LA ‘CONTRAPOLÍTICA EDUCATIVA’ DELS SINDICATS DE MESTRES
Andreu Ibarz / Professor de la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL
En acabar les vacances escolars de la Setmana Santa enfilem el darrer trimestre del curs. La majoria dels estudiants ho viuran amb un plus de tensió per allò dels informes o qualificacions finals i això suposarà, en molts casos, més atenció a classe, esforç o alguna renúncia durant el cap de setmana. Però aquesta no és l’única tibantor previsible de l’escola. Em pregunto si els sindicats organitzaran alguna acció arran del decret de direcció de centres o per altres raons. Així, cal recordar que el 17 de març passat la majoria dels sindicats amb presència a l’ensenyament públic van convocar una vaga. No era la primera sota el mandat de l’actual conseller d’Educació, Ernest Maragall.
ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ van centrar la informació en la reiteració de les convocatòries -la quarta- i els seus arguments; en el poc seguiment a la primària -i mínim a la secundària- i el “tradicional ball de dades” sobre les manifestacions; i en un recull d’opinions, principalment, de mares i pares o dels mateixos professionals -a favor, en contra o, simplement, reconeixent la gran desorientació. Tindrem, doncs, la cinquena? Algunes veus ja han dit que no, pels evidents resultats, i sembla que la escassa incidència obliga a la negociació. Però aquest raonament no és prou convincent perquè no toca el moll de l’os.
DES DEL MEU PUNT DE VISTA l’argument que legitima -o no- les possibles vagues convocades pels sindicats no és tant ni la massa mobilitzada en anteriors ocasions ni les simples raons educatives. Es tracta de judicar la legitimitat dels sindicats en pretendre una contrapolítica educativa. Analitzant diversos espais digitals dels convocants, s’observa que el gruix dels motius correspon a una confrontació i desacord amb la política educativa de l’actual administració. Evidentment, els sindicats han de vetllar pel manteniment de les condicions laborals i professionals dels implicats però s’ha de reconèixer que qualsevol plantejament polític resultarà parcial i sospitosament protector del sector representat. Malament anirà una democràcia si els sindicats de metges defineixen o recondueixen la política sanitària, o els sindicats de policia, jutges, funcionaris de les presons…, respectivament, la política de la seguretat, judicial i penitenciària.
DEFENSO EL DRET A LA VAGA i la crítica o la discrepància respecte a qualsevol projecte. També defenso el dret a l’educació, el necessari compliment dels serveis mínims de qualitat i, especialment, la canalització dels conflictes a través del diàleg. Ara bé, una cosa és l’opinió, el desacord o fins i tot el malestar… però una altra és considerar que l’abast dels temes de possible negociació és il·limitat pel fet de ser un sindicat. Certament, el nostre sistema educatiu no és l’òptim, però les qüestions de fons s’han de tractar en l’escenari adient. La política educativa, que és el conjunt d’opcions i mitjans a través de les quals es crea un base legal per a la realització dels objectius de l’educació en una comunitat, és a dir, organització escolar, administració, sistema, institucions… i el seu encaix i combinatòria, correspon -en l’àmbit general- a la ciutadania a través del dret de vot, i -en l’àmbit particular- a l’administració, als partits polítics i a les institucions representatives de la totalitat dels sectors.
CATALUNYA HA CAIGUT en la laxitud d’acceptar i permetre que alguns sindicats de l’ensenyament es dediquin a exercir un “protagonisme messiànic” i sol·licitin la dimissió d’un conseller, qüestionin el concepte d’autonomia de centres, elaborin el seu model de gestió democràtica i participativa, dubtin dels sistemes d’avaluació, discrepin dels calendaris, les ràtios, els recursos, etc. En definitiva, en un país com cal, els sindicats no poden negociar qualsevol tema, ni han de decidir quina ha de ser l’educació dels fills, ni tampoc poden segrestar o entorpir el desenvolupament d’una llei àmpliament aprovada pel Parlament. L’escola és una peça molt valuosa del sistema educatiu -alhora mirall de la societat- que ha de gestionar la seva evolució des de la coresponsabilitat, la democràcia i el diàleg.<!–
–>
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dijous, 8 d’abril del 2010