Category Archives: L’altaveu

L’espai on tothom hi pot dir la seva. Escoltareu opinions sobre professionals de l’educació, pares, mares i estudiants. Si hi voleu dir la vostra, ens podeu enviar un tall de veu, un vídeo o un escrit a unmonpereducar@gmail.com o participara a la pestanya de Comentaris.

Carta de la Marta sobre els ordinadors a les aules

Aquesta carta en clau d’humor circula aquests dies per internet. Us emplacem a llegir-la:


Me llamo Marta y soy alumna de 5º de primaria.

La semana pasada nos trajeron un montón de ordenadores, para todos menos para el profesor. Nos pusimos muy contentos porque pensamos que
también nos pondrían aire acondicionado en verano (nos morimos de calor) y que traerían una pizarra nueva, sin reflejos y en la que se pueda escribir sin que la tiza resbale, sillas y mesas nuevas adecuadas a nuestra estatura, estanterías y una taquilla para nuestras cosas. Pero no, sólo trajeron ordenadores. Y sin lupa porque son muy pequeños, pero eso da igual.

Por lo menos nos lo han regalado enterito, porque mi primo de Ripollet dice que mis tíos han tenido que pagar la mitad del portátil, por eso de ser catalanes. Esto no lo entiendo muy bien.

El primer día no hicimos nada con ellos porque tiene un sistema que es diferente al que tenemos en casa, un tal Linux, y que el maestro no conoce.

En realidad no sabe nada de informática. Dijo que ya miraría algo, pero María, otra empollona, le contestó que ella podía enseñarle, pues en su casa tiene un ordenador y sabe manejarlo. Todos nos reímos, pero el maestro, no.

El maestro también dijo que eran para nosotros y que nos los podíamos llevar a casa. Yo cogí el mío y lo guardé en la mochila, pero a mi amiga Mati se le cayó y se le rompió todo -el maestro le hizo una foto-. A Luis se lo robaron unos gamberros mientras volvía a casa y a Santi se lo rompió Mateo, el niño que nos pega a todos.

En clase los que más usan el ordenador son Toni y Andrés. Son dos niños un poco retrasados y que antes sólo  molestaban. Ahora con el portátil les ponen una película de dibujos y están más callados.

Ayer nos explicaron cómo sacar información de internet y nos mandaron deberes para buscar en casa. Mi papá, que ahora no trabaja, dice que no tenemos dinero para internet, por eso no he podido hacer los deberes esta semana y ya me han regañado en el cole. Por eso, además de los libros y cuadernos, también cargo con el ordenador. Ahora ya no uso mochila sino el troler de mamá de cuando podíamos ir de finde o de viaje.

A mi hermano mayor en el insti también le van a dar uno y él está muy contento pues dice que podrá colgar fotos y chatear con las chicas.
También me ha dicho que, a partir de ahora, no tendrá que fijarse en las faltas de ortografía pues el ordenador las corrige automáticamente.

Es maravilloso, también, porque antes las clases eran pesadas y largas y ahora duran 10 minutos o menos. A muchos compañeros no les funciona; otros les tarda tanto en ponerse en marcha que para cuando lo consigue suena el timbre de salida.

Y sin olvidar que los electricistas nos dejaron tres días en el patio poniendo enchufes porque la batería no dura nada y nos hacemos un lío de cables en la clase que podemos jugar al enredos.

Como las cosas que trae el maestro no se pueden abrir, dice que pondrá las notas según le demos más o menos la lata y según el tiempo que tardemos en abrir el invento.

Se acabó estudiar, la calculadora y las reglas. Y sacar punta, tener buena letra y tener un cuaderno de diez. Es fantástico. Pobrecillos los que aún están en 4º porque los veo muy estresados.

Yo me paso la mañana con el Google Earth. Ya me lo sé de memoria y no tengo otra cosa que hacer.

En matemáticas, es lo mejor: sólo tienes que elegir entre tres respuestas y además te dan otras tres oportunidades.

Y si en lengua no te sale algo, lo buscas en internet y ya está.

Finalmente todos sacaremos sobresaliente porque leer ya sabemos, pero vamos a aprender a comprender. El maestro dice que es una competencia básica.

Es genial.

Marta

Passar més gana que un mestre d’escola

La situació que estem vivint els substituts d’Educació de la Generalitat és cada dia més precària. I això què ho fa? Aquest curs el departament ha posat en marxa els nomenaments telemàtics. Per als que no coneixeu aquest calvari, vol dir que la gent que estem a les llistes de substituts ens connectem a la xarxa per saber si se’ns ha adjudicat una vacant en algun centre. Resultat? Manca total de transparència i molta impotència.

Des de l’estiu que estic esperant que m’adjudiquin un lloc de treball i no puc saber si m’avisaran o, ni tan sols, si ho faran al llarg d’aquest curs. I això que ja fa uns tres anys que treballo per al departament. Encara més: encara s’obre la borsa cada any per tal que la llista de mercenaris de l’ensenyament continuï allargant-se i cada cop hi hagi més persones treballant en males condicions, sense feina fixa ni assegurança, tot esperant el xiulet que t’avisa que ja tens feina! Potser només uns dies, però seràs feliç perquè treballes, i no saps si el mes següent tindràs tanta sort. Per tot això, senyor Maragall, digui’ns quin futur ens espera i si realment seria millor deixar de banda la nostra vocació, per buscar una feina que ens asseguri el pa i la dignitat.

Ocurrències d’Educació

El ministre d’Educació ha obert el debat sobre la possibilitat d’ampliar l’ensenyament obligatori fins als divuit anys, i a mi em sona a una altra argúcia més per intentar reduir les xifres d’atur. Fa 20 anys, en uns moments d’altíssim atur juvenil i amb el PSOE en el poder, es va elevar l’ensenyament obligatori dels 14 als 16 anys. Encara que la proposta pot servir com a exercici acadèmic per a la discussió dels experts, Ángel Gabilondo actua ara com a màxim responsable del ministeri i hauria de concretar com més aviat millor el contingut d’aquesta sorprenent iniciativa. Hi ha massa problemes pendents en el sistema educatiu espanyol, inclosos alguns de tan greus com la qualitat de l’ensenyament, el fracàs escolar o la violència a les aules, si no motivats, sí facilitats per la LOE.

No és estrany que la comunitat escolar hagi reaccionat amb escepticisme i també amb rebuig davant la proposta ministerial. Ni les famílies espanyoles ni els centres educatius, ja siguin públics, concertats o privats, estan en condicions d’afrontar un repte els resultats del qual disten molt d’estar garantits. Fins i tot hi ha qui opina que es tracta d’una nova ocurrència de l’executiu per distreure l’atenció o que la finalitat última és maquillar les dades de l’atur en retardar la incorporació dels joves al mercat laboral.

Xus D. Madrid

Aprofitar el temps quan els alumnes ja saben què volen

Punt de vista: http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/130268-aprofitar-el-temps-quan-els-alumnes-ja-saben-que-volen.html

El ministre espanyol d’Educació, Ángel Gabilondo, ha aconseguit una fita inèdita: presentar una proposta per retocar l’educació secundària obligatòria sense que s’hagin esverat ni el Partit Popular ni les comunitats que, com Catalunya, tenen competències exclusives en aquesta matèria. Els canvis anunciats afecten de ple quart d’ESO, que el ministre vol convertir en un curs orientatiu cap al batxillerat o la formació professional, pensant sobretot en els alumnes que arribats a aquest punt ja tenen clara la via per la qual optaran. D’aquesta manera hi hauria un tronc comú d’assignatures i un altre d’específic amb un contingut més professional o més enfocat cap al batxillerat, segons les preferències de l’alumnat. A més, tant una via com l’altra donarien el títol d’ESO i permetrien que l’alumne s’hi repensés quan hagués acabat el curs. És una mesura assenyada. Pel que fa al PP, és normal que l’aplaudeixi perquè recull en part la seva petició d’allargar el batxillerat (a la pràctica, quart d’ESO funcionaria com un curs preparatori). També satisfà els populars la intenció de Gabilondo de fer una avaluació externa a sisè de primària i a tercer de secundària a tots els centres de l’Estat. D’aquesta manera s’aconseguiria tenir una idea global del coneixement de totes les matèries, però sobretot del nivell de castellà, una obsessió dels populars a Catalunya. La mesura, que des d’aquí considerem del tot innecessària perquè ja sabem de sobres que no és pas la salut del castellà el que ha de preocupar-nos (sinó del català o fins i tot de l’anglès), podria tenir malgrat tot un efecte inesperat. Demostrar una vegada per totes la demagògia que sobre aquesta qüestió es fa tan sovint.

Autoritat del docent

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=670788&idseccio_PK=1006&h=
Carles Clavell
Tarragona
¿Què va fer Gandhi per aconseguir la independència de l’Índia? Va utilitzar la desobediència civil i la no-violència. Si les autoritats d’Educació, a través dels seus inspectors, ens diuen que no podem expulsar els alumnes, doncs nosaltres, els professors, sí que els farem fora sempre que el seu comportament ho aconselli. Impedir al docent exercir un mínim d’autoritat va contra la seva dignitat i contra la dignitat de la resta dels alumnes. El dret d’un alumne a l’ensenyament no pot impedir el dret del professor a donar-la i dels altres alumnes a aprendre. El contrari seria absurd.
A l’institut on he treballat més de 20 anys una inspectora es va atrevir a dir més o menys: «Ja sabeu com estan les coses. No podeu expulsar els alumnes de classe. I a qui no li agradi…». No hi ha dret. Animo tots els professors a la desobediència civil junt amb la no-violència: s’ha d’expulsar els alumnes que impedeixen el normal desenvolupament de la classe. Així, a mitjà o a llarg termini, es recuperarà la disciplina.