Fa dies que hi dono voltes. El Poire, la Núria i l’Heriberto m’han donat algunes pistes; a partir d’aquí, la lletra de la cantata és cosa meva. Al poble, interrogo el Quim, el Guiu, l’Andreu, el Guillem, la Bruna. Els dic que em parlin de la música. De tornada a la feina, demano al Martí que m’expliqui què hi busca, què hi troba, què sent. Vaig prenent notes. Escorcollo els moments en què la música m’ha acompanyat –la guitarra, la coral, els discos, el cotxe, la cuina, les ballaruques- i miro de posar-hi endreça. Penso en tots aquests anys de l’escola, de tràfecs d’instruments amunt i avall, de cantar els deures, de concerts, d’actuacions de dansa.Em sembla que ja ho tinc. Ho passo al Poire i espero amb delit que hi bufi i ho posi en moviment. Ja ho hem fet unes quantes vegades, però l’emoció de sentir una lletra acompanyada i transportada per la música continua sent indescriptible. La música hi afegeix matisos i lectures. Fa còmplices els accents i les arrencades, repica paraules, crea expectatives, reforça les rimes. I estova l’ànim perquè la paraula arreli.  

D’entrada, m’he de conformar amb sentir-ne cantar trossets al Poire, i a posar imaginació simfònica als sons esforçats però tremendament eixuts de l’ordinador. Després vaig sabent que la Núria, l’Heriberto i els nois i noies piquen pedra a contra-rellotge per fer-se seva aquesta dèria nostra. Fins que arriben el dia i l’hora. Sec al Liceu amb la il.lusió de qui fa un regal, que sempre és més gran que la de qui l’espera. La festa és preciosa, preciosíssima, amb la sensibilitat i l’esperit de treball d’aquests deu anys d’escola. Quan arrenca la cantata, tot em pren sentit: l’estimació posada perquè arribi als nois i les noies, em retorna amb escreix, i dono gràcies d’haver tingut l’oportunitat d’entrar una miqueta en la seva vida i d’haver pogut posar paraules a allò que a l’escola viuen amb una normalitat excepcional.Per molts anys!

Rafel Simó