Category Archives: L’altaveu

L’espai on tothom hi pot dir la seva. Escoltareu opinions sobre professionals de l’educació, pares, mares i estudiants. Si hi voleu dir la vostra, ens podeu enviar un tall de veu, un vídeo o un escrit a unmonpereducar@gmail.com o participara a la pestanya de Comentaris.

Tancament d’instituts

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=706794&idseccio_PK=1006&h=
Montserrat Poveda Busquets
Barcelona
Escric en representació dels pares d’alumnes de l’IES Sant Martí de Barcelona. He llegit que el Govern català expressa la seva alegria pel descens del fracàs escolar. No obstant, és incongruent que, al mateix temps, el Departament d’Educació tanqui diversos centres de secundària i de batxillerat perquè, segons sembla, considera que així augmentarà la qualitat de l’ensenyament i s’evitarà la massificació. L’IES Sant Martí és un dels afectats per aquesta política. És indignant que la conselleria proclami que som els pares els encarregats de buscar el centre i que després sigui ella qui decideixi, sense tenir en compte una infinitat de circumstàncies.
El Govern s’hauria d’adonar de l’error que suposa traslladar uns nois que tenen uns professors molt competents i un bon ambient escolar a altres instituts en els quals els professors estan desbordats per la gran quantitat d’alumnes que tenen a classe. ¿La Generalitat vol que les futures generacions estiguin ben instruïdes i amb un nivell escolar adequat o, per contra, prefereix una generació amb limitacions? S’ha de mantenir tots els centres oberts i, sobretot, escoltar les opinions d’educadors i pares.

La Sínia: una escola del segle XXI

Najat El Hachmi

Fa uns anys, el Montseny era una escola a l’altra banda de la via del tren, dins d’un d’aquest barris de cases barates que ens planten la història recent del país als morros. L’any 2005, una dona amb una sòlida trajectòria professional i una vocació de ferro va entomar la direcció del centre per iniciar-ne una transformació profunda que va tenir com a objectius principals fer pujar l’autoestima d’un centre tradicionalment estigmatitzat dins l’esfera educativa vigatana, treballar a fons amb les famílies per fer-les partícips del projecte educatiu, integrar l’escola al barri i el barri a l’escola, identificar les problemàtiques dels alumnes i intentar resoldre-les.
Amb el projecte iniciat per Carme Carbonell, la situació del centre va fer un gir de 180 graus fins que es va convertir en un model escolar referent a Catalunya amb un èxit que es materialitza en dos aspectes bàsics: un alt rendiment acadèmic dels alumnes i una comunitat educativa d’una cohesió social excepcional. Per aconseguir-ho, el claustre va pencar i segueix pencant de valent, es va obrir l’escola al barri, es va treballar amb associacions de veïns, amb el CAP, amb serveis socials, amb educadors de carrer. Després, vindria el canvi d’edifici i nom. ¿El resultat? Un centre amb un nivell d’implicació de les famílies que ronda el 100%, un nivell acadèmic per sobre de la mitja catalana i cap alumne ni família que se senti desplaçat. Això sí, tot i que les famílies de la Sínia procedeixen de mig món, no hi trobareu cap comissió de la diversitat ni festa de la interculturalitat. L’escola en si mateixa és diversa en tots els aspectes, tan de procedència geogràfica com social i per desomptat intercultural. Si voleu conèixer la seva directora, que ha aconseguit formar un equip de mestres imparable, és una dona que s’està a l’escola de les vuit del matí fins a les vuit del vespre i encara s’emporta feina a casa. Si li pregunteu d’on són els seus alumnes us contestarà que «de Vic de tota la vida». Enhorabona a Carme Carbonell, a tot l’equip de mestres, a les famílies i a tot els alumnes pel segon premi que el Cercle d’Economia els va entregar la setmana passada.

Escola pastera al Bruc

http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=189166

Els pares i les mares de l’Escola del Bruc estem perplexos. L’escola dels nostres fills viu en una situació de temporalitat des del 2003, l’any que van posar el primer barracó. Des d’aquell any, el nombre d’alumnes ha passat de 88 a 184. Els nostres fills actualment ja no tenen escola, tenen una pastera: els mestres ja no tenen sala de mestres, les tutories amb alumnes s’han de fer al passadís, algunes classes ja no compleixen les normatives d’espai, etc.

Ara fa set anys que l’Ajuntament i Educació van reconèixer que feia falta una escola nova. Fa set anys que es fan tràmits i informes, i ara resulta que ens diuen que encara en poden faltar dos o tres més per poder començar a construir. Actualment els nens estan atapeïts, però l’any vinent ja s’hauran d’instal·lar nous barracons en un solar a 200 metres de l’escola actual. Fins ara hem estat molt pacients, hem entès a tothom, hem respectat els processos i hem participat a trobar solucions; però ara ens adonem que no serveix de res, perquè alguns dels nostres fills hauran fet tota la seva escolarització d’infantil i primària en unes instal·lacions provisionals. Quina solució ens queda per què ens escoltin? Tallar l’autovia? La normalitat democràtica sembla que encara no ha arribat allà on les tropes franceses van arribar el 1808. Potser haurem d’agafar els tambors i pujar a Montserrat, a veure si ressonen com el del Timbaler del Bruc i ens senten des de Barcelona. Aquesta vila va poder amb l’exèrcit francès. Ens haurem de rendir ara?

Mònica Mañá Aragay

El Bruc

‘El conseller d’Educació hauria de ser Guardiola’

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=705328&idseccio_PK=1006

Roser Busquets
Les Masies de Voltregà

Estic molt agraïda al senyor Josep Guardiola. I no per les copes, ni per les vibracions que ens regala partit rere partit, ni tan sols pel triomf del Barça a Madrid, que també. Li dono les gràcies per ajudar-nos a nosaltres, els mestres, en la nostra tasca educativa. Jo, que no seguia el futbol, ara m’assec davant del televisor i em quedo enganxada a l’espera de les declaracions de Guardiola, que gravo per als meus fills, i recomano als meus alumnes que les escoltin. Fins ara, em pensava que al capdavant de l’ensenyament hi havia d’haver un professional de la pedagogia, però el senyor Guardiola ha demostrat que el conseller hauria de ser algú amb la seva bona educació. Si va ser elegit Català de l’Any, no crec que només fos pels seus títols, sinó pel seu saber estar, perquè és un exemple.
Guardiola, sense pretendre-ho, exerceix de conseller d’Educació. Es mostra diplomàtic, capaç d’acceptar derrotes i crítiques, modest en la victòria i els encerts i, sobretot, respectuós amb els adversaris, alhora que políticament correcte amb tothom. Si a ell se li acaben els adjectius per definir Messi, a mi se m’acaben per definir-lo a ell. Penso en Guardiola i arribo a la conclusió que sindicats, mestres, alumnes i pares d’alumnes agrairíem una explicació, a la seva manera, sobre tanta revolució educativa.
El 18 de maig hi haurà una altra vaga, que serà com un Barça-Madrid de l’ensenyament, encara que no podrem comptar amb l’elegància de l’entrenador. En aquest partit els jugadors (els mestres) estarem en fora de joc, i això que tenim ganes de defensar un bon programa educatiu i atacar un estudi a fons de totes les possibilitats. Espero que, almenys, hi hagi una roda de premsa com les de Guardiola.

Directors perquè decideixin

http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=188611

Enric Roca / Coordinador general d’Edu21 i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB
 En el marc del desplegament de la LEC (llei d’educació de Catalunya), fa setmanes que circula l’esborrany del proper decret sobre la direcció dels centres. I les reaccions són molt variades. Certs aspectes de l’esborrany no han agradat als sindicats, segons comprovàrem en la darrera convocatòria de vaga del professorat. Altres sectors han valorat positivament el document perquè comparteixen la necessitat imperiosa de dotar de noves i més potents atribucions les direccions dels centres públics.

ENTRE ELS PRINCIPALS CANVIS que proposa l’esborrany cal assenyalar: la consideració dels directors com a autoritat pública; una major capacitat per administrar el centre, exercir de cap de personal i resoldre temes com les inassistències o la manca de puntualitat; més atribucions per organitzar la docència en funció del projecte educatiu, amb potestat de proposar alguns requisits (titulació, capacitació?) per als docents que vulguin ocupar determinats llocs; participar en la selecció dels professors interins; implicació en l’avaluació del professorat tot i que, al seu torn, el director també s’hagi de sotmetre a avaluació; proposar complements en la retribució del professorat, etc. Continue reading

Educació, vagues i negociació

LA ‘CONTRAPOLÍTICA EDUCATIVA’ DELS SINDICATS DE MESTRES

Andreu Ibarz / Professor de la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL

 

En acabar les vacances escolars de la Setmana Santa enfilem el darrer trimestre del curs. La majoria dels estudiants ho viuran amb un plus de tensió per allò dels informes o qualificacions finals i això suposarà, en molts casos, més atenció a classe, esforç o alguna renúncia durant el cap de setmana. Però aquesta no és l’única tibantor previsible de l’escola. Em pregunto si els sindicats organitzaran alguna acció arran del decret de direcció de centres o per altres raons. Així, cal recordar que el 17 de març passat la majoria dels sindicats amb presència a l’ensenyament públic van convocar una vaga. No era la primera sota el mandat de l’actual conseller d’Educació, Ernest Maragall. Continue reading

‘Passivitat davant els riscos laborals en l’ensenyament’

Carta destacada del dia

Montserrat Soldevila Flores.
Cerdanyola del Vallès

Sóc docent, i per la tasca que he fet a les aules durant 20 anys he desenvolupat una al·lèrgia a la pols del guix que s’utilitza a la classe. Després de la meva experiència, he arribat a la trista conclusió que l’aplicació de la llei de riscos laborals en l’ensenyament públic de Catalunya depèn, en gran mesura, de la bona voluntat dels directors dels centres. Fa un parell d’anys vaig ocupar una plaça de professora en un institut públic, construït recentment, de Sant Cugat del Vallès. Al principi del curs vaig presentar un informe elaborat pel Servei de Riscos Laborals, on s’explicitava clarament que havia d’evitar l’exposició respiratòria a la pols del guix. No obstant, fins a mitjans de novembre l’equip directiu de l’institut no va substituir les convencionals pissarres de guix per unes altres –anomenades pissarres blanques– a les aules on treballava, una cosa que anava en detriment de la meva salut.
El curs següent se’m van assignar noves aules i nous cursos. Esperava que llavors s’atendrien per fi les meves peticions, però el que va passar va ser que, per evitar la despesa del canvi o el trasllat de pissarres –suposo que una inversió modesta–, em van assignar una pissarra blanca de pentagrames (jo sóc professora de llengua) amb rodes, que havia de traslladar d’aula en aula. Aquesta va ser una solució que, d’altra banda, no evitava la pols del guix que utilitzaven la resta de professors. El resultat van ser dues baixes mèdiques per rinitis al·lèrgica.
Paral·lelament a tot això, i mentre jo estava de baixa, l’institut va fer una inversió en ordinadors portàtils per acomplir els seus objectius del pla d’autonomia del centre.

Violència i canvi social a les aules

EDITORIAL de El Periódico: ‘Violència i canvi social a les aules’

L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

La comunitat educativa, en particular, i la societat, en general, reflexionen des de fa anys sobre els canvis de comportament que s’han donat a les aules, conscients que s’ha produït una variació significativa de les formes, de la «manera d’estar», del concepte mateix d’educació. Els canvis s’han desenvolupat a tot el món occidental, producte de la irrupció de nous paràmetres i de l’evolució social cap a esquemes menys autoritaris i de més llibertat en l’entorn acadèmic. Espanya no és, per descomptat, una excepció, però presenta la singularitat que el canvi de costums s’ha produït, en l’últim terç del segle XX, a una velocitat superior, més sincopada.
El difícil pas de l’adolescència a l’edat adulta ha registrat en l’últim decenni –no només a les escoles o els instituts, sinó també al carrer, al si familiar– una tendència cada vegada més perceptible, socialment preocupant, cap a un antiautoritarisme que ha desembocat en conductes delictives. No es tracta de perdre el nord o la serietat analítica a partir de casos recents com el de la mare de Barcelona condemnada per lesionar la mestra de la seva filla, o com el de l’assassinat de Seseña, però cal convenir que és veritat que l’atmosfera que es respira en alguns centres educatius i àmbits juvenils s’acosta a la violència. I no només física, sinó també argumental, verbal, impositiva i de grup.
L’autoritat del professorat ha resultat laminada tant per l’afany legítim i democràtic de superar les xacres del passat reaccionari com per l’actitud familiar, que ha derivat en un abandó dels deures educatius i, al mateix temps, en una sobreprotecció dels fills en detriment de determinades normes de comportament. Trobar un punt intermedi no és gens fàcil, però és innegable que la societat necessita esquemes en els quals s’ha d’harmonitzar la llibertat de l’individu amb el compliment d’unes obligacions que no es poden obviar. És la base de tot aprenentatge.
Tal com asseguren els experts, la violència no és un comportament natural, sinó una actitud aprehesa en la socialització de l’individu. Som, doncs, davant d’un problema complex que demana solucions que no poden escudar-se solament en una hipotètica reforma punitiva, sinó en una labor educativa incessant perquè no s’imposi la llei de la selva sobre els preceptes d’una societat democràtica avançada.

Totxo per ensenyament

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=702189&idseccio_PK=1006&h=

Totxo per ensenyança
Dani José Serra
Sant Cugat del Vallès
Sóc un dels substituts de la borsa d’interins d’educació secundària. Fa tres anys, amb un número superior al 65.000, vaig treballar tres mesos i mig; el curs passat, set mesos i mig amb un 24.000, i en aquest curs, amb un 19.000, encara no he treballat ni un dia. Suposo que ningú es creu que aquest any, de cop i volta, els professors d’Educació Física, la meva especialitat, han deixat de tenir baixes. Només cal preguntar als pares d’alumnes de secundària quants dies han tingut els seus fills un professor de guàrdia en lloc del titular i no hi ha hagut classe. I aquests professors de guàrdia a vegades tenen al seu càrrec dos o tres classes.
Sóc a l’atur, com moltíssims companys, i em sap molt greu la manera que té el Departament d’Educació d’estalviar, que consisteix a fer baixar encara més el nivell d’ensenyament. Si s’invertís en educació en lloc de fer-ho en totxo, no només rebaixarien la taxa d’atur, sinó que milloraria el nivell d’educació dels nostres fills. Però, bé, jo també en sóc responsable, ja que vaig votar un dels partits que formen el Govern de «progrés». Si aquest Govern és de progrés, jo, que sóc totalment calb, sóc Txigrinski.

Mitjans i vaga 17-M

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/154155-mitjans-i-vaga-17-m.html

06/04/10 02:00 – PERE MADURELL I FERRÉ. ALCOVER (ALT CAMP)

Sembla estrany que unes persones que no deuen haver trepitjat mai més l’escola des que eren petits (com a alumnes) es dediquin a criticar i a voler ensenyar als professionals de l’educació quins en són els mals i com s’han d’adobar. Veiem tertulians i periodistes que s’apunten a les tesis del poder de torn i molts, amb una ignorància total i absoluta sobre el tema, pontifiquen, titllen i condemnen (no en diuen vividors, d’això?). És com si jo dirigís les obres de la Sagrada Família, que ja deuria haver caigut temps ha. I els editorials del meu estimat diari del 17 i 18 de març desprenen el mateix tuf.

És que fan veure que no saben que un estudi encarregat pel mateix Departament d’Educació al Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, del qual se’n feren ressò Rac 1, El Periódico i El País, entre d’altres, aconsellava claríssimament la retirada de la LEC? És que s’ha d’ignorar tot el que no s’adigui a la versió oficial? Per què a Els Matins fan la pregunta capciosa de: «Atès l’escàs seguiment de la vaga…?», prenent partit per la versió oficial de la participació i no la dels sindicats? No em diguin que això no és voler predisposar l’audiència!

Per què no remarquen que molts dels qui no van fer vaga també es manifesten contraris a la LEC? (renoi, quan es toca la butxaca…), la qual cosa augmenta l’estadística de contraris? En fi, que de criticar en sap tothom; de parlar amb coneixement de causa, ben pocs.

Darrera actualització ( Dimarts, 6 d’abril del 2010 02:00 )