No sé si faré bé, però em sento entre la volença i la necessitat d’explicar que el primer dissabte d’octubre hem viscut un dia molt emotiu. 
La jornada ha transcorregut, mentre a la capital del regne els del partit de la rosa estaven embrancats en una guerra fratricida que, ateses les proporcions de la desfeta, la premsa ja s’ha apressat a qualificar d’històrica. Si bé és probable que amb perspectiva la data ho acabi sent, és del tot segur que entre els amics i amigues de l’interessat (no pateixis, company; en endavant prometo emprar només el genèric) la recordarem per un altre motiu molt més íntim, associat al dia de la festa de reconeixement a la trajectòria docent de Ramon Contijoch. D’ell i d’això, i no de política, és del què vull parlar.
Per a qui no hagi tingut el goig de coneixe’l, caldrà aclarir que el maig del 2105 el Ramon es trobava a la ZER Guicivervi desenvolupant el seu mestratge (paraula que escau perfectament a la seva categoria humana i professional), quan tot d’una, mentre acompanyava els seus alumnes en una sortida escolar, com ell mateix ens ha descrit el passat dissabte,“algú” va desendollar de cop gairebé tots els cables que el mantenien aferrat a la vida. Afortunadament la desconnexió no va ser total (“coma, però ho hauria pogut ser”, ens va recordar el Ramon). De ben segur, es tracta de la mateixa mà, la del destí o la de la sort, que en ocasions pot actuar en positiu. Aquesta seria la circumstància feliç, glossada pel magnífic John Irving a «Una dona difícil», quan descriu l’encontre apassionat de dos enamorats com el moment en que “algú”, de sobte, els treu el decorat, atès que la intensitat del moment fa que, per a ambdós, per uns instants només existeixin l’un per l’altre i absolutament res més.
Contràriament, aquell infaust dia de maig el Ramon, que a hores d’ara té ben clar que prefereix sort abans que feina, va obrir un gran parèntesi en el seu trajecte existencial. No és difícil d’imaginar que “si la vida fos un llibre, ja n’hauria arrencat aquesta pàgina”, tal com, per un motiu molt menor, s’atribueix que va escriure en Víctor Balaguer, l’insigne polític i historiador romàntic, en ocasió d’una profunda desavinença amb la seva mare.
Així que, amb ganes de restablir tanta normalitat com sigui possible, el proppassat cap de setmana ens hem reunit tota una munió de gent al seu voltant (entre d’altres, companys i excompanys, amics, pares, exalumnes, representants d’Ajuntaments on ha exercit, Inspecció, etc., i fins el seu primer mestre de pràctiques!, d’ara fa dos-mil anys), amb l’únic propòsit de demostrar-li, per si ho havia oblidat, la gran estima que ens mereix la seva persona i l’enorme consideració que hem sentit tantes vegades envers la seva manera de ser mestre. Massa sovint són sentiments que no sabem traduir prou bé.
El Ramon, al seu torn, se’ns ha mostrat com és: agraït i sincer. Ho ha expressat, com sempre ha sabut fer-ho, de manera ocurrent i divertida, tot recordant-nos (si no m’erro) la figura del rector del primer poble on exercí, Banyeres del Penedès, de qui es diu que feia els sermons curts per tal de commoure l’ànima perquè, segons el capellà, els llargs només aconseguien commoure els culs. L’anècdota ens confirma que el Ramon, malgrat el sotrac, conserva intacte el sentit de l’humor. A més, s’ha mostrat especialment content pel fet que hi fóssim tants els presents, com per representar la totalitat de destins viscuts en la seva llarga trajectòria professional, la qual cosa, d’altra banda, no té res d’estrany tal com és ell. I encara ha exterioritzat la seva ironia amb un punt d’humor negre, pel fet que hagi estat molt millor que haguem pogut assistir a un acte com aquest més que no pas al del seu comiat, tal com “segurament ho hauríeu fet els que heu vingut”. No hi podem estar més d’acord.
Cal agrair a les companyes del seu claustre, a banda de la pròpia iniciativa d’organitzar l’acte, meritòria per si mateixa, que en justifiquessin tan bé els motius en la seva intervenció. Tant els presents, com sens dubte ho han fet o ho faran els absents, li hem volgut reconèixer la seva entrega i dedicació personal, sempre exercida amb una gran i desinteressada generositat, sempre des dels llocs on realment s’ha sentit útil, sempre allunyat sistemàticament i tossuda de l’oripell o possible vanitat de qualsevol càrrec, malgrat que les seves qualitats professionals li ho haurien permès fàcilment. Sempre a prop dels alumnes i més aviat lluny dels despatxos; sempre implicat i a peu d’obra, que és en realitat on es fa la feina de debó, la que considerava i considera realment interessant i important. Sempre, ell en estat pur, amb una gran dignitat.
El Ramon ha manifestat tothora la seva al·lèrgia a la parafernàlia que sovint envolta el món de l’ensenyament, massa cops sotmès a mil i una convencions i papers que no fan altra cosa que entorpir i desvirtuar el sentit últim de la docència. Enemic d’afalacs i romanços, el Ramon sempre ha anat per feina. Íntegre i directe com pocs, però sempre dins la correcció, a voltes ha estat una mena d’iconoclasta heterodox, tot denunciant i defensant amb rotunditat i una punta de vehemència, les seves irrenunciables conviccions en matèria educativa. Parlava clar i decidit allà on ho creia oportú, on d’altres segurament massa sovint ens perdíem amb arguments o gestos florentins.
La seva actitud sempre ha estat clara i valenta, sense impostures, i l’ha practicat sense embuts. Com és de veure, qui actua d’aquesta manera, més que no pas recels, desperta un fort sentiment de solidaritat i no poques adhesions. Perquè la passió i la rotunditat també les ha posat en relació als companys, mostrant-se sempre solidari i compromès, proper, en definitiva un autèntic mestre. Amb aquest bagatge, ha estat i segueix sent, tal com vam poder comprovar dissabte, un autèntic mestre de vida. Enmig d’una atmosfera realment emotiva ell ens ha donat una nova llicó de serenitat i fortalesa d’ànim, que li ha permès encara, ajudat de la mà seu fill, “gegant gran”, dibuixar un cor en l’aire de la sala, un cop hem acabat d’entonar les cançons de la seva vida. Ho ha fet, ens ha dit en to divertit, perquè veu que, a la tele, “els futbolistes també ho fan”.
El parèntesi, però, encara no s’ha tancat. Resta encara un feixuc camí de recuperació que, no en tinc cap dubte, si algú té suficient tenacitat per fer-lo, aquest és el Ramon. Entretant, espero que el meu amic, el nostre amic, a més de no defallir no em tingui en compte la gosadia d’expressar públicament tantes interioritats. La feina de mestre, vista des de fora és ben diferent que viscuda des de dintre. És de les professions que imprimeixen caràcter, com bé ell n’és un bon exemple. Si m’aventuro a exposar-les, si explico la seva experiència de vida públicament, tot i el temor manifestat a l’inici, és per la por de trair la seva discreció. Tanmateix, si ho faig potser és perquè d’ell vaig aprendre que cal no deixar de dir allò que realment tens ganes de dir en un determinat moment. A més, potser així puguem ajudar a fer comprendre, em dic, a qui no el conegui ni coneix el col·lectiu, on rau la veritable honorabilitat de moltes de les persones que exerceixen la nostra professió, precisament en un moment enque els valors referenciats no gaudeixen de gaire bona salut social.
Tots ens vam sentir profundament colpits el dia que s’obrí el teu parèntesi. I mentre no es tanqui, confio que dissabte passat hagis vist clar, amb la nostra presència i totes les absències forçades que coneixes, que tots els fils de plata que has sabut teixir al llarg de la teva vida es mantenen intactes. Som al teu costat i al de la teva família, més enllà de les paraules i dels compliments que tan poc et plauen. Estic segur que a tots ens agradaria seguir compartint espais de trobada, més enllà de la data concreta del dia del teu homenatge. Perquè sabem que tot caminant junts, no podem demanar ni un camí planer, ni estels d’argent, ni un demà ple de promeses; sols un poc de sort i que la vida ens doni, al menys, un camí ben llarg. Tant, que ens permeti seguir aprenent de persones com tu, tot gaudint d’una existència compartida, amb la màxima plenitud possible.
F. Xavier Rivera
Article publicat al Segre del 7 d’octubre en format més breu