Per fi hem arribat a la Ciutat dels Volcans, els dos admiràvem com sortia la lava i el fum dels volcans.
Hem esperat un moment, en Jim ha sentit algú plorant, allà, dalt d’un volcà. Hem pujat i hem sentit com deia algú:
– Ja no puc més, oh, pobre cuc desgraciat!
Al sentir-ho he cridat per saber qui era i de dins el volcà ha sortit un coll gran amb uns ulls gegants, ens ha preguntat si no teníem por. Ell era un drac que es deia Nepomucè, era mig drac i mig hipopòtam.
Ens ha demanat que si ens espantava, nosaltres li hem dit que sí, (ho hem fet per compliment perquè estava molt trist ja que no espantava a ningú). Ell ens ha dit que el seu volcà s’havia embussat, i si el podíem ajudar. En Jim m’ha anat a buscar les eines, en Nepomucè ha sortit del volcà i ens hem posat a treballar. Quan hem acabat ens hem arrepenjat a la muntanya de carbó, en Nepomucè ens anava preguntant si tot anava bé, nosaltres sempre li contestàvem que sí però que era difícil i encara ens faltava una mica, l’enganyàvem perquè volíem carbó. Un cop hem pensat que ja estava bé de mentir, hem sortit i li hem demanat si a canvi de la nostra ajuda ens podia ensenyar el camí de la Ciutat dels Dracs i donar-nos carbó. Ell ha acceptat i hem quedat que marxaríem demà al matí. Mentrestant amb mantes del Nepomucè i pintura vermella hem disfressat l’Emma de drac. Després hem anat a dormir.