La comunitat educativa, en particular, i la societat, en general, reflexionen des de fa anys sobre els canvis de comportament que s’han donat a les aules, conscients que s’ha produït una variació significativa de les formes, de la «manera d’estar», del concepte mateix d’educació. Els canvis s’han desenvolupat a tot el món occidental, producte de la irrupció de nous paràmetres i de l’evolució social cap a esquemes menys autoritaris i de més llibertat en l’entorn acadèmic. Espanya no és, per descomptat, una excepció, però presenta la singularitat que el canvi de costums s’ha produït, en l’últim terç del segle XX, a una velocitat superior, més sincopada.
El difícil pas de l’adolescència a l’edat adulta ha registrat en l’últim decenni –no només a les escoles o els instituts, sinó també al carrer, al si familiar– una tendència cada vegada més perceptible, socialment preocupant, cap a un antiautoritarisme que ha desembocat en conductes delictives. No es tracta de perdre el nord o la serietat analítica a partir de casos recents com el de la mare de Barcelona condemnada per lesionar la mestra de la seva filla, o com el de l’assassinat de Seseña, però cal convenir que és veritat que l’atmosfera que es respira en alguns centres educatius i àmbits juvenils s’acosta a la violència. I no només física, sinó també argumental, verbal, impositiva i de grup.
L’autoritat del professorat ha resultat laminada tant per l’afany legítim i democràtic de superar les xacres del passat reaccionari com per l’actitud familiar, que ha derivat en un abandó dels deures educatius i, al mateix temps, en una sobreprotecció dels fills en detriment de determinades normes de comportament. Trobar un punt intermedi no és gens fàcil, però és innegable que la societat necessita esquemes en els quals s’ha d’harmonitzar la llibertat de l’individu amb el compliment d’unes obligacions que no es poden obviar. És la base de tot aprenentatge.
Tal com asseguren els experts, la violència no és un comportament natural, sinó una actitud aprehesa en la socialització de l’individu. Som, doncs, davant d’un problema complex que demana solucions que no poden escudar-se solament en una hipotètica reforma punitiva, sinó en una labor educativa incessant perquè no s’imposi la llei de la selva sobre els preceptes d’una societat democràtica avançada.