Diari d'en Lluc el maquinista

Quin dia més bonic! Ja som a Lummerland!

Fa dos dies que vam trobar l’illa flotant. És fantàstica. Aquesta illa serà la d’en Jim, allà hi posarà la seva locomotora amb les seves vies. I també vam decidir el nom: “Nova Lummerland”. L’illa “Nova Lummerland”, va ser capturada pels mariners del vaixell. També van agafar corall per fixar-la al fons del mar.

Avui, però, hem arribat a casa. La senyora Quèè, el senyor Màniga i el rei ens han rebut amb grans mostres d’alegria, ens han trobat a faltar quasi tant com nosaltres a ells. Els hem explicat la solució que hem trobat per tal que tots capiguem al país, el rei ha estat encantat, sobretot perquè ara serà rei dels Estats Units de Lummerland i de Nova Lummeland. Els hem presentat l’Emperador i la Li Si. Tots s’han fet grans amics, fins i tot han decidit que posaran un cable telefònic entre els dos països per poder comunicar-se millor.

Ara tindrem temps per parlar de les esposalles d’en Jim i la Li Si, del futur de tots dos i de recordar totes les aventures que hem viscut. I qui sap si preparar-ne de noves …

Avui quan ens hem despertat al vaixell que ens ha de dur a Lummerland, hem esmorzat i li hem explicat al capità tot el que la senyora Queixaluda ens va dir ahir per solucionar el problema d’espai que tenim al nostre petit país.

Hem de trobar una nova illa flotant, això serà dintre de dos dies a les dotze del migdia al lloc exacte on ens ha indicat el drac. Llavors, l’haurem d’empènyer davant nostre. També haurem de collir unes branques de corall per tirar-les prop de Lummerland. D’aquestes branques naixeran arbres que sostindran l’illa que es convertirà en terra ferma i el nostre petit país serà més gran i hi cabran nous súbdits, no hi sobrarà ningú.

A l’acabar hem tornat amb l’Emperador que ens acompanya, juntament amb la Li Si, en aquest viatge. Amb ell hem parlat del casament. I hem decidit que es celebraria a l’arribar a Lummerland.

Avui hem marxat de la Ciutat  dels Dracs. Ens hem endut la senyora Queixaluda, ja que si la deixàvem a casa seva es moriria de fam. Li hem tret les cadenes de les extremitats i les hem fet servir per lligar la seva dent amb l’Emma. Quan hem estat a punt de marxar hem transformat l’Emma en vaixell. Hem baixat i hem posat rumb al riu Groc. Un cop l’hem trobat, hem anat fent camí, primer el corrent era molt fort i he patit molt per si els nens no resistien el viatge, però he vist que són molt més forts del que em pensava. De sobte, hem començat a baixar i a baixar. Allà baix tot era negre. Al cap d’una estona, tot s’ha encalmat, hem trobat pedres brillants que il·luminaven el camí i que anaven canviant de color. Quin espectable més increïble! Després ens hem tornat a trobar en un lloc ben fosc.

La por ha tornat ha aparèixer als nostres cors, però finalment hem vist una cosa lluent, ens hi hem anat acostant i ens hem trobat a fora, ja a la superfície. La princeseta Li Si ha dit que allò era Mandala. Tothom ha esclatat d’alegria. En Jim ha pujat a la xemeneia i ha observat tot el que es podia veure, ha baixat i ha dit que la portalada per la que acabàvem de passar era al peu de la Corona del Món.

La princesa, molt contenta, l’ha besat als llavis i en Jim s’ha posat de tots colors. Ai, ai, ai que em sembla que aquests dos … Bé, finalment, ens hem posat a explicar les nostres històries per passar l’estona, encara ens queda molt de viatge fins a arribar a Ping!

Sort n’hem tingut de la disfressa de l’Emma que, fins i tot, ha trobat un admirador!

Gràcies a això i després d’algunes dificultats hem arribat a la Ciutat dels Dracs. Avui hem trobat la casa de la senyora Queixaluda. No tenia esglaons ja que alguns dracs no els podrien pujar. Un cop hem arribat al tercer pis he apartat una placa de pedra i la porta s’ha obert, hem baixat de l’Emma i hem entrat. Tota la casa era de pedra. Hem escorcollat la casa, però a cap habitació s’hi podia trobar ningú. Fins que hem arribat a una habitació on hi havia la Senyora Queixaluda amb uns quants nens de diferents països, els hi feia de professora. Els nens i nenes estaven lligats a la paret amb cadenes. La Senyora Queixaluda era molt dolenta, picava els nens que no sabien sumar i tractava malament els nens llestos. Al veure això, hem pensat que s’havia de fer alguna cosa. Per això, hem decidit que entraria en Jim a intentar alliberar-los i jo i l’Emma estaríem a fora per si necessitava ajuda, ajudar-lo. En Jim ha entrat i li ha plantat cara. A l’entrar en Jim li ha fet una pregunta molt important:

–          D’on havien sortit, aquells nens?

Ella ha respost que els havia comprat als Tretze Salvatges. Després la senyora Queixaluda ha començat a escopir fum. De sobte, hem entrat l’Emma i jo i ha començat la lluita. La senyora Queixaluda s’ha intoxicat amb el fum de l’Emma. Hem deslligat els nens i amb la seves cadenes hem lligat el drac. Hem sortit de la sala i ens hem posat a xerrar. Hem decidit que havíem d’escapar, per això ens quedarem a dormir a la casa i a la nit marxarem sobre l’Emma, pel riu. Marxarem de nit perquè quan es faci de dia ja estiguem lluny de la Ciutat dels Dracs.

Per fi hem arribat a la Ciutat dels Volcans, els dos admiràvem com sortia la lava i el fum dels volcans.

Hem esperat un moment, en Jim ha sentit algú plorant, allà, dalt d’un volcà. Hem pujat i hem sentit com deia algú:

– Ja no puc més, oh, pobre cuc desgraciat!

Al sentir-ho he cridat per saber qui era i de dins el volcà ha sortit un coll gran amb uns ulls gegants, ens ha preguntat si no teníem por. Ell era un drac que es deia Nepomucè, era mig drac i mig hipopòtam.

Ens ha demanat que si ens espantava, nosaltres li hem dit que sí, (ho hem fet per compliment perquè estava molt trist ja que no espantava a ningú). Ell ens ha dit que el seu volcà s’havia embussat, i si el podíem ajudar. En Jim m’ha anat a buscar les eines, en Nepomucè ha sortit del volcà i ens hem posat a treballar. Quan hem acabat ens hem arrepenjat a la muntanya de carbó, en Nepomucè ens anava preguntant si tot anava bé, nosaltres sempre li contestàvem que sí però que era difícil i encara ens faltava una mica, l’enganyàvem perquè volíem carbó. Un cop hem pensat que ja estava bé de mentir, hem sortit i li hem demanat si a canvi de la nostra ajuda ens podia ensenyar el camí de la Ciutat dels Dracs i donar-nos carbó. Ell ha acceptat i hem quedat que marxaríem demà al matí. Mentrestant amb mantes del Nepomucè i pintura vermella hem disfressat l’Emma de drac. Després hem anat a dormir.

Mentre miràvem la posta de sol que vèiem de tots colors: violeta, groc, verd clar… , en Jim s’ha espantat perquè ha vist un gegant més alt que les muntanyes. El gegant estava ben quiet i jo he tranquil·litzat el meu amic perquè es veia inofensiu. Al cap d’una estona ha parlat, ens ha demanat que no marxéssim perquè no ens faria res, hem baixat de l’Emma i ens hem acostat una mica i el gegant també, de cop i volta ens hem quedat amb la boca oberta perquè a mida que s’anava acostant es feia més baixet. Quan hem estat davant per davant hem vist que era un avi normal i corrent. Ell s’ha presentat i ens ha explicat que es deia Tur Tur i nosaltres també ens hem presentat i ell ens ha portat cap a casa seva.

A fora tenia una petita font amb un petit hortet, on hi conreava diferents vegetals i on hi hem deixat l’Emma. Després hem entrat a dins la casa, allà ens ha explicat perquè era pseudo-gegant. El senyor Tur-Tur és pseudo-gegant, perquè com més s’allunya més gran sembla, però en realitat sempre té la mateixa estatura. Després d’això el senyor Tur-Tur ens ha dit que li demanéssim un desig, i li hem demanat que ens ajudés a marxar del desert i ha acceptat, ens acompanyarà fins a la regió de les Roques Negres, allà nosaltres haurem de continuar el viatge sols. Ens ha omplert el termos de l’Emperador i ens ha donat una mica de menjar. Hem sortit, hem pujat a la locomotora i hem continuat el viatge.

Avui hem arribat a la Vall del Crepuscle. La Vall del Crepuscle és un congost estret  com un carrer, on el terra és llis i de pedra vermella. Un cop ja érem allà hem baixat de la locomotora i hem sentit un gran silenci. En Jim al no sentir res ha dit:

-Només hi ha silenci!

I de cop la seva frase s’ha anat repetint i repetint, en Jim tot  espantat ha dit:

-Què és això?

I s’ha tornat a repetir i a repetir…

Jo l’he contestat, dient-li que era eco, però la meva frase també s’ha anat repetint. L’eco marxava d’esquerra a dreta i així fins al final però després tornava més fort. Al veure que passava això, he agafat una espelma i he fet boletes de cera per tapar-nos les orelles. Després hem pujat a la locomotora per marxar, però com que portàvem les orelles tapades no sentíem el soroll que feia l’Emma i el seu eco, sort d’en Jim que s’ha girat i ha vist que la Vall del Crepuscle s’enfonsava i m’ho ha comunicat. Jo, tot espantat, he tibat una palanca vermella, que era només per emergències. A l’haver tibat la palanca ens hem pogut alliberar del perill.

El dia de la partida ens vam llevar molt d’hora, vaig haver de despetar a en Jim Botó, que és un dormilega. Havíem d’emprendre el camí a la Ciutat dels Dracs per a rescatar a la princesa Li Si de la senyora Queixaluda.

Tot el dia vam estar preparant tot el necessari i ara quan va ser el dia en què marxàvem a la Ciutat dels Dracs per a rescatar a la princesa Li Si, estàvem molt nerviosos. Quan vam sortir de la locomotora Emma, van venir el cuiner Xi Fu Lu Pli Plu, el petitonet Pig Pong i l’emperador de Mandala. En  Xi Fu Lu Pli Plu ens va portar uns panets per al viatge, untats a la manera”Lummerlandesa”, segons deia ell. Mentre, Pig Pong plorava perquè marxàvem. I vam començar l’aventura!

El viatge ha durat set dies durant els quals ens hem anat apropant a la muralla de Mandala, hem vist muntanyes molt altes i costerudes. Pel camí hem anat mirant a veure si hi havia algun lloc per a escalar, però aquelles muntanyes eren inescalables. En Jim Botó encara pensava qui podia ser la seva mare, però ara intentava esbrinar on podíem trobar la Vall del Crepuscle, que és on van trobar la carta de la princesa Li Si.

No és que hagi passat res de molt especial, durant el viatge, però estem gratament sorpresos de la rebuda que ens han fet tots els mandalanians i mandalanianes, ens han regalat flors i fruites, ens han saludat per tot arreu, quina sensació més agradable!  Encara seguim a la locomotora Emma molt lluny de la Ciutat dels Dracs. Algunes estones han estat ben un avorrides.

Cap al tard hem arribat a la porta de ponent de la gran muralla de Mandala.  Hi havia dotze soldats que feien guàrdia, i eren iguals que els del palau de l’ Emperador de Mandala. Tres d’ells arrossegaven una clau grossa, necessitaven tres homes ben forçuts per portar-la. Sort que sóc un gran expert en locomotores, perquè el pas pel Bosc de les Mil Meravelles ha estat ben difícil. Allà, hi havia arbres de vidres de colors, arbres de lianes i flors… en Jim Botó s’ha quedat bocabadat. M’hauria agradat quedar-me a veure tantes meravelles, però, no teníem temps. Cal anar a salvar la princesa tan aviat com sigui possible. Qui sap si podrem tornar algun dia!

Després de navegar durant dies, per fi hem arribat a terra. Som a Mandala, el primer que hem fet ha estat transformar l’Emma en tren altra vegada i anar cap a Ping, la capital del país per parlar amb l’Emperador. Avui estic esperançat, potser necessita un maquinista i ens podem quedar a viure aquí.

No ha estat tan fàcil com havia pensat, això de parlar amb l’Emperador, el cap groc no ens ha deixat passar i això m’ha posat furiós. Hem començat a caminar per la ciutat pensant la manera de poder parlar amb ell, hem vist gent fent oficis d’allò més curiosos, netejaorelles, comptadors de cabells, etc.

Hem conegut en Ping Pong, gràcies a ell hem pogut menjar i hem après moltes coses sobre Mandala. També ens ha explicat que la filla de l’emperador ha estat segrestada i en Jim ha pensat que potser podríem salvar-la, jo crec que ho hauríem d’intentar.

He tingut una idea fantàstica, per guanyar diners hem fet un circ, i hem tornat a intentar parlar amb l’Emperador,  llàstima que la nostre intenció de salvar la princesa hagi despertant en el superbonze un sentiment d’enveja terrible.

Després de molts problemes amb el superbonze hem aconseguit parlar amb l’emperador, ha estat gràcies a en Ping a qui estaré sempre agraït! M’han fet posar ben nerviós aquella colla de bonzes fins que hem hagut de lluitar i tot, i això que jo sóc un home molt pacífic. Però bé, finalment, tot s’ha arreglat.

El rei ens ha convidat a menjar i quan hem acabat, hem començat a parlar de com ho faríem per anar a salvar la li Si.

Al vespre, una colla de savis ens han informat de tot el què sabien sobre la Ciutat dels Dracs, on es troba presonera la princesa. La veritat, és que no en sabien gran cosa. Hem vist la carta que la Li Si ha enviat des de Kummerland, la ciutat dels Dracs i ens hem adonat que l’adreça és la mateixa que hi havia en la carta que anava en el paquet que va portar en Jim a Lummerland. Així, ell va saber tota la veritat sobre el seu origen.

Les ganes d’anar a aquesta ciutat encara han augmentat, ara no només salvarem la Li Si sinó que sabrem més coses sobre en Jim. Gràcies a la carta podem deduir cap a on és la famosa ciutat i decidim començar el viatge demà mateix.

Fa un temps va passar un succés extraordinari. El carter va arribar i va portar un paquet misteriós, anava dirigit a una tal senyora Catxaluda i a una adreça inexistent a Lummerland. Ara bé, el nom de l’illa sí que semblava el nostre. Vam cridar el nom d’aquesta senyora per si corria per al nostre petit país però ningú va contestar. El rei va pensar que potser era per a la senyora Quèè, l’única dona de Lummerland i com que això ens va semblar molt assenyat, ella el va obrir.

Quina sorpresa! Era un bebè i negret! Em va semblar espantós, no el nen que era preciós, sinó que a qui se li podia ocórrer un disbarat com aquell? Si no arribem a obrir la capsa es podia haver ofegat. Com que sóc una mica cridaire, el vaig espantar i es va posar a plorar, sort que la senyora Quèè el va consolar.

Li vam posar de nom Jim, i de seguida ens vam fer amics.

Avui, el rei m’ha cridat i m’ha donat el disgust més gros que em podia esperar. M’ha explicat que a Lummerland no hi caben més súbdits, així que tan bon punt el Jim es faci gran, algú haurà de marxar. Ha pensat que hauríem de prescindir de l’Emma, però, jo això no ho puc permetre de cap manera.

Ben pensat l’única solució és marxar a buscar una nova terra on puguem viure tots dos, l’Emma i jo. He decidit que transformaré la locomotora en un vaixell. En Jim m’ha sentit quan ho explicava a l’Emma i ha decidit que vindrà amb nosaltres. No he aconseguit convèncer-lo del contrari, així que ens acompanyarà.

Finalment hem quedat entesos per marxar de seguida, en Jim deixarà una carta a la senyora Quèè per tal que no es preocupi. Comença l’aventura.