Després dels grans canvis demogràfics des de l’últim terç del segle XX, les societats occidentals tenen com a repte principal preservar la cohesió social. Això significa evitar les grans desigualtats econòmiques. Però significa també evitar les fragmentacions culturals. Cal dibuixar espais compartits en cada territori, que passen pels valors democràtics, per un ascensor social eficient, per un urbanisme integrador. També per una –o més d’una– llengua vehicular per a la comunicació en cada territori. En el nostre cas, l’objectiu és que, si més no, el català sigui una d’aquestes llengües a casa nostra.
Escola
Aquesta existència de llengües vehiculars compartides per tothom, i la necessitat que a casa nostra el català en sigui una, es juga en una part molt important a l’escola. No tan sols. No n’hi ha prou amb el coneixement si no hi ha també ús social, i això es juga en altres terrenys. Però el model català que garanteix que tothom surt de l’escola sabent català i castellà –i anglès!– és una exigència no tan sols per a la supervivència del català com a llengua viva, sinó també per a la cohesió social a casa nostra. Perquè hi hagi espais compartits que vertebrin una societat on hi haurà referències culturals diferents.
Pacte
El model català d’immersió lingüística no és només una aposta per la supervivència del català, és també una aposta per la cohesió social a Catalunya. Per això és material molt delicat, inflamable. Jordi Pujol advertia del risc que el pacte per l’educació entre PP i PSOE, prolix, amb 137 punts, envaeixi competències de la Generalitat i posi en qüestió el model català. És un advertiment al qual cal fer cas. Perquè quan al PP i el PSOE pacten, tremolem. I perquè ens hi juguem més que unes competències. Més i tot –i això és molt– que la llengua. Ens juguem un sistema acreditat de cohesió social. El més important al segle XXI.