1) “El senyor de Gringny”, de Rickie J

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables. El senyor de Gringny va ser estimat i odiat com cap d’altra. Sovint se’l veia passejar elegant amb la seva canilla de nou llebrers, pel passeig del Roine.

Els servents del Château de La Gallée explicaven que era un home afable, però molt mal carat quan se li trencava la girada. A les darreries de la seva vida, tot fent honor d’una gran filantropia, reconvertí el Château en un orfenat regentat per un orde religiós sota la supervisió directa del senyor Thomas mateix.

Els fets de la primavera de 1749 foren esfereïdors, cada setmana desapareixia un dels interns i ningú sabia com. Primer va ser l’Olivier un nen grassonet de galtes rosades, de només cinc anyets. Després en René i l’Adrien de set anys i, finalment, en Clément, en Dionte i en Corbin dels cursos dels més grans. La intervenció de la Gendarmerie Nationale va permetre descobrir els cossos inerts dels sis nens amb una estranya ganyota a la cara, enterrats de bocaterrosa al soterrani del Château, arrenglerats cap a ponent.

-Mala mort facis!- Cridava el poble davant del cadafal.

2) “El Duque de Berry”, de Rickie J

En el siglo XVIII vivió en Francia uno de los hombres más geniales y abominables de una época en la cual abundan las figuras geniales y abominables. El duque de Berry era un joven encantador de trato exquisito con todo el mundo. Su prima, la bella María Luisa Isabel, pronto se convirtió en su esposa. Al principio estaba enamoradísimo de ella, pero después sus riñas en público frecuentaron, cosa que desplació mucho a su abuelo, el rey.

El duque se enamoró perdidamente de Elena, una de las damas de honor y empezaron las infidelidades hasta que la duquesa presenció una de las escenas. A partir de aquel día el maltrato a la esposa fue habitual y su salud iba languideciendo. El duque, una persona que ayudaba a los más necesitados y de educado en los más altos refinamientos, no podía ni ver a su esposa. Hasta el punto que decidió encerrarla en uno de los calabozos sin agua ni comida.

La pobre María Luisa Isabel al cabo de una semana cuando los sirvientes fueron a buscarla la encontraron muerta, medio devorada por las ratas.

El rey al enterarse del hecho sentenció a su propio nieto. I la cabeza del duque rodó públicamente por la plaza.

3) “Escena familiar”, de Rasputin

“Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables…” La veu del narrador va continuar l’explicació mentre el nen, assegut davant la pantalla del vell televisor, sucava les galetes al got de llet i s’empassava les imatges amb la mateixa avidesa.

La mare, de la cuina estant, el va cridar.

– Vladimir! Has acabat ja?

– Un moment mare, que està molt interessant!

– No puc esperar-te més, agafa les galetes i marxem. Li pots demanar a la senyora Svetlana que te’l deixi veure a casa seva. Jo faig tard a la fàbrica.

– La senyora Svetlana té la tele trencada! – va rondinar el nen.

– No és pas culpa meva. Vine i posa’t l’abric.

– Mare, que vol dir “genial i abominable”?

– Genial vol dir molt intel·ligent i abominable molt dolent. Per què ho preguntes això?

– Per res mare. Quan sigui gran podré ser genial?

La mare va rebufar.

– No ho crec fill.

– Així serè abominable.

La senyora Putin va mirar la cara sorruda i i resoluta del seu fill. De vegades li feia una certa por.

4) “La luz del mundo”, d’Antoniette

En el siglo XVIII vivió en Francia uno de los hombres más geniales y abominables de una época en que no escasearon los hombres abominables y geniales. Sombras de un siglo como tantos lo precedieron, os contaré. Un gran tiempo para relatar. Sin embargo, solo os explicaré un hecho único. Nadie, excepto yo, ha tenido el privilegio de ver por última vez los ojos de ese hombre genial y abominable de nombre Lucien le Baucher, el carnicero, el rey de los verdugos de París y asimismo el mejor taxidermista. Nadie como yo, fiel escriba del Ministro de justicia, puede dar testimonio de ello.

Fue en 1779, seis años después de que la cabeza guillotinada de María Antonieta fuera recuperada por mis manos y entregada a Baucher, para su embalsamiento, siguiendo sus órdenes. Nadie había perpetuado tan exquisitamente ese bello rostro de mujer. Nadie tenía como él el don de dar muerte y eternizar a las víctimas, que custodiaba en delicadas vitrinas,

El hecho que relato ocurrió minutos después de que su propia cabeza cayera segada. El veredicto por sus depravados actos fue implacable. Los ojos abiertos salieron de sus cauces, mientras yo, un simple escriba les quitaba la luz del mundo y los entregaba al Ministerio, según dictaba la ley.

Nadie supo lo que sucedió con el resto de su ciega cabeza, en ese atardecer en el cementerio de la Madeleine. Solo yo.

5) “La Salpêtrière”, de Jhon Mc Clin

“Al segle XVIII va viure a França un dels homes més genials i abominables d’una època en què sovintejaven els homes genials i abominables.” A la gent d’aquella època els devia semblar que després d’allò ja no hi podria haver ningú ni res que ho superés. Però només havien de passar dos segles perquè arribés un temps ple d’homes genials i també, lamentablement, d’homes abominables. El segle XX. Un segle fascinant i execrable, que em recorda les paraules que Shakespeare posà en boca d’Antoni: “El mal que fan els homes els sobreviu. El bé, sovint s’enterra amb llurs ossos”.

Passejava per la Rive Gauche i em vaig aturar davant de La Salpêtrière. L’hospital que va ser protagonista d’una de les pàgines mes horroroses de la Revolució Francesa i que després, al cap d’un segle, esdevingué la seu d’avenços extraordinaris en neurologia. Mirant aquell edifici, vaig entendre que el mal que fan els homes no els hauria de sobreviure, però tampoc no s’hauria d’oblidar, perquè la malvestat no es torni a repetir.

I llavors, vaig pensar que ens hem d’esforçar perquè no hi hagi més “flors que es badin d’amagat dels ulls i ofrenin a l’aire del desert el seu perfum”.

I vaig continuar passejant.