Additius

Tots els plàstics comercials contenen additius. Els additius són necessaris per a obtenir un material que sigui susceptible de ser utilitzat finalment, la quantitat d’opcions disponibles d’aquests additius és impressionant, però els fabricants han de tenir-los en compte per a poder realitzar un producte adequat a l’aplicació necessària.

La química dels additius és complexa i en molts casos implica reaccions químiques, per a assegurar el seu funcionament, és necessari conèixer els requisits que el material final ha de complir, per exemple, un plàstic dissenyat per a estar a l’ombra, no necessita resistència contra els raigs ultraviolats, però probablement necessiti resistència contra la propagació de la flama, com en el cas d’una televisió.

Classificació dels additius

A la indústria química podem trobar una gran quantitat d’additius per poder donar-los unes propietats específiques que s’adeqüin a les nostres necessitats. A continuació hi ha un esquema amb els tipus d’additius més importants i a l’apartat següent es mostra una explicació més detallada de cadascun.


Tipus d’additius (ordenats alfabèticament)

  • Absorbidors de llum: S’empren en productes plàstics quan es desitja incrementar la seva vida útil.

  • Antibacterials: Evita que diferents bactèries habitin i creixin al material.
  • Antiestàtics: Eviten la formació i acumulació de càrregues estàtiques.

  • Càrregues: Són substàncies minerals que s’afegeixen en gran proporció per millorar algunes propietats de les resines com la resistència mecànica o la tenacitat i abaixar el preu de cost. Poden ser: el talc, la mica, l’amiant, la fibra de vidre, el ciment, el grafit, metalls en pols, etc.; o vegetals, com la farina de fusta, el paper, el cotó, etc.

  • Desemmotllants: Són substàncies orgàniques que faciliten el dessemmotllament de les peces de plàstic.

  • Escumants: Creen en el producte final una estructura d’escuma aïllant, ajudant així a estalviar energia tèrmica i a més, economitzen combustible i reduïxen els costos de transport.

  • Estabilitzants: Són els agents destinats a assegurar les seves propietats inicials i a evitar les causes i els efectes de les degradacions. Molts són sals orgàniques de metalls i alguns resulten altament contaminants, per la qual cosa no es poden utilitzar per als plàstics alimentaris.

  • Lubricants: s’utilitzen per facilitar la manipulació en la maquinària durant el procés de transformació. Es fan servir en quantitats molt petites, inferiors a un 2%.

  • Pigments: Poden ser minerals, inorgànics, orgànics o tints que o bé s’incorporen a l’estructura molecular, o bé pigments que se situen en els espais que deixen lliures les molècules. Serveixen per donar color al plàstic.

  • Plastificants: Els plastificants s’afegixen a un polímer per a millorar el seu processabilitat i la seva flexibilitat, aquests poden disminuir la viscositat del polímer en estat fos així com també el mòdul elàstic i la temperatura de transició vítrea.

  • Retardadors de flama: S’utilitzen per a reduir la inflamabilitat d’un material o per a demorar la propagació de les flames al llarg i a través de la superfície del plàstic.

Com es pot comprovar hi ha una gran varietat d’additius per potenciar diverses característiques dels plàstics.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *