En definitiva, tot un munt de gent amb cultura que pretén esborrar la tradició cultural del nostre país. No es tracta de ser religiós o no, no es tracta d’imposar una fe determinada o no en l’educació, es tracta de no deixar-nos orfes de tota la història que ens conforma, despullats dels sentiments que hem viscut amb aquestes tradicions i desdibuixats de la identitat que ens ha fet com som.
Però aquesta proposta no és l’únic estirabot que volem ressaltar de la setmana. L’altre ve de més lluny. De Madrid, del ministre Gabilondo, que ha anunciat una possible ampliació de l’Educació obligatòria fins al 18 anys. Assegura que no serà d’aquí poc, que s’implantarà, però ja ho ha deixat anar. Es veu que hem de prendre exemple d’altres països, com Portugal, on l’educació obligatòria és fins als 18 anys i resulta ser l’únic país que ens supera en fracàs escolar. Tothom sap que la reforma que es va fer amb l’ESO fins als 16 anys no funciona. Ho sabem tots: mestres, alumnes i pares. Però ningú s’atreveix a denunciar-ho. Ja podeu pensar, doncs, que contents que ens sentim amb aquesta declaració d’allargar, encara més, l’educació obligatòria.
Entre una barrabassada i l’altra, aquest país no pot avançar de cap manera. I a aquest pas, per cert, no sabrem ni d’on ve aquesta paraula barrabassada −que també té un origen religiós. Tot i així, n’hi ha que en continuaran fent.
Realment, això de l’educació en aquest “nostre” país sembla un gran teatre de titelles amb pocs fils per tocar i moltes mans per fer-los moure. Tothom es veu capacitat i amb el poder suficient per modificar, afegir i retallar lleis que afecten al nostre i, al seu, futur. Tothom creu tenir la solució definitiva, la veritat més absoluta; quan en realitat l’únic que aconsegueixen és anar marejant i marejant la perdiu, fent i desfent només els detalls més superficials i evitant canviar els fonaments, que és on potser trobaríem el veritable problema!
I els estudiants de la meva generació ens trobem sempre entre canvi i canvi i sempre ens hem de sentir a dir “això és igual, l’any que ve ho canvien” o bé “Clar, com que és el primer any d’aquest nou model, no sabem ben bé com va i…”
I si per nosaltres, que al cap i a la fi, només anem passant de curs en curs, ja ens suposa un transtorn, no em vull ni imaginar com deu ser a per a un/a professor/a, que d’un any per l’altre li canvien llibres, mètodes i tot el que explicava un any, l’any següent és al revés!
Aquesta és la meva discreta opinió!