Vet aquí una vegada

Podria començar la narració dient; vet aquí que una vegada hi havia una nena afortunada amb una vida plena de felicitat, malgrat això, seria mentida. Aquesta història no és un conte de fades, ni molt menys un conte amb un final feliç. No tot pot ser perfecte i això és un clar exemple.

Tot comença en una petita casa, on només ressalten les baralles i amb elles els forts crits que ressonen per tot l’interior d’aquell lloc. Una nena petita, prima i amb la pell blavosa de tantes marques que li van deixar, es trobava arraconada en una cantonada de la seva habitació amb temor, com feia cada tarda després d’arribar de l’escola.

La seva mare, la causant de tot el mal d’aquella llar, no hi havia un sol dia que no discutís amb el seu marit. Hi havia insults, amenaces, fins i tot pallisses, de part dels dos. Ara bé, no creieu que únicament era amb ell, aquesta noia havia de suportar també la fúria i anys de ràbia que tenia guardat aquesta senyora al seu cor.

El seu refugi era aquell racó, en el qual es posava a llegir o dibuixar per distreure’s d’aquell ambient tenebrós; tot i així, la seva mare la buscava per donar-li uns quants regals i no dels bons. Ella havia de sortir, sinó la cosa anava a pitjor. Es preparava psicològicament per enfrontar aquella lluita que mai guanyaria.

Acostumada a aquelles sensacions que tenia quan la mà li fregava la pell, intentava pensar en altres coses. De totes maneres, quan acabava de rebre aquelles “lliçons”, no podia evitar plorar i de sentir l’escalfor dels llocs on la seva pell es posava vermella i de vegades lila.

Estava cansada, farta de sentir-se inútil i dèbil per les cruels paraules que li deia la seva mare. Solament podia plorar sense forces, ja que totes les llàgrimes estaven en aquell lloc de la tortura. Mai sabrem la causa de l’enuig que li encegava els ulls, però la cosa no acabava aquí, pel fet que un dia maleït, el pare se’n va anar, abatut d’aquella situació i va deixar la pobra menor en mans d’aquella cruel persona. La dona cada cop era més ferotge, semblava un monstre! Aquesta ruptura li va costar car, tant per ella com per la seva filla, qui cada vegada estava més trencada per dintre.

Quan arribava a la porta de la seva casa després del col·legi, es quedava parada uns segons amb una gran basarda i el cor quasi sortint per la seva boca. Sabia què passaria en el moment que entrés pel portal, vivia amb una por constant. A la seva escola no tenia a ningú amb qui poder comptar, estava absolutament sola, carregant amb un pes molt dur per a ella.

Podria dir que ho va poder solucionar, que la seva mare va entrar en raó i que viurien felices menjant perdius. No obstant, ja he advertit que aquesta no és una història com totes les altres amb un bon final. Així que, desafortunadament, aquesta nena es va adonar que no era pas feliç, que la seva vida no era una bona vida, havia d’expirar aquesta aflicció. Decidida a no tornar a patir, va tancar els seus ullets per no tornar-los a obrir.

Killua

Aquest article ha estat publicat en Categoria 1, General, Prosa en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *