Elisabeth Eidenbenz, fundadora de la maternitat d’Elna, va morir als 94 anys d’edat. Gràcies a la seva generositat les dones republicanes que estaven internades en els camps de refugiats d’Argelers i que tenien fills petits o estaven embarassades vam poder salvar els seus fills en aquells moments de precarietat.
El reconeixement de la seva tasca desinteressada va arribar amb la publicació del llibre d’Assumpta Montella`”La Maternitat d’Elna”, un testimoni d’aquells anys foscos i terribles de la guerra civil i de la immediata postguerra.
Tot seguit podem veure una de les darreres entrevistes fetes a Elisabeth Eidenbenz
La figura de Mossèn Cinto Verdaguer perviu en la memòria del poble perquè pertant a aquella categories d’homes que estan tocats pel do de la paraula i que amb la seva literatura transformen ela mots en ART.
Verdaguer domina la llengua i és capaç de crear móns imaginaris que emocionen.
Les seves poesies musicades van arribar al cor de milers de catalans que el veneraven com el gran poeta que és.
L’emigrant
Josep Carreras
Plácido Domingo
El Virolai
Escolania de Montserrat
La seva imatge va ser durant molt anys present en els bitllets de 500 pessetes ara desapareguts.
Esl anys seixanta i setanta del segle XX van ser una etapa de clarobscurs. Una nova generació nascuda després de la geurra civil volia trencar amb l’hegemonia franquista i va inicar un llarg camí cap a la democràcia… Il·lusions, lluita però també repressió, presons, morts…
Aquestes imatges són una breu il·lustració d’aquests anys:
Mobilització de CCOO 1962:
La caputxinada 1966:
L’oposició universitària:
Maig del 68 a França:
Primavera de Praga:
Maig del 68 a Barcelona:
Canet Rock.
Raimon:
Concert el 22 de maig a la complutense recordant l’actuació que hi va fer el maig del 1968:
El documental “Torneu-me el fill” de TV3 explica uns fets esgarrifosos que es van produir al nostre país entre els anys 1950 i 1990: una xarxa organitzada de robatoris de nens acabats de néixer inetgrada per monges, metges i infermeres.
Deien a les famílies que estaven morts, però ningú no els ensenyava el seu cos, ni els enterraven.
Els nadons eren segrestats tot just acabats de néixer per ser donats en adopció a altres famílies.
Tot i que se sabia i que hi ha constituïdes associacions que cerquen aquests nens robats, la notícia no s’ha fet popular fins al visionat d’aquest vídeo.
TV3 va fer realitzar fa anys un altre reportatge per al programa “30 Minuts” que va tenir una importantíssima repercussió mediàtica: “Els nens perduts del franquisme”. En aquest treball, s’investiga la separació dels fills dels republicans de les seves famílies biològiques per ser lliurats a famílies addictes al règim. Era una manera més de castigar i reprimir els perdedors de la guerra.
Arran d’aquest reportatge, els periodistes Montse Armengou i Ricard Belis van constatar que hi havia una altra xarxa organitzada de robatori de nadons que comptava amb la connivència de les autoritats franquistes que no feien res per detenir ni castigar els lladres de nens. El reportats s’intitula “Torneu-me el fill””.
Al nostre centre hi ha una alumna que ens va explicar la història de la seva família. Van robar el seu oncle nascut en un important hospital de Barcelona. No van veure el seu cos. Gairebé 40 anys més tard, el continuen buscant. Mai no l’han oblidat ni han perdut l’esperança de trobar-lo. Ara, amb altres famílies i l’ajut de la justícia mantenen l’eperança de trobar-lo.
Aquí podeu veure ambdos reportatges. El primer “Els nens perduts del franquisme” i després “Torneu-me el fill”.
Més informació a Sense ficció.
També s’han publicat reportatges sobre el tema al setmanari Presència del diari “El Punt” (3/11/2011) o al diari El País (6/3/2011)
El segle XX va ser un període convuls en què el món va canviar socialment, políticament i econòmicament. Res no tornaria a ser el mateix. Steven Zweig al seu llibre “El món d’ahir” ho sintetitza:
La guerra civil va suposar l’acabament d’un món i l’inici d’un llarg camí cap a la fosca.
Mai no ens podrem adonar de la magnitud d’aquesta tragèdia perquè l’home oblida -potser per sobreviure- massa aviat.
Cal no oblidar per no cometre els mateixos errors.
Cal no oblidar per valorar el que es té.
Cal no oblidar per estimar més encara la llibertat de què gaudim.
El 1939 i la victòria de les tropes franquistes va suposar la prohibició de qualsevol manifestació en llengua catalana, la persecució de les institucions democràtiques tant catalanes com espanyoles i l’exili per tots aquells homes i dones que estaven implicats activament en la vida política, cultural i social.
Aquests fets van marcar una generació i han marcat el nostre present com a país i com a cultura.
Per il·lustrar aquest tema i com a complement del treballde “La maternitat d’Elna” que podeu consultar en aquest mateix bloc podeu consultar:
El programa “Quèquicom” ens ofereix un interessantíssim reportatge sobre Antoni Gaudí i la seva interpretació de les formes de la natura.
Gaudí crea una nova columna coneguda com a columna de doble gir que tenim la sort de contemplar a la Sagrada Família de Barcelona. Per acostar-nos a l’extraordinària capacitat creativa del geni de Reus podem veure aquest video:
Fins fa un mes un desconegut per a gairebé tot el món.
Perseguit per uns, idolatrat per uns altres, Julien Assange és un home misteriós que ha trasbalsat el món periodístic i que ha iniciat el que diuen que és la primera ciberguerra. Qui té la informació, té el poder. I el poder està a internet.
Tot seguit uns quants enllaços perquè pugueu fer-vos una composició de llocs sobre els llargs tentacles d’aquesta història que sembla de pel·lícula però que és ben real:
– Diari Ara
–Portal 3cat24.cat
– TV3 programa Millenium:
Les quatre columnes dissenyades per Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat de Catalunya després d’Enric Prat de la Riba, a la muntanya de Montjuïc en el seu pla urbanístic tornen des de fa pocs dies a estar al seu lloc original.
La dictadura de Primo de Rivera les va destruir el 1928 amb la intenció d’esborrar i de reprimir qualsevol rastre de catalanitat. Vuitanta-dos anys més tard, gràcies a l’activisme ciutadà, les quatre columnes tornen a presidir un dels llocs més singulars de la ciutat.
Cal recordar que, entre altres, Puig i Cadafalch és autor del Palau de la música Catalana i la coneguda Casa de les punxes.
Enric Padrosa, promotor d’aquesta iniciativa i preseident de la Xarxa d’entitats parla sobre aquesta restitució:
