1) “Genialment destructiu”, d’Aslan

Al s.XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables. Les limitacions que ens imposa el llenguatge dificulten la comprensió del missatge, dues paraules, genial i abominable, tenen força per descriure alhora, al home que va viure, i a tot aquell dolor que li esborrava el somriure. Un món que prometia magnífiques comoditats a les minories; corruptes, església i monarquia, i que al mateix temps, execrable, assetjava a tots aquells que lluitaven nit i dia per aconseguir pagar el que el govern els exigia. I enmig de tantes figures sensacionals i repulsives, em vaig fixar en un home que sembrava i recollia l’endemà que començava a despuntar rere les serres del Mont Blanc. Abominable ràbia el posseïa, crits, revolució, foc, ira. Era ell qui no ho entenia? Per les seves venes, amb la sang, corrien ganes d’amor, llibertat i un cant d’alegria. Potser ignorants dirien que la seva genialitat era només cruel fantasia. S’equivocaven? Que era aquell home? No era pau, no era guerra, no era mort i no era vida, simplement aquell home era poesia.

2) “Text de Sant Jordi”, de Prr Prr

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables. En plena revolució industrial, centenars de descobriments fets per genials científics, va destacar un científic terrorífic, Hugo Griezman, capaç de poder controlar la potència d’un llamp gràcies al seu invent més important, el parallamps.

Era descendent d’una família adinerada propietària d’una enorme propietat de més de 4 hectàrees i ell n’era l’hereu. Ho va aprofitar per dur a terme unes probes diabòliques amb boles de palla fent-les cremar gràcies a la nova tecnologia dissenyada per Hugo. Utilitzava cables metàl·lics per fer conduir la potència del llamp fins els seus objectius. Es podia dir que Hugo era una espècie de piròman però amb molts coneixements sobre la matèria. Aquest gust li va venir de petit quan el seu pare estava maltractant a la seva germana i va decidir cremar la cadira on el seu pare solia seure, però va sortir malament i a causa del foc la seva germana va morir i el pare en va sortir indemne.

A parir d’aquell moment, ha dedicat tota la seva vida a perseguir-lo i a perfeccionar el seu invent. Un dia va pensar que l’home es trobava dins de l’ajuntament i el va cremar, provocant centenars de mort. El seu pare no es trobava en l’establiment i Hugo va ser sentenciat a mort dos dies després.

3) “Guillaume de Lamoignon: El guerrer gentil”, d’El perfum

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables. El seu nom era Guillaume de Lamoignon.

Company fidel i bon amic del rei Lluís XVI i de la seva muller, Maria Antonieta, ell i la seva esposa acompanyaven tot sovint als sobirans francesos a les llargues promenades que feien per a l’espectacular palau de Versalles.

Darrere de la seva màscara de general abominable, s’amagava una persona sensible i gentil, ben diferent de les altres que formaven la cort del rei. Però molts us preguntareu, què el feia tan abominable però alhora tan gentil. Bé, aquesta és una de les seves històries.

Corria l’any 1789, quan començava la revolució francesa i havia estat traslladat cap a una zona de les més conflictives de França. Tot l’exercit estava realitzant una maniobra per a aturar un grup de revolucionaris i, Guillaume, encapçalava el seguici, amb l’espasa, l’escut i la llança, tallant tot el que es trobava pel seu camí. Sense pietat, tot quedava destruït. Però de cop, el nostre protagonista es va aturar. Hi havia una criatura, allà en mig. Guillaume no va dubtar ni un segon en agafar la criatura, pujar-la al seu cavall i girar cua només pensant en salvar-la.

4) “Pierre”, de Pierre

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables. Aquest home s’anomenava Pierre Allamand. Era un home molt estimat pel seu poble, havia sigut batlle dues vegades i tenia als seus ciutadans contents.

Som en plena divisió del regne de Prússia. És 24 de novembre de 1945. Pierre està llegint a casa seva tranquil·lament quan, de sobte, un mal presagi li recorregué el cos. Alguna cosa estaria a punt de passar,ell ho sabia. Pierre, però, decidí continuar portant una vida normal.

La vida de Pierre va anar passant amb total normalitat fins que arribà el 24 de Febrer de 1946. Era assegut a la cadira del batlle quan aquell mal presagi que li havia vingut quatre mesos enrere li tornà a recórrer el cos, però aquest cop d’una forma molt més forta. Li van venir calfreds i un déjà vu que el deixà paralitzat en pensar-hi. En aquell moment arribà el carter, l’Armand, que li entregà una carta segellada amb cera. Era important, ell n’estava segur. Pierre no va obrir la carta. Ell ja sabia què hi havia escrit en aquell paper que era a l’interior del sobre. Sense pensar-ho dues vegades, emprengué el llarg viatge en direcció al remetent de la carta. Calia córrer, o no arribaria a temps.

5) “Cendra ignorant”, de Xarac

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables, aquest era l’Arnold. Fou conegut per ésser el rei d’una població de la regió francesa de Bourgogne.

Al llarg de tota la seva vida l’Arnold havia esdevingut un savi, ell somiava en dedicar-se plenament a l’estudi i al coneixement de l’univers, però això va ser impossible en el moment que hagué d’enfrontar la mort del seu pare i juntament amb això, el tro del seu nou regne.

L’Arnold va haver d’assumir el seu càrrec com a nou monarca, però decidí que en el seu regne no hi volia ignorants, els quals sempre l’havien menyspreat a ell. Així doncs per separar als incultes dels savis va fer una pregunta tan senzilla com: “Com s’anomena el planeta en el que vivim?”

Al dia següent una gran part de la població fou reunida a la plaça destinada a morir cremada. Un home que estava dins la multitud cridà al rei:

-No creu que per millorar el poble el que s’ha de fer es ensenyar als ignorants en comptes de matar-los?

Arnold s’adonà del seu error, però tot i així, va tirar endavant el crematori. Quan ja va regnar la calma a la plaça i al centre només i quedaren cendres, s’adonaren que l’Arnold havia desaparegut i que al seu tro hi havia un pergamí on s’hi llegia “Els ignorants mereixen el foc, jo, no mereixo ni la cendra.”