaran un tomb al govern com és el cas de Figueres, on Armangué, ha dit adéu a la política de primera fila sortint amb la cara ben alta per la dedicació plena a la seva ciutat. A l’Escala i Roses, es tracta d’alcaldes que compatibilitzaven la seva dedicació en altres llocs de representació, Páramo a la presidència de la Diputació i Guinart al Senat. El cas de Salt, habitualment un municipi d’esquerres, Jaume Torramadé ha gaudit durant dues legislatures de la capacitat per transformar de manera important el municipi no sense un desgast que li pot fer perdre el govern de la seva ciutat. La forta immigració no serà l’argument decisiu. A Sarrià tants canvis en poc temps, Turbau, Pichardo i Casero, han dispersat l’electorat. El control per la Diputació veurà efectiva la seva contrapartida en els pactes que es lliuren en diferents ajuntaments i això està escalfant aquest darrer tram de les negociacions.

L’actual conjuntura de resultats a Girona no fa previsible, encara que les tensions internes ho dificultin, cap altre pacte de govern que no sigui la reedició del tripartit. El creixement de CiU, d’ICV i el manteniment d’ERC, junt a la pèrdua del PSC ha de fer pensar sobre les causes d’aquests resultats. El perquè de l’alta abstenció en general i la davallada de regidors en particular exigeix l’exercici d’una reflexió profunda i sense límits sobre els mecanismes d’elaboració de llistes, sobre els missatges programàtics i sobre les polítiques d’aliances postelectorals. Els ciutadans volen saber la utilitat del seu vot. De portes en dins l’objectiu és guanyar i formar govern. De portes en fora no hem de perdre de vista que existeix un cansament entre l’electorat i una manca d’identitat i d’afinitat amb els candidats. Això que sembla un argument simple, fins i tot contestable des del poder, és un dels arguments clàssics de la sociologia i de la psicologia social que tenen molt ben definits i ben identificats els mecanismes de les adhesions personals i col·lectives. Dintre de pocs dies, amb la constitució de les corporacions locals tindrem la constatació d’un exercici complex i inintel·ligible per a molts, però perfectament legal, com són les polítiques de pactes on l’aritmètica, les fílies i les fòbies canviaran governs que fins ara semblaven estables. I es tornarà a parlar de la Llei electoral i del frau que suposa canviar les voluntats dels ciutadans. Més endavant, entrada la legislatura, mocions de censura faran canviar governs en un “dejà vu” ple de tensions. I tornarà la calma relativa, entre retrets, fins a les eleccions generals recomençant un nou cicle. La realitat és tossuda i sempre s’imposa contra aquells que creuen que la culpa sempre és dels altres.

Àngel Guirado i Serrat

DIES DE FUTBOL

Després de quatre temporades la ciutat de Girona torna tenir el seu equip de futbol a la segona divisió, la pobra si es vol per parlar en plata, el pont o la transició cap a la segona A, de més cost però també la que aporta uns rendiments inexistents en les altres categories. Molts gironins, socis o simpatitzants, es pregunten hores d’ara, si aquest cop sí serà la consolidació del club cap a la categoria que es mereix una ciutat que passa per ser de les més riques i benestants de l’estat. Com ja ha passat en d’altres esports, la història ens confirma que la riquesa econòmica es transforma en d’altres indicadors socials i culturals, d’oci però no de l’esport el qual no rep tots els suports d’escalf ciutadà ni els econòmics indispensables.

En paral·lel, ni que fos per una estratègia ben planificada, es presentava el llibre d’en Carles Teixidor “Històries de la Immortal” que vol ser un relat de la vida futbolística del Girona entre els anys vuitanta-vuit i noranta-cinc, en clau satírica, irònica i indefinida del que van ser unes temporades de clarobscurs en la gestió segons l’autor. Ni que sigui perquè les apostes polítiques i esportives es dibuixin millor de cares a un futur esperançador, aquest llibre pot ser una contribució en positiu a la millora del que ha estat un dels dèficits esportius més aclaparadors de la ciutat i per no caure en els errors de sempre cap al que és, històricament parlant, el seu esport més representatiu.

Just, però, acabada la festa per l’ascens, i dissortadament pels interessos del futbol de les nostres comarques, ens arriba la temuda notícia de la presumpta desaparició de la Unió Esportiva Figueres. Algú que no estima el futbol pot pensar, en clau de rivalitat, que ja els hi està bé. No és això amics, ens convenen rivals potents que omplin Montilivi, que generin moviment de persones, que generin conversa, que omplin premsa, que tot plegat també és activitat econòmica. És un episodi dolorós que posa de relleu la misèria en que es pot convertir un esport si es confia exclusivament en l’economia, en els criteris jurídics i administratius i s’obvien els factors socials i d’arrelament d’institucions quasi centenàries.

El suport de les administracions públiques a l’esport de base justifica que determinades inversions només són possibles des de la iniciativa privada. Si aquesta no existeix, acabarem disposant d’allò que ens hem merescut bé per voluntat o bé per renúncies si voleu ben justificades. Altra cosa és que, en el marc de les obligacions que pertoquen i de les promeses efectuades, la normalització del futbol a Girona passi per acabar de resoldre els problemes a l’estadi de Montilivi,-graderies per exemple-, i configurar un projecte per l’esport d’elit de la ciutat, ben nodrit des de l’esport de base, que contempli aspectes econòmics de suport institucional, socials i empresarials que no discriminin cap entitat perquè totes elles són dignes de portar el nom de Girona i la dignifiquen sobradament.

Àngel Guirado i Serrat

DE VACANCES

Les agències de viatges gironines treuen fum. Les noies, darrera el taulell, contemplen impertèrrites les cues dels humans que volen canviar d’aires per uns quants dies. Viatgers com si es tractés de la cua del pa un diumenge a la fleca del barri. Cares llargues d’espera o si no, con serien les vacances si no per patir una mica?. Si no vas a un país exòtic, quan més lluny millor i ho pots explicar als amics, no ets ningú. Si a més no ho pots combinar amb d’altres formes de vacances, com uns dies a la platja o a la muntanya, ets poc menys que res. Els creuers i els grans viatges ens ensenyen que el plaer no té límit, ni butxaques. No cal patir per la prou ressentida economia familiar. Ens fan còmodes terminis, deixem de comprar coses bàsiques o ens endeutem. Ara és possible pagar sense interessos en dotze còmodes quotes, d’un any per l’altre, fins al proper viatge, empalmant a plaer. Les preocupacions arriben a extrems ben encadenats: fer la reserva, esperar que te la confirmin, fer les maletes, fer cues a les carreteres, repetir-les als aeroports, esperar que no et cancel·lin el vol, patir per hipotètics atemptats, fer les oportunes vacunacions, resignar-se a alimentacions diferents, programar visites i excursions que no deixen temps per al descans, el pesat retorn que desfà tot el procés d’una cosa acabada. Ens imposem feina per si aquesta ja hagués estat poca: explicar-ho als amics i coneguts, guardar o imprimir les fotos, ensenyar-les en un sopar “ad hoc”, que desestacionalitzaciiem ms d’urants i bars o comerços tural cosa arriben a fer quasi dos mesos de festa, d’a Santa. D’ descansar un dies ja que no podríem tornar a la feina en aquestes condicions tan deplorables. or de la pell, que en dieu?. No es possible tornar de vacances sense

Cal parlar, però, de les estratègies. N’hi ha que disposen de més d’un mes, si hi sumen els dies d’assumptes propis que poden haver acumulat al llarg de l’any. D’altres que se les reparteixen per poder-ne disposar en diferents moments, sigui per Nadal, pels ponts i viaductes, per la Setmana Santa. N’hi ha d’enginyosos que aprofiten la fragmentació dels trenta dies aprofitant caps de setmana i ponts amb la qual cosa arriben a fer-ne quasi dos mesos. Serien els precursors de la desestacionalització na eria els precursors de la desestacionalitzacices de les vacances que tant de futur semblarien tenir si no fos pel calendari escolar que lliga pares i fills. N’hi ha que no poden per una qüestió d’economia domèstica. Els professionals liberals s’ho munten com volen i poden, segons sigui la seva ocupació. D’altres treballen quan els altres fan festa. En fi, una diversitat com diverses són les persones.

Al final cal parlar de la felicitat, aquesta abstracció orientada cap a nosaltres mateixos i que es troba en el nostre interior. Els plaers, segons els filòsofs, els tenim en les coses més insignificants. El descans necessari a l’estiu també es podria portar a terme sense tan neguit i pompositat. Això ja queda a gust de cadascú. Un darrer apunt. Els catalans van gastar al 2005 per vacances, de mitjana, una despesa per persona de sis-cents seixanta-nou euros. Als gironins això suposa una despesa de prop de 56 milions d’euros. El que no sabem són els costos que s’han generat en els països receptors a mig i llarg termini. Això seria motiu d’un interessant estudi.

Àngel Guirado i Serrat

AIRES CONDICIONATS

Hem passat per una de les dures proves de l’estiu, a Barcelona en tenen una bona mostra. Les puntes de consum d’electricitat semblen amenaçar-nos de les falles en el subministrament a la Costa Brava, com cada any. Ens havien dit que la línia de les Gavarres solucionava el problema, almenys temporalment. La forta inversió amb costos econòmics i polítics no ha servit per eliminar l’amenaça d’una manca de potència que ens deixaria ensenyant les vergonyes una vegada més. Són molts els ciutadans que no coneixen la realitat de la situació ni tenen arguments en contra tot i les explicacions rebudes des dels governs locals, autonòmics i estatals. Jo no sé encara que hi ha de veritat ni si els perills segueixen existint. La gran apagada de la ciutat comtal torna a posar els dubtes en primera línia. Els contraris a la línia de Molt Alta Tensió poden quedar sense arguments si es produeix una nova fallada en el subministrament i justificaria, una vegada més, la necessitat de la mateixa. Però fins a quin punt ?.

Del que no hi ha dubte és en el dèficit d’inversions pblema, almenys temporalment. La forta inversin dit que, la li pugui haver insuficia Catalunya per part dels responsables de dotar de les infraestructures en matèria energètica. Tampoc hi ha dubte sobre la gran demanda d’energia ara a l’estiu en que l’augment d’aparells d’aire condicionat genera puntes rècords de consum. Un país que viu bé, que té segones residències i viu del turisme està obligat a regular millor aquest bé públic. Els costums són difícils de canviar i l’educació per un consum sostenible està encara per iniciar. No disposem de campanyes suficientment eficaces que redueixin el consum energètic ni tampoc de normatives que impedeixin el malbaratament d’energia. El canvi climàtic ens impulsa cap a un nou concepte del confort que afecta a dos dels bens més preuats: l’aigua i l’electricitat.

A Girona això té la seva incidència en dos punts claus. El primer en l’aplicació d’una normativa ja existent sobre la col·locació dels aparells d’aire condicionat als edificis públics i privats. Simplement cal fer-la complir. La segona en el control de la despesa energètica en empreses i administracions públiques. Els costos que es generen van a càrrec del consumidor en general o sobre els pressupostos que paguem entre tots. Abrigar-se en el treball comença a ser esperpèntic. Sortir al carrer i rebre una fuetada d’aire calent que surt d’un aparell situat a l’alçada de la cara dels vianants és quasi una agressió. Que les principals cadenes comercials tinguin els aires condicionats al màxim de potència amb les portes obertes de bat a bat és poc més que un insult i una presa de pèl. És una incitació a entrar, és alhora una mostra de poder irrenunciable de costos exagerats. Ningú vol passar calor, evidentment, i l’equilibri sembla no existir. S’ha comprovat com els col·lectius de més risc passen les hores de més calor en l’empara de les condicions climatològiques de l’estació de RENFE, de les grans superfícies comercials i d’altres espais públics de gran afluència que a més distreuen el personal. En el fons, ens importa un rave si el consum que es fa és insostenible si s’obté la finalitat perseguida. És la competència o l’individualisme o la transitorietat de la forta demanda elèctrica, que només té justos els quinzes dies de durada. Davant de tan desgavell sols s’imposen mesures dràstiques i urgents. Cal una ordenança equivalent a la del soroll i a la de l’aïllament dels edificis que imposi el seny en la manera de refrigerar les zones comercials, les empreses i els habitatges. Però una ordenança per complir-la i no per fer bonic i tranquil·litzar les consciències dels seus promotors.

Àngel Guirado i Serrat

NOMÉS VULL LA “POLE”

Diuen que fer la “pole” en esports de motor és quasi tocar el cel. Quasi tocar-lo, pel ressò mediàtic que comporta però qui toca el cel realment és el qui l’habita, és a dir, qui guanya la cursa. Estar uns dies a Nova York és com fer la “pole”, però qui guanya la cursa és qui la gaudeix o la pateix més temps, perquè aquesta ciutat d’edificis alts, d’història tràgica recent, d’art, d’espectacles, de multiculturalitat, de menjar ràpid, de les finances mundials, de la grandiositat i de la publicitat, només és apta per als qui hi viuen, els pocs, i per als qui hi treballen, els més. El turisme, de pas, gaudeix del record de les imatges repetides fins a l’extenuació: les grans avingudes, els parcs –Central Park-, botigues, exotisme, policia, bombers i les pantalles de Brodway. És la menys americana de les ciutats i en la que menys et sents estranger. La visita és un “dejâ vu” cert fins a la moll de l’ós. Pels amants del jazz i de l’art, neòfits en el descobriment d’aquesta gran ciutat, és molt recomanable el blog d’Àlex Saez que justament descriu les seves vivències en les tres setmanes que ha passat a la considerada per alguns com la capital del món i en el qual ens fa unes pinzellades, enriquidores i personals, del present artístic d’aquesta ciutat de contrastos evidents amb referències a locals, músics-jazz- i ambients. La seva lectura us aproximarà als contextos polítics, culturals i socials d’un gran interès. Recomanable certament i una referència més per als futurs visitants. I ja que parlem del tema no puc deixar de donar-hi alguna pinzellada des d’una visió gironina.

Els gironins, en la nostra crítica del que la nostra ciutat ens ofereix, sovint per la manca d’una perspectiva més global, acabem essent injustos respecte el grau de qualitat de vida que tenim. Sovint ens calen referències més enllà del nostre barri per entendre i valorar la singularitat de la nostra cultura. Els grans models mediàtics tenen, a banda de les seves virtuts, els seus defectes i inconvenients. Uns contrastos que no deixen de passar desapercebuts fàcilment. Nova York és una ciutat sorollosa, molt i molt sorollosa, jo diria que estressant. Les sirenes de la policia, la dels cotxes dels bombers i les botzines dels taxis grocs, sonen constantment en qualsevol indret de la ciutat. Els sorolls dels carrers pel mal estar del paviment, horrorós, és incompatible amb una flota de vehicles superbs i ostentosos. La riquesa econòmica es contradiu amb bosses de pobresa i deixadesa de molts serveis. És la ciutat del blanc o negre, amb pocs grisos, la manifestació dels tòpics i la desmesura de les coses.

Els contrastos són molts i evidents. La grandiloqüència i la pompositat conviuen amb la misèria i les grans contradiccions d’un món que no és el nostre i amb el qual convivim cada dia. Sembla mentida que aquesta gran ciutat que ens sorprèn a cada pas sigui tan lluny i tan propera alhora. Aquests contrastos i les seves febleses són els que ens permeten valorar el que tenim i donar gràcies per poder viure potser a la millor ciutat del món. Cada cosa al seu lloc i Nova York mereix una visita. Però, després de pensar-ho bé, d’aquella ciutat dels musicals i de les produccions cinematogràfiques, prefereixo simplement fer la “pole” per uns dies, deixant el cel per a casa, la meva ciutat.

Àngel Guirado i Serrat

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

A ON SÓC ?

Estic descansant els primers dies d’agost. Res em diu que siguin diferents als de la resta de l’any llevat de que no vaig cap dia a la feina, llevat d’alguna excepció. La ciutat és lleva com un dia qualsevol, els carrers s’omplen de gent, les botigues resten obertes, la xafogor és la pròpia d’un mes d’estiu, la roba que porto em delata, alguna tronada i el xàfec que abaixa la temperatura. Faig el que no puc fer en altres èpoques de l’any, acabo feines pendents i descanso. Llegeixo i bado, un plaer com pocs. Deixar anar el pensament i submergir-se en les sensacions que et proporcionen les activitats dels altres és quelcom suprem com indescriptible.

Aquests dies hi ha caliu, d’aquell que se’n parla força i dóna menjar a la premsa. Escolto i llegeixo que són normals les cues quilomètriques per entrar i sortir del país. Que són normals les cues per arribar a la platja. Que són normals les cues als peatges de les autopistes. Que ACESA vol cobrar per les aixecades de barreres. Que és normal veure les papereres desbordades tipes de paper i de llaunes com no podria ser altrament amb el turisme que ens visita. Penso si és normal que vivint del turisme podem donar aquesta imatge. Els responsables dels aeroports, fins i tot el nostre de Vilobí-Barcelona, diuen que és normal el col·lapse de persones i de maletes per manca de personal. També ens diuen els responsables d’ADIF que les avaries persistents i contumaces de RENFE són les normals per l’època de l’any i per les obres de l’AVE i que ara s’hi posarà remei. Les sobresaturacions en els avions ens diuen que són puntuals i dins de la normalitat en un període de grans moviments de persones. Diuen que, fins i tot, és normal la pujada escandalosa dels sou del president de la Diputació. Tanta normalitat em preocupa. Què entenen tots ells quan parlen de normalitat?.

Fastiguejat per tanta normalitat anormal faig un tomb per la platja, la més propera per als gironins. M’estiro a la sorra i em quedo rodejat de papers, burilles i llaunes. Amb els mateixos paràmetres anteriors això deu ser normal, penso jo, per l’època de l’any. Em consta que tenim les platges molt netes. Falla el sentit comú de les persones?. Falla l’educació i el senti cívic ?. I això a on s’ensenya?. Al meu entorn quasi ningú parla català. És una nova invasió, en modern. Al pic de la calor opto per fer una cervesa al xiringuito de la platja. No m’entenen el que els demano, deu ser pel català. Tinc feines per entendre’ls en el seu castellà. Es considera normal allò que estadísticament entra dins de la normaSTIC ?

e Bibliografia i annexos tancaran aquest treball.ecerca per a futurs treballs i millores en les pr03 o sigui el que som sense més detalls.

Estic tip d’aquesta normalitat estadística, de la normalitat invertida segons els nostres costums, de la manca de civisme, de la manca d’aquell sentit comú que ens diu que a casa nostra això no ho faríem, de la normalitat de les coses que no són normals en un país avançat i culte. I a tot això em faig diàriament la mateixa pregunta. A quin país visc i a on estic?. Començaria a ser normal que algú hi fes alguna cosa abans que tornem a la rutina i ens oblidem de tot plegat.

Àngel Guirado i Serrat

LA GALERIA EL CLAUSTRE FA 25 ANYS

No és habitual que una galeria d’art faci vint-i-cinc anys en una ciutat com Girona que ha vist en el decurs d’aquestes dues dècades i mitja la desaparició de trenta-dues galeries algunes d’elles amb segons intents per reeixir. És, sense cap mena de dubte, la Galeria de Girona sense desmerèixer les que actualment tenen obertes les portes i, m’atreviria a escriure, de les millors de l’Estat si no la millor. Les col·leccions així ho demostren i les més de quaranta-dues inauguracions a l’any són l’exponent del gran nivell que ha assolit el negoci regentat per en Miquel i la Nuri.

Això potser no seria així si no hagués estat per la tenacitat, la fe i unes arrels familiars en l’avi de la Nuri, en Joan Cruz, amic de pintors i un gran col·leccionista, que han donat peu a un projecte comercial, primer en el Claustre dels franciscans, després a la galeria gran a pocs metres de la primera en una ciutat com Girona sense ambient galerístic. Una aposta que no sols ha donat el seu fruit al llarg d’aquests anys sinó que té garantida la seva continuïtat amb el fill Marià amb l’obertura d’una galeria a Figueres i uns projectes de futur a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Quin és el misteri o la clau de l’èxit del Claustre?. Podem trobar un parell de factors que l’expliquen de forma entenedora. D’una part l’amplitud de mires d’una activitat que no es redueix exclusivament al fet comercial de vendre. Podem afirmar amb rotunditat que la Galeria del Claustre està integrada en el teixit cultural de la ciutat. Només cal anar a una inauguració per veure persones de totes les edats i condicions socials. La realització de subhastes benèfiques, la programació de concerts, conferències, visites culturals i les pròpies exposicions depassen el concepte tradicional d’una galeria. És, en petit format, un centre de cultura que des de la iniciativa privada ha arribat a tots els gironins interessats en l’art en general. De l’altra, el caràcter popular que s’ha proposat des del primer moment. El club de socis del Claustre, amb possibilitat de fer petites aportacions periòdiques, trenca amb el tòpic de que per comprar art cal disposar de molts diners i al comptat. Els sortejos per als socis i assistents a les inauguracions són uns elements més que integren la Galeria, que comuniquen els pintors, l’entitat i el teixit social. És una molt bona estratègia que s’ha demostrat efectiva.

Per als neòfits en l’art passen desapercebuts els rerafons d’un món complex i difícil. Els pintors i artistes en general són personatges que poden semblar o són d’un altre món. Tenen molts d’ells una manera de fer molt especial que s’ha de saber conduir molt bé. Això ha generat en tots aquests anys algunes anècdotes, especials i divertides. Des d’aquell presentador d’una inauguració que es va equivocar de dia, cosa natural entre l’espècie humana, o la d’aquell pintor que, garantida la venda de les seves pintures, era gasiu en les despeses d’inauguració com són les begudes o les targetes d’invitació. En fi, és l’altra cara d’aquella inspiració divina que els fa ser massa terrenals.

Felicitats per tant a tota la família Mascort Iglesias per aquests vint-i-cinc anys i també a tot l’equip de professionals i col·laboradors, sovint els més anònims, que amb el seu treball fan possible que cada setmana a Girona o a Figueres es gaudeixi d’una inauguració de primer nivell.

Àngel Guirado i Serrat

I ELS QUARANTA DEL BERTRANA

Un aniversari, els quaranta, d’una edició que precisament no va proporcionar guanyador del premi principal de la nit. Sempre és bo que el llistó estigui posat alt, que l’exigència presideixi la llista dels requisits i que els guanys econòmics derivats de les aportacions dels patrons no sigui el principal incentiu dels participants als premis en totes les diferents modalitats de la nit.

Referir-nos-hi, una vegada més, és fer-ho de l’espectacle general que envolta l’acte. Quan era petit i encara de gran m’agradava obrir els embolcalls dels paquets per saber què hi havia a dins. L’embolcall era un indicador del que podia haver-hi amagadet i instava a obrir-lo. L’embolcall de l’acte, és a dir tot el que no és pròpiament els premis, cridava l’atenció. El marc de la sala gran del Palau de Congressos, mitja entrada, limitada pel disseny i format del premi literari, va acollir gent de les lletres, de l’art, patrons de la Fundació, amics, coneguts, càrrecs de l’administració i polítics en actiu i enretirats. Van destacar les presències de l’actual Conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal i el president Jordi Pujol, el molt honorable Sr. tal com de forma exquisida i no menys sorprenent el va nomenar el Conseller en la seu parlament que com sempre fi, ajustat, ponderat i sobretot amb pinzellades d’actualitat cultural i política. Un escenari, …dibuixos de Jap, el primer i darrer Bertrana, màquina d’escriure i ordinador, lligat com és l’escriptor a la seva cadira de treball.

Hem de creure que l’esdeveniment avui ja no podrà ser possible en cap altre espai. L’aforament i els serveis que proporciona el Palau de Congressos difícilment pot ser assumit en un acte com aquest per cap altre instal·lació a la ciutat. El nivell que ja adquirit, el ressò mediàtic, el nivell i categoria dels premiats, i la ciutat es mereix un escenari com a aquest, o bé un teatre municipal ja remodelat i prou apte per un acte sublim de les lletres. El segon pis va acollir el sopar que a peu dret van assaborir els prop dels cinc-cents assistents. Uns canapès, un assortiment de formatges, amb fruites i melmelada, un altre de verdures, una fideuà i unes excel·lents postres, acompanyats per vins i caves, contrastava amb el regust amarg del desert anunciat amb pena i misteri fins el darrer moment per Cortadelles. I dos contrastos finals. El primer, la fred que hi feia a la terrassa exterior del Palau. A finals de setembre no aconsellaria portar a terme, a la cara nord, al vespre i a l’exterior cap acte que duri gaire més de mitja hora. De fer-ho es corre el perill de trobar els assistents fets estàtues de glaç. Diuen fins i tot que algú hi va vuere el Jeti. El segon, l’errada ortogràfica que tenia el text dels Segadors visualitzat a la pantalla. Una anècdota per a una nit literària. Diuen que qui la va veure és perquè no se sabia el text. Jo us juro que me’l sé. Pura tafaneria.

I unes llàstimes per acabar. Llàstima que no s’acumulin els premis d’una convocatòria per a l’altra. Llàstima que els editors no podran vendre el Bertrana que era un reclam per a molts lectors. I Llàstima que no es pogués acabar gloriosament un gran premi literari com a aquest. Una gran nit i una excel·lent organització com ja ens tenen acostumats.

Àngel Guirado i Serrat