1) “El sepulturero”, d’Èric Artur

En el siglo XVIII vivió en Francia uno de los hombres más geniales y abominables de una época en la que abundaban los hombres geniales y abominables. Fue quién desencadenó la batalla de la ignorancia, de la sabiduría, de la libertad, de la opresión.

Gonzalo pensaba todos los días en lo que había ocurrido hacía décadas en el lecho de muerte del entonces regente de Francia y que había alterado su vida. ¿Por qué la última voluntad del duque de Orleans había sido ver a un pobre sacristán como él?

Llevaba 40 años sepultando todos los libros que encontraba para que desaparecieran.

Una noche, cayó en sus manos una obra de un tal Voltaire. No supo muy bien porqué, pero en vez de enterrarla empezó a leerla. En ella, se expresaba una realidad muy diferente de la que Gonzalo conocía. Entonces, entendió el fin de todo aquello. En el libro, las familias pasaban hambre, morían de frío, y en palacio, los nobles engordaban como cerdos y nunca tenían suficiente. Aquél día entendió que se había convertido en un ser abominable y que había contribuido a la ignorancia de la población. Lo habían manipulado. Sí, él no tenía derecho a ocultar la razón.

Liberté, egalité, fraternité.

2) “L’estudiós misteriós”, de Jowy

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables.

Tothom parlava d’ell, però eren poques les persones que l’havien vist. Sortia a les nits més fosques d’hivern i la seva silueta ja era ben diferent. De complexió molt gran, esquena corbada, caminar desacompaçat a una mà un fanal i a l’altre un bastó. Es deia que en un incendi havia perdut a tota la seva família i que ell va ser l’únic supervivent . Els que li havien pogut veure el rostre deien que aquest estava desfigurat, en carn viva.

Sempre va estar sol durant la seva vida va ser un incomprès i un solitari, mai ningú el va saber entendre, però darrera d’aquella aparença pertorbadora hi havia un gran estudiós quan va morir, a casa seva van trobar tota una col·lecció d’estudis de tota mena. Des de literatura fins a medicina de gran valor per la humanitat fins el dia d’avui.

En la actualitat casa seva s’ha convertit en un museu on es poden veure tan el llibres com planells i corquis de la ciutat del moment. La casa es petita i fosca, mobles molt senzills però val la pena si vas a França passar per casa seva. Posar-te a la seva pell serà difícil però si ho aconsegueixes gaudiràs molt la visita.

3) “Vides lligades”, d’Amélie Poulain

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables. No fou gens difícil llavors, esbrinar de qui es tractava.

Amb set anys en Theo-Paul, podia semblar un noi normal, sempre acompanyat d’aquell ninot esgarrinxat que li havia fet la seva àvia. Era tímid, pot ser res extraordinari en un noi solitari de la seva edat, però la seva mirada tenia reflexos de penombra, i el seu somriure un centelleig inquietant que li servia com a mur per amagar els seus pensaments indesxifrables.

Amb onze anys preferia passar les hores dels dies rere la seva àvia, abans que jugar. Aquest estrany interès persistent va durar-li fins els catorze anys, quan la seva àvia Marianne, va morir, durant una llarga nit d’hivern, mentre en pobre Theo-Paul malgastava supèrfluament hores de son recosint un tros de ninot el qual estava format més de puntades de fil que de tela.

És llavors quan les tardes d’en Theo-Paul van quedar desocupades.

Únicament destinades,

a retrobar algú

en aquell

hostil món,

a qui poder

incessantment,

acompanyar

fins

la mort.

4) “Amiga muerte”, de Belaraniel

En el siglo XVIII vivió en Francia uno de los hombres más geniales y abominables de

una época en que menudeaban las figuras geniales y abominables.

Sucio rostro, carácter detestable, pero sin duda una mente admirable. Loco hombre,

caminaba con pesar, como si de un muerto se tratase, mas no sin evitar, las vistas

curiosas de quienes querían mirar. Horror instauraba en el lugar, con únicamente su

reflejo atisbar. Y así fue que no hubo hombre valiente que se atreviera a enfrentarse,

para con este terror terminar, y acabar probablemente, por frente a él, postrarse.

Hasta que llegó el día en que otro ser sin compasión, fue capaz de acabar con su

vida sin dudar. La Muerte del pecho le arrancó, negro como el carbón y, cómo no,

falto de cualquier emoción, su no latiente corazón. Quedó de esta manera liberada la

gente, que de éste horror fue esclava, por culpa de una mente brillante pero insana.

¡Y ahora que has cumplido tu misión, vuelve Muerte a tu prisión!

5) “Adéu, home, adéu”, de L’écrivain

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables. Un home, senzillament, de característiques extraordinàries, de pensaments inintel·ligibles i de raonaments inescrutables. Un home, al qual ben poc li importava si feia un sol encegador o una pluja torrencial mentre ell pogués sortir al balcó i pogués respirar i sentir que encara era viu i escoltar aquell murmuri que li donava el bon dia de cada matí i que un dia més, aquests infeliços que anaven a treballar no el saludarien i que ell si ho faria i que a lo millor no era l’últim cop que ho feia.

Viure ancorat en el sòl de casa seva, en el dels carrers, en el d’aquest món, li feia sentir-se viu. No corromput. Únicament, viu.

Una nit. Un somni. Un malson. Un desvetllament. L’home s’aixecà precipitadament del llit, abocant-se a l’obscuritat de la cambra, però amb el suficient enginy per arribar fins la finestra sense ensopegar amb cap dels llibres que hi havia per terra. La va obrir i observà. El cel negre banyat per la suau llum que projectaven la lluna i les estrelles, que tímidament, li donaven un bon dia anticipat.

Una inhalació. La lluna. Una exhalació. Les estrelles. L’última inhalació. El terra. L’última exhalació. La foscor.

6) “La llegenda de l’immortal”, de Primavera

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaven les figures genials i abominables, però ell era únic i molt diferent de tots els homes que havien existit mai…Ningú de la ciutat sabia el seu nom, ja que ell no l’havia volgut dir mai, així que els habitants de la ciutat van decidir anomenar-lo: l’innombrable. Vivia en una casa molt petita de la ciutat, envoltada de flors i completament sol, gairebé es passava tot el dia a casa, només sortia per anar a treballar i si veia a algú mai parlava.

Explica la llegenda que l’innombrable no era una persona normal, era un ésser immortal, que havia viscut molts anys, és per això que les persones que treballaven amb ell, que eren les úniques que tenien contacte amb ell, deien que era la persona més intel·ligent que havien conegut mai, però no es tractava d’un Déu o d’un ésser fantàstic, sinó d’un home que gràcies a la seva força, el seu coratge i la seva valentia va aconseguir guanyar-se la immortalitat, el dia vint-i-tres d’abril de l’any 1350… L’innombrable va fer el que mai cap mortal havia fet en tota la història de la humanitat, va aconseguir guanyar el drac el dia del sacrifici humà. Cada any, el dia vint-i-tres d’abril, tots els habitants de la ciutat de Barcelona, havien d’escriure els seus noms en un paper, on la filla del rei era l’encarregada d’escollir un paper a sorts. Aquest paper mostrava el nom de la persona que els habitants havien d’entregar al drac, perquè se la menges i els deixés viure amb pau, ja que aquest era el tracte que tenien amb el drac. Justament, aquell any, li va tocar a una donzella de la qual l’innombrable, hi estava molt enamorat, Carmesina. Aleshores, va decidir enfrontar-se al drac, i va aconseguir matar-lo. Déu, per un segon va sentir que un ésser humà era més poderós que ell, així que, com a mostra d’admiració i respecte va decidir concebre-li la immortalitat. Des d’aquell dia, cada vint-i-tres d’abril, l’innombrable, gràcies a Déu, puja al cel i es retroba amb la seva estimada Carmesina.

7) “Un hombre genial, un pasado trágico”, de Shiro

En el siglo XVIII vivió en Francia uno de los hombres más geniales y abominables de una época en la cual abundaban las figuras geniales y abominables. Pero, ¿Cómo había llegado ese hombre a ser tan genial y abominable? Nadie lo sabía realmente. Un día, un buen amigo le preguntó al hombre como lo había hecho para llegar tan lejos, y éste le contó su historia:

<< Yo nací en una tierra muy lejana, cuyo nombre no puedo recordar, y crecí en una casa de campo. Vivíamos mis padres, mi hermana, mis dos hermanos y yo hasta que se produjo una gran sacudida. La casa se cayó encima y solo yo pude sobrevivir. No sabía bien que hacer, pero cogí todo el dinero que pude y viajé. Poco después conseguí entrar en una buena escuela haciéndome pasar por un niño de familia adinerada. Poco a poco iba ascendiendo en la escala social hasta llegar donde estoy ahora. Y ahora, si me preguntas como lo hice, ten en cuenta tres cosas: la primera, observa cómo funciona todo; la segunda, intenta siempre oír las cosas que la gente no quiere que oigas; y, la tercera, no te ancles nunca en el pasado, ya que eso sería tu perdición>>.

El amigo, sorprendido con la historia, asintió en silencio, ahora comprendía muchas cosas.