LES PARAULES SECRETES DELS ÓSSOS POLARS

Per a l’home del segle XXI, resulta força curiosa la idea de la felicitat que es té a l’edat mitjana. En un món on tot és explicat mitjançant la presència omnipotent de Déu, no és estranya la concepció de la vida com a somni i mentida. Tan sols existeix plenitud en Déu, la qual cosa porta a considerar insignificants els plaers terrenals. La felicitat, doncs, no és a l’abast de l’home -a la terra-, sinó en el més enllà -en el cel. Cal renunciar, per tant, als falsos plaers amb què som temptats aquí a la terra per poder aspirar a la recompensa -felicitat- en el cel. Se li demana a l’home que suporti les misèries i els infortunis d’aquest món amb l’esperança d’una “gratificació” en el més enllà.

A grans trets, aquesta és la visió proposada pel cristianisme, una crida a la renúncia, a l’espera d’un temps millor en què serà recompensada la seva conducta aquí a la Terra. Crec que aquesta concepció de la felicitat pot exemplificar-se molt bé amb una citació dels Apòcrifs que diu: “Este mundo no es más que un puente. Crúzalo, pero no hagas en él tu morada” (Apòcrifs, 35)

Van anar passant els anys i la idea de la felicitat patí un gran canvi. Com assenyala l’assagista Pascal Bruckner, la llavor de la noció moderna de la felicitat la trobaríem en una frase de Voltaire, extreta d’un dels seus poemes, concretament “El mundano” (1736), en què diu: “El paradís terrenal és a qualsevol lloc on vagi”. Sentència revolucionària que aboliria la idea mantinguda durant tants segles de renúncia a la vida, a la capacitat de l’ésser humà de transformar el món que habita. Serà amb la Il.lustració del segle XVIII quan hi hagi una promesa de felicitat per a tothom i, el que és més important, ara la felicitat es buscarà “aquí” i “ara”.

Canvi de mentalitat espectacular, fruit de la confiança absoluta en les possibilitats de l’home, en el poder de la ciència i la instrucció. Una mentalitat similar a la nostra, en el sentit que és la Humanitat l’única responsable dels mals que hi ha el món i l’única que pot eradicar-los, sense esperar l’ajuda de cap entitat divina. Una frase que pot il.lustrar molt bé aquest estat d’eufòria col.lectiva seria la pronunciada pel pare de l’utilitarisme, l’anglès Bentham: “la major quantitat de felicitat per al major nombre de persones”

Una nova mirada, doncs, a la vida. El món deixa de ser un territori hostil i àrid per convertir-se en una terra fèrtil on s’hi podrà donar el dolor, però també el plaer -fins ara negat als homes.

continuarà

Reflexions extretes de l’assaig de Pascal Bruckner, La euforia perpetua (Sobre el deber de ser feliz), Ed. Tusquets, 2001

Us deixo amb dos poemes relacionats amb les festes nadalenques de dos dels poetes més importants del segle XX: Miquel Martí i Pol, amb el breu i entenedor Torna Nadal, i Narcís Comadira, amb Vigília de Nadal.

VIGÍLIA DE NADAL

L’olor del suro i de la molsa porta
el món petit i tendre de cada any,
els ravenets pelats i els tronxos d’api,
la galantina i els licors pesats.

Una muralla apegalosa i fràgil
de sentiments preserva la consciència;
sobre la cuina a mitja marxa couen
els dos capons farcits (pinyons i prunes).

Ho envolta tot una mandra porosa.
Amb dring de cançonetes s’hi remuguen
records pastats com massapans espessos.
Creixen els fills i els néts. Perilla el nucli.

Hi ha un sobrepès constant de violència
al moviment centrífug de les vides.
Al ram de gallerans, roges, les baies
pengen encara, astutes com un símbol.

(Narcís Comadira)

TORNA NADAL

L’arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

(Miquel Martí i Pol)

Poemes extrets de la pàgina d’Àngel Daban (on hi ha una àmplia selecció de poemes centrats en les festes nadalenques)

Us deixo ara que arriben les festes nadalenques amb un bonic poema de Salvat-Papasseit, poeta que després d’uns inicis lligats a l’avantguarda anirà evolucionant cap a un tipus de poesia en què reflectirà els aspectes més quotidians de la realitat. Malgrat la seva malaltia -recordem que morí als trenta anys-, la seva poesia ens ofereix una visió optimista de la vida, una lliçó de com gaudir plenament, malgrat totes les adversitats, de cada instant que vivim. Penso que és un missatge que en el context socioeconòmic en què ens trobem encara pren més força.

NADAL
A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Durant tot el primer trimestre hem estat treballant amb l’alumnat de 1r de batxillerat diferents aspectes de l’edat mitjana, sobretot el literari. Ara que ja hem acabat, m’agradaria deixar-vos amb unes paraules de l’intel.lectual i alhora novel.lista italià Umberto Eco, extretes d’un article que va publicar ja fa uns anys amb el nom d’ “El retorn de l’edat mitjana”. Un article que reivindica la importància d’aquesta època, un retorn a l’edat mitjana,com diu l’autor, “tal com era”, no pas la visió que el romanticisme ens ha llegat (una visió deformada que es mouria entre la fantasia i l’escapisme). Us deixo amb les seves paraules: “N’hi ha que diuen que hi somiem, en l’edat mitjana. Però la veritat és que tant europeus com americans en som hereus, i tots els problemes que tenim a Occident s’hi van originar: les llengües modernes, les ciutats comerciants, l’economia capitalista (amb els seus bancs, xecs i taxes d’interès) són invents de la societat medieval. És a l’edat mitjana que veiem el naixement dels èxercits moderns, del concepte actual de nació-estat, així com de la idea d’una federació supranacional (en forma d’Emperador germànic elegit per una Dieta que funcionava com una mena de convenció electoral); la lluita entre pobres i rics, el concepte d’heretgia i de desviació ideològica, fins i tot la nostra noció contemporània de l’amor com a devastadora i infeliç felicitat.

Ja fa uns mesos vaig veure una pel.lícula que es deia “No tengas miedo” del director basc Montxo Armendariz. N’havia vistes tres del mateix director, les excel.lents, al meu parer, “Tasio”, Secretos del corazón i Obaba. No m’hagués pogut imaginar en aquell moment que un dia la primera , No tengas miedo, em serviria com un recurs per complementar la lectura d’una obra que estaven llegint els alumnes de 4r d’ESO.
El llibre de Maite Carranza “Paraules emmetzinades” també parla com la pel.lícula dels abusos sexuals als menors. Són una mostra del compromís dels dos autors amb la seva societat , un des del vessant literari i l’altre des del cinematogràfic, de mostrar una realitat crua i desagradable ( el cert és que l’existència d’aquests “monstres” disfressats de respectables ciutadans resulta pertorbadora per a qualsevol persona normal), que fins fa poc era gairebé públicament inexistent. Quan es diu que molts cops la realitat supera la ficció, no s’està exagerant. Tant la novel.la com la pel.lícula neixen d’històries reals llegides o escoltades. Acabaré amb unes paraules del mateix Armendariz-un passatge llarg, però que val molt la pena de llegir- que mostren la gènesi de la seva obra i la motivació per dur endavant el seu projecte cinematogràfic:
“Un día escuché la historia de un joven que sufrió abusos sexuales por parte de su profesor de música. Otro día el de una adolescente que llevaba varios años soportando las perversiones de su abuelo. Me las contaron amigos terapeutas que atienden a personas que han sufrido –o sufren– este tipo de abusos. Y quise saber más. Así empezó esta historia.
Contacté con varias víctimas y hablé con ellas. Quedé consternado al escuchar sus relatos, al conocer las secuelas que les había producido tan irracional agresión. Y, sobre todo, sentí una profunda admiración al comprobar el valor y el coraje con que se enfrentaban diariamente a la necesidad de rehacer sus vidas.
Durante más de un año conviví con su dolor y sus ilusiones, hablé con los profesionales que les atendían, e intenté alejarme de los tópicos que rodean el tema para analizar sin prejuicios la complejidad de algunos comportamientos humanos. Y así fui descubriendo la gran riqueza dramática y personal que había tras las vivencias que escuchaba: historias de silencios, de culpabilidades, de manipulaciones y dependencias. Pero también de supervivencia, de lucha contra la adversidad, contra la humillación, contra el sometimiento.
Y de todo este material surgió NO TENGAS MIEDO. Una película sobre la determinación de enfrentarse a un traumático destino; sobre la voluntad de construir un futuro propio; sobre la necesidad de reflejar en la pantalla una oscura realidad que nuestra sociedad se empeña en ignorar”.

Si voleu més informació sobre la pel.lícula (per exemple la fitxa tècnica) cliqueu a no tengas miedo

La música és un dels components fonamentals de la nostra cultura. Ens fa somiar, plorar, emocionar … A part de la música més relacionada amb l’assignatura, crec que també és interessant apropar-nos a la música rock, una música amb la qual hem crescut. Avui us deixo amb una bonica cançó del nou disc del grup americà Dream Theater que es diu “This is the life”.