http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=193263

Des de fa dotze anys sóc professora en diferents centres de secundària i cada vegada és més gran la indignació que sento al veure la societat que s’està creant.

Són uns quants -per no dir pocs- els recursos que es donen i molt pocs els que els aprofiten i se’n beneficien. Ja estic farta de veure com la gent passa de tot, i quan dic la gent no només em refereixo a l’alumnat, sinó a les famílies -que, al cap i a la fi, són ells qui els eduquen-.

Des de l’àmbit de l’educació, que és la branca de què puc parlar una mica més, crec que es podrien treure tots aquests diners que a partir del mes que ve ens començaran a retallar de les nostres nòmines, d’alguna altra manera: per què, en comptes de ser nosaltres els perjudicats, no ho són els familiars d’aquells nois/es que passen de tot i que se’ls hauria de multar per assignatura suspesa? Us ben asseguro que el dèficit disminuiria notablement en poc temps. O potser no, potser les famílies estarien més al darrere del seu fill/a i començaríem a canviar notablement una societat que està perdent els seus valors. O, per exemple, per què no mirar més les rendes familiars i deixar de pagar molts transports escolars i menjadors a gent que econòmicament s’ho pot permetre i que viuen a cinc minuts del centre, deixant de banda si són de fora del municipi?

Ivet Tiana

Mata (Pla de l’Estany)

http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=193121

S’HA D’INVERTIR A DONAR ALS FUTURS DOCENTS UNA FORMACIÓ DE QUALITAT

Enric Roca Casas / Coordinador d’Edu21 i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació (UAB)

EN ELS PROPERS ANYS HAUREM DE SER capaços de formar excel·lents professionals a partir d’uns prerequisits clarament demostrables d’equilibri personal i emocional, així com de capacitat empàtica i comunicativa, que garanteixin una relació òptima -per fluida i satisfactòria- amb el seu alumnat. Cal dir-ho clarament: no tothom serveix per ser mestre o professor. Per això caldrà seleccionar. I tampoc qualsevol formació resulta adequada per formar bons educadors.

ALGUNES PROPOSTES ACTUALS que pretenen situar la formació dels mestres a partir d’opcions impartides en la seva totalitat en la modalitat online fracturen, al nostre entendre, l’element fonamental d’aquesta professió: el contacte personal i directe entre docent i discent com a part substancial de tota relació educativa. En el mateix sentit, també ens preocupa seriosament que l’oferta del proper curs a Catalunya per al màster de formació del professorat de secundària, en l’especialitat d’orientació educativa (la que forma aquells professionals que als centres han d’aportar la seva expertesa en el camp de l’orientació i l’assessorament psicopedagògics), s’imparteixi exclusivament mitjançant una oferta d’estudis en la modalitat virtual i desaparegui, per tant, de l’oferta de totes les universitats catalanes presencials. Valorem positivament les modalitats virtuals com a complements de les presencials, però no podem entendre que la totalitat de l’oferta d’una especialitat del professorat de secundària es pugui cursar obviant la presencialitat i, precisament, en aquella especialitat en què els seus professionals hauran de ser capaços d’assessorar de forma personal -se suposa que presencialment- la resta de docents d’un centre educatiu. Una decisió, doncs, insòlita i paradoxal.

NECESSITEM UN TIPUS DE FORMACIÓ per als futurs mestres d’educació infantil i d’educació primària i per als professors d’educació secundària que, juntament amb una base teòrica i científica rigorosa, els permeti desenvolupar uns períodes de pràctiques als centres semblants a les modalitats utilitzades en medicina. Es tractaria d’anar-se introduint en les especificitats de l’ofici mercès a un monitoratge i acompanyament gradual, seriós, sistemàtic i realitzat tothora al costat de professionals de prestigi que resultin models a imitar. No pot ser, com succeeix ara en alguns llocs, que els professors novells arribin als centres i es trobin que han estat designats com a docents o tutors dels grups d’alumnes més difícils i problemàtics perquè, justament, altres professionals de més experiència no els han volgut assumir.

SI ENS CREIEM DE VERITAT que hem d’avançar vers una major exigència en el nivell de preparació dels mestres i professors dels nostres fills; si pensem que hem d’escollir els millors per a aquesta funció, cal elevar el nivell d’exigència per accedir als estudis de magisteri i de professor de secundària, i cal ser més rigorosos en els requeriments per superar els períodes pràctics de la formació i en la demostració de les competències adquirides. Aquesta major exigència no es construeix des de l’obsessió per l’abaratiment dels costos en la formació dels professionals, ans al contrari, precisament en temps de crisi -tal com fa Alemanya-, el pressupost educatiu esdevé la prova de foc de la política governamental. La millor aposta per superar la crisi actual és, precisament, no posar en crisi la formació dels ciutadans del demà i, per tant, la formació dels formadors.