http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/03/12/rebellio-aules/393108.html

JORDI VILAMITJANA I PUJOL Els instituts de secundària de casa nostra són a punt d’experimentar una de les transformacions més importants de la seva història. Després d’anys i panys d’usar diàriament en la tasca quotidiana guix, pissarra, llibres de text, diccionaris, calculadores, llibretes i bolígrafs, les noves tecnologies permetran finalment canviar tot aquest embalum d’estris diversos per ordinadors i pissarres digitals. L’alumnat acudirà a les aules amb una bossa de mida i pes racionals que omplirà amb el seu portàtil de treball. A través dels recursos d’internet i dels llibres digitals, sota la direcció del professorat a l’aula, tindrà accés al coneixement global i complet de quasi tot. Només ja per això, per aquest canvi revolucionari de les eines i de les possibilitats de saber, cal convenir que la transformació de la tasca educativa que és a punt de produir-se és total, és absoluta, és brutal. L’aposta per les noves tecnologies comportarà, per a l’alumnat, per al professorat i per a les famílies, moltes i molt apassionants novetats.
En efecte, els anys educatius que han de venir a partir d’ara seran absolutament apassionants. Com sol passar en l’univers de les tecnologies -que el temps es conjuga tan ràpid en futur que el present quasi no existeix perquè esdevé constantment passat-, el debat als instituts ha estat vist i no vist. El professorat que ha argumentat amb força sobre les virtuts de l’escriptura manual, de la lectura en paper o de l’esquema tradicional manufacturat a la pissarra, s’ha vist tan superat pel vertigen de la realitat tecnològica general de la societat que s’ha quedat, en un tres i no res, sense auditori i amb la mateixa cara de desconcert que devien tenir els defensors del llatí parlat i escrit en la transmissió de saber quan el poble va decidir explicar-se la vida en llengua romanç; el mateix rostre de perplexitat dels impulsors de l’esperanto en plena apoteosi de l’anglès.
La transformació que es planteja als instituts, i que s’executarà de manera immediata arreu, no afecta únicament els estris, no significa només un simple canvi d’eines; la transformació que és a punt de produir-se comporta una autèntica rebel·lió a les aules. No cal dir que és evident que les instal·lacions de l’aula i els mateixos llocs de treball de l’alumnat i professorat (endolls, connexions wifi, suport informàtic, programari, maquinari), viuran transformacions fins ara inèdites; però la més gran transformació es produirà en la gestió i en la didàctica de l’aula digital.
No duen els llibres de text cap manual d’instruccions -ni falta que fa- perquè l’ús reiterat durant segles de tan entranyables companys de viatge ha fet que intuïtivament hom sàpiga què fer davant l’aplec de folis impresos, il·lustrats, encolats i amb cobertes. El mateix passa amb les pissarres i el guix, amb els diccionaris, amb l’escriptura a mà amb bolígrafs. Quan l’aula serà un tramat d’ordinadors connectats a la més poderosa eina de coneixement que mai s’ha posat a l’abast de l’home, caldrà saber gestionar l’espai i els llocs de treball; s’hauran de saber fabricar i repartir instruccions perquè l’ús de l’eina es posi al servei de l’aprenentatge i la intel·ligència i no a l’inrevés; caldrà trobar camins de construcció del pensament, acordant ordinadors i ordinands; l’alumnat haurà d’aprendre a aprendre a cops de tecla i pantalles planes TFT. Aquesta reforma de la tasca docent serà perfectament a l’alçada de la que fa uns quants anys, de la mà de la Reforma Educativa, es va plantejar a les escoles i instituts, amb la introducció de l’aprenentatge comprensiu, del tractament de la diversitat o del constructivisme.
Per aquest motiu, la relació professorat-alumnat està destinada en els pròxims cursos a importants mutacions. No serà el mestre qui atresorarà tota la informació sinó qui l’administrarà; no serà el mestre un dictador (que dictarà) sinó un guia, un conductor; no serà l’aula una càtedra sinó un taller on el creixement individual es conjugarà amb la tasca socialitzadora de l’espai i del centre. L’ascendent de la funció docent sobre els alumnes canviarà notablement i la figura del tutor esdevindrà de primera necessitat.
La moguda que és a tocar és sensacional, immensa, fabulosa. Des de les instal·lacions elèctriques per als carregadors dels portàtils a les aules fins als pressupostos del Departament d’Educació, passant per editorials, cursos de reciclatge per a mestres, formació de formadors, etc., tot es veurà transformat. El poder creatiu dels canvis és indiscutible; el valor energètic dels reptes, també. Cal que tothom estigui a l’alçada de la rebel·lió que es prepara.
És possible, però, que no tot siguin flors i violes. Veient la deriva de l’Administració en els darrers temps, se susciten dubtes més que raonables que potser tot quedarà a mitges. Com el país. O potser no, i tal vegada els postulats i els principis de la Reforma Educativa (LOGSE) de 1990, tan impecablement engrescadors sobre el paper, tan utòpicament mostrats en fòrums i xerrades, tan en el tinter encara, trobaran finalment un terreny d’aplicació amb possibilitats d’èxit. Dependrà com sempre d’unes poques variants, que són, de fet, els actius que executen l’educació a casa nostra: mestres i professors engrescats, preparats i complidors; administració despresa, generosa i dialogant.
Fa 20 anys, el professorat va apuntar-se a la reforma educativa amb entusiasme denunciant que sense diners i recursos fracassaria. No es va voler elaborar una llei d’acompanyament pressupostari i els resultats han estat els que han estat. És per això que aquests canvis tecnològics tan importants que es plantegen ara agafen el col·lectiu docent amb una pàtina de desencís notable i amb un pòsit de desconfiança gran respecte dels seus caps. El nombre d’alumnes per aula és inassumible; les retallades de recursos, lamentables… Per això i per l’escàs sentit dialogant del conseller, els sindicats del sector fins i tot han convocat una vaga per a la setmana vinent.
Per poc que hi pensin s’adonaran que engrescar el professorat als canvis no serà difícil perquè és part de la seva feina; el difícil serà que l’Administració afluixi la mosca. S’han adonat que a Catalunya l’administració només paga la meitat dels ordinadors dels alumnes? Doncs, ja veuen per on va la cosa i per on no va.

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=695076&idseccio_PK=1006

• Quan els valors públics contradiuen les polítiques educatives, aquestes només serveixen per perdre temps i recursos

Vaig ser mestre d’escola abans que se’n digués professors d’EGB i comencessin les reformes progressistes de l’ensenyament. El punter, el guix i alguna diapositiva van ser les úniques tecnologies en què vaig recolzar la meva activitat docent durant anys. Amb poca cosa més, vaig ensenyar a llegir i a escriure unes quantes desenes de xavals que, segons m’expliquen, encara recorden aquelles habilitats. En aquella escola, és clar, ens dedicàvem modestament a aquestes pràctiques elementals sense preocupar-nos de l’educació de la ciutadania –que els alumnes solien portar de casa–, del correcte ús del condó –que aprenien amb mètodes empírics homologats per les generacions anteriors–, ni de la metafísica religiosa, que, sense demanar permís a ningú, els reservàvem per a l’horari extraescolar. Tendeixo a pensar que va ser la meva etapa professional més gratificant. Però, és clar, a partir d’una certa edat i també d’un cert nivell de desencant biogràfic, la melancolia s’imposa sobre altres sentiments. En qualsevol cas, no sé si aquella escola ha mort, com ja assegurava llavors Everett Reimer, o si té alguna possibilitat de subsistència entre cables, xips i satèl·lits geoestacionaris.

Els resultats escolars actuals indiquen que la vella institució escolar fa més aigües que el Titanic. Davant d’aquest oceànic enfonsament, els polítics professionals no tenen cap altra ocurrència que promoure l’enèsima reforma legislativa sobre el tema, a diferència de França, per exemple, on el sistema educatiu s’assenta sobre objectius pedagògics i mètodes contrastats i inqüestionats Govern rere Govern. La necessitat hispànica de canvis permanents arriba fins a la mateixa universitat, on sense avís previ se’ns ha colat el discurs de la renovació pedagògica que ja vam patir a les escoles els que vam ser abans mestres que professors. Crec que la reforma inacabable en què naveguem sense rumb parteix d’un error de diagnòstic previ. Em refereixo, simplement, a l’establiment d’un estricte catàleg de les tasques que s’han d’encomanar als centres educatius i als seus professionals i quines han d’escometre altres
–velles o noves– institucions socials. Al mateix temps, per descomptat, que s’estableixen les imprescindibles sinergies entre elles en un món interdependent la màxima expressió i metàfora del qual és internet. Les famílies dels nois tampoc són les mateixes i els agents de la socialització extraescolar i extrafamiliar
–des del carrer fins al club esportiu o el grup escorta– no poden substituir els dèficits comunitaris que s’observen a les societats postmodernes i líquides. Li dono la raó a Ulrich Beck quan afirma que la institució escolar, entesa com fins ara, és una estació fantasma per on ja no para el tren.
La proposta d’un pacte transversal per l’educació és una solució recurrent. El ministre Ángel Gabilondo ha llançat una última croada en aquest sentit. S’acosten, doncs, més canvis normatius i organitzatius. Per una vegada, convindria treure’ns les ulleres dels (pre)judicis i establir un diagnòstic compartit sobre què entenem per escola, ensenyament i educació al segle XXI. Fa molt, per exemple, que sabem que els efectes pedagògics s’acceleren quan el mitjà social confirma i reforça l’activitat escolar. És el que Wallace Lambert va anomenar mitjà additiu. I al revés. Quan els valors públics contradiuen les polítiques escolars, aquestes només serveixen per perdre el temps i els recursos emprats. Seria desitjable que el legislador no ho oblidés encara que fos per desculpabilitzar l’esforçat exèrcit de professionals que sucumbeixen avui en les aigües tempestuoses de les aules. La pel·lícula Ça commence aujourd’hui, de Bertrand Tavernier, narra, precisament, el fracàs de l’escola pública –¡francesa!– com a únic element de l’educació i cohesió social en el món actual, tan fragmentat, complex i inestable. Certament, a Espanya com a França, l’escola del segle XXI ja no és l’escut de la República a què es referia Manuel Azaña. Els canvis estructurals de les últimes dècades l’han deixat en gran mesura fora de joc pel que fa al seu potencial educatiu i socialitzador. No ens enganyem amb discursos de bona voluntat. L’escola avui és una institució subsidiària respecte d’altres de molt més determinants, com el mercat, les corporacions empresarials o els fluxos digitals, que actuen sobre la ciutadania per terra, mar i aire. Deixem, doncs, d’utilitzar la vella institució com a antídot d’una societat que no li dedica els recursos –materials i de capital humà– que necessitaria per reinventar-se en el nou context econòmic, tecnològic i sociocultural.

Deixem també de sobrecarregar els seus professionals amb exigències tan diverses com les que assenyalàvem més amunt. No es tracta només de repensar l’escola, sinó de trencar la falsa dicotomia entre escola i entorn. El debat exigeix més complexitat en l’anàlisi que el fet de treure una setmana de més o de menys al calendari oficial. L’èxit de l’escola, com les altres institucions socials, depèn, en realitat, de l’«arrelament al medi» del qual ens parlava en la nostra joventut l’enyorada Marta Mata. De l’adaptació al medi, deia, no a les versions idealistes de la societat, d’una certa pedagogia bleda i, finalment, d’un país més imaginat que viscut.