Fa un temps va passar un succés extraordinari. El carter va arribar i va portar un paquet misteriós, anava dirigit a una tal senyora Catxaluda i a una adreça inexistent a Lummerland. Ara bé, el nom de l’illa sí que semblava el nostre. Vam cridar el nom d’aquesta senyora per si corria per al nostre petit país però ningú va contestar. El rei va pensar que potser era per a la senyora Quèè, l’única dona de Lummerland i com que això ens va semblar molt assenyat, ella el va obrir.
Quina sorpresa! Era un bebè i negret! Em va semblar espantós, no el nen que era preciós, sinó que a qui se li podia ocórrer un disbarat com aquell? Si no arribem a obrir la capsa es podia haver ofegat. Com que sóc una mica cridaire, el vaig espantar i es va posar a plorar, sort que la senyora Quèè el va consolar.
Li vam posar de nom Jim, i de seguida ens vam fer amics.
Avui, el rei m’ha cridat i m’ha donat el disgust més gros que em podia esperar. M’ha explicat que a Lummerland no hi caben més súbdits, així que tan bon punt el Jim es faci gran, algú haurà de marxar. Ha pensat que hauríem de prescindir de l’Emma, però, jo això no ho puc permetre de cap manera.
Ben pensat l’única solució és marxar a buscar una nova terra on puguem viure tots dos, l’Emma i jo. He decidit que transformaré la locomotora en un vaixell. En Jim m’ha sentit quan ho explicava a l’Emma i ha decidit que vindrà amb nosaltres. No he aconseguit convèncer-lo del contrari, així que ens acompanyarà.
Finalment hem quedat entesos per marxar de seguida, en Jim deixarà una carta a la senyora Quèè per tal que no es preocupi. Comença l’aventura.