I com els nens grecs nosaltres també aprendrem l’alfabet cantant…Tenim moltes opcions per fer-ho a youtube i fins i tot a ritme de rap, però avui hem escollit aquesta.
Aprenem l’afabet cantant…
Respon
Arxiu de l'autor: mblay2
Cantem una mica?
Per què llegir els clàssics avui?
| El MNAT i la Biblioteca Pública de Tarragona, en col·laboració amb el Taller de Lectura de l’ONCE, us proposen un nou cicle dins del programa “Llegim el patrimoni. Literatura i història”, que amb el format de Club de Lectura té per objectiu –unint la literatura i la història-, facilitar el coneixement de la història i del patrimoni històric, així com promocionar l’interès per la lectura. En aquesta ocasió el cicle s’articula a l’entorn de l’Eneida de Virgili, a partir de la lectura de la novel·la de Hermann Broch La mort de Virgili. | ||
 |
Lectura proposada:
La mort de Virgili / La muerte de Virgilio La mort de Virgili és, sens dubte, una de les obres fonamentals de la narrativa del segle XX. El seu autor Hermann Broch figura, amb Kafka i Joyce, entre els autors que a la dècada dels anys vint del segle passat varen portar a terme una renovació radical d’aquest gènere literari. La mort de Virgili va prendre forma durant les cinc setmanes que Broch va estar a la presó d’Alt-Ausse, després de ser detingut per la Gestapo. En ell ens mostra al poeta Virgili –en la Roma d’August– al llindar de la mort, manant destruir el manuscrit de l’Eneida, abatut per la degradació de la seva època. Broch, conscient de viure un moment de transició, traça un paral·lelisme entre l’època d’August i la seva pròpia, plantejant al llarg de la seva novel·la qüestions com la possibilitat del coneixement i, molt especialment, la funció de l’art en un temps de crisi. Una novel·la exigent pel lector, però plena d’estímuls. |
|
 |
Dimecres 15 de maig Presentació del llibre a càrrec de Josep Lluís Vidal, catedràtic de Filologia llatina de la Universitat de Barcelona. Lloc: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (Plaça del Rei, 5. Tarragona) Hora: 19 h Dijous 16 de maig Dissabte 18 de maig Dijous 30 de maig Divendres 31 de maig Dissabte 1 de juny Dijous 6 de juny |
|
Empúries: l’ànima de Catalunya
Els déus dels romans
FELIÇ 2013
El canvi de l’any es celebra també a Grècia com a Espanya però amb menys rebombori. La famílies es reuneixen per sopar i mengen xai, gall d’ indi i dolces de Nadal. Un costum típic de la nit de cap d’any és el tall
del pastís de Cap d’Any (Basilopita) de pasta de briox amb forma rodona on hi amaguen una moneda embolicada en paper d’alumini. El cap de la familia quan el rellotge toca les 12 talla el pastís seguint un ordre molt rigorós. El primer tros que es talla es diu que és per Nostre Senyor, el segon per la Verge, el tercer sovint per a l’esglèsia, el quart pels pobresi després un per cada membre de la familia, començant pel més gran fins arribar al més jove. Qui troba la moneda tindrà sort durant tot l’any.
Si la moneda s’amaga a un dels trossos destinats a Deú, l’Esgl’esia o la Verge, han de donar la moneda a l’esglèsia. Si la moneda és al tros del pobre, a un pobre o pidolaire.
La nit de Cap d’Any és una nit que es passa en família, menjant, parlant i jugant a jocs d’atzar, per començar l’any invocant la bona sort. Molts però surten a festes de revellon a celebrar el nou any. La gent es desitja bon any durant tota la nit i també durant les primers dies de l’any. El dia 1 de gener es celebra a Grècia Sant Basili, que per a ells és com el pare Noel i es fa l’intercanvi de regals.
A Grècia hi ha moltes supersitcions lligades a la nit de Cap d’any i al primer dia de l’any. A molts llocs de Grècia, tot i que és típic del Peloponès, el matí del primer dia de l’any la familia va a l’esglèsia vestits de diumenge per segui la missa de Sant Basili i per rebre el nou any feliços i beneits. El pare de la família porta una magrana a a la butxaca per beneïr-la a l’esglèsia i quan arriba a casa, truca al timbre, ell mateix no pot obrir amb la clau. Així serà el primer en entrar per fer el bon podarikó portant la magrana a la mà. Entra amb el peu dret i trenca la magrana amb força contra el terra al llindar de la porta de l’entrada perquè es trenqui en mil bocins i s´escampin els grans dient alhora: amb salud, felicitat i joia el nou any i que tants grans com té la magrana tantes lires tingui la nostra butxaca durant tot l’any”
Una altra creença popular, aquesta lligada amb el temps, diu que si el primer dia de l’any el cel està clar, farà bon temps durant els primers 40 dies de l’any, però que si fa mal temps, els primers 40 dies seran freds. També diuen que si el dia 1 de gener fa bon temps aquell any hi haurà poques malalties. D’altra banda però també creuen que la neu el primer dia de l’any porta sort, simbolitza la felicitat i és senyal de bona sort, diuen : “dia blanc, any blanc” referint-se a la manca de problemes. A alguns pobles de la Calcídica durant tota la nit l’aixeta de la font del poble havia d’estar oberta tota la nit perquè la sort corrés lliurement per la gent del poble durant tot l’any.
A les Illes Cíclades consideren que el dia 1 bufa vent del nord, tindran bona sort. També consideren bon auguri que aquest dia vingui volant un colom al seu jardí. Però, si pel contrari, vola pel damunt de casa seva un corb s’interpreta com a mal senyal.
El dia de Cap d’Any no es paguen deutes, no es deixen diners, no es treballa i no es dóna foc perquè diuen que el que facis aquest dia ho faras també durant tota la resta de l’any. Un altre costum de cap d’any és obrir portes i finestres a la mitjanit perquè entri el nou any. A veure qui serà l’afortunat de la classe….
Nadales en llatí
Tranquilla Nox
Tranquilla nox! Sancta nox!
Dormit mundus; nulla vox
Iam auditur; in stabulo
Maria et Ioseph cum puero
Qui dormit placide.
Qui dormit placide.
Tranqilla nox! Sancta nox!
Ad pastores iam venit velox
Illud verbum ex angelis–
“Alleluia, nunc adis,
Christe, Redemptor tu!
Christe, Redemptor tu!”
Tranquilla nox! Sancta nox!
Fili Dei, quanta mox
Caritas lucet ex ore tuo:
Gratiae tempus adest mundo,
Cum natus sis, Domine!
Cum natus sis, Domine!
Anem ara per una de més alegre i també força popular: Jingle Bells (traduïda per Charles Mierow)
Tinniat Tintinnabulum
Nives, glacies, nos, pueritia!
Risus decet, nunc decent carmina!
Laetos iuvat nos ire per agros!
Traha fert velociter, et cachinemus nos!
Tornada:
Tinniat, tinniat tintinnabulum !
Labimur in glacie post mulum curtum!
Tinniat, tinniat tintinnabulum!
Me nuper miserum temptavit lunae lux!
Mox assidebat mihi puella facti dux!
Vecti subito in nivis cumulos –
Caballus est perterritus et tunc eversi nos!
Tornada.
Solum scintillat, nive candidum,
Repetatur nunc concentus carminum!
Canities absit morosa omnibus!
Puellulas cum pueris delectat hic cursus.
Tornada.
I per acabar, Rudolph the red-nose reindeer
Rudolphus
Reno erat Rudolphus
Nasum rubrum habebat;
Si quando hunc videbas,
Hunc candere tu dicas.
Omnes renores alii
Semper hunc deridebant;
Cum misero Rudolpho
In ludis non ludebant.
Santus Nicholas dixit
Nocte nebulae,
“Rudolphe, naso claro
Nonne carum tu duces?”
Tum renores clambant,
“Rudolphe, delectus es?
Cum naso rubro claro
Historia descendes!”
El mite del laberint a Mitos y Leyendas
Els déus, els símbols i els llocs de la mort
Us proposo un viatge per descobrir l’inframón, aquell lloc on els grecs creien que hi anaven a parar els seus morts i també perquè conegueu una mica més els senyors de la mort: Hades i Perséfone. També hi ha altres déus, com el déu Cronos i la seva dalla que també simbolitzaven la mort. A l’entrada del cementiri de Reus n’hi havia un, el popularment conegut “Peret de la dalla”. El déu Cronos, obra d’Agustí Auqué que simbolitza el pas del temps, esperava la nostra hora des de 1871 a la porta del Cementiri General de Reus fins que el franquisme la va fer retirar i amb la restauració de la democràcia va tornar al seu lloc original.
També la magrana, símbol de Perséfone, es trobava als cementiris. És una de les fruites de la tardor, així com les carabasses, les castanyes, les ametlles. Altres déus, com Hermes, conduïen les ànimes dels morts fins a Hades i Hipnos( la son ) i Thanatos ( la mort) s’apoderaven del difunt. Els familiars posaven una moneda a la boca o dues sobre els ulls del mort perquè pogués pagar a Caront, el barquer.
Els grecs no temien tant els morts com els romans, però fins el moment que no els enterraven o incineraven pensaven que l’ànima vagava per la terra. Avui dia a Grècia encara posen monedes (a la butxaca del difunt ) i tapen els miralls de casa mentre hi ha el mort. Altres deesses monstruoses també decidien sobre el final o principi de la vida, eren les Moires: Cloto, Làquesis i Àtropos. Una cardava el fil, l’altre el mesurava i la última el tallava. Tenien un sol ull, a través del qual podien saber el passat, el present i el futur. La bola de vidre d’avui dia s’inspira sens dubte en aquest ull que tot ho veia.
Són molts els éssers, els déus i els símbols que tenen a veure amb la mort. Alguns com Odisseu van poder baixar a l’inframon i d’altres com Orfeu va intentar salvar la seva estimada Eurídice, si no fós perquè… Si a algú en vol posar més o té algun dubte o comentari a fer, ja ho sap!
Per Tots Sants: castanyes o carabasses?
La majoria de pobles dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres celebren aquests primers dies de novembre una festa dedicada als difunts. Celebren també la tardor, el final de l’estiu i el temps que falta fins l’hivern, aquell temps en què la Natura està morta o adormida i Persèfone està a l’Hades.Tots Sants determina l’inici del cicle de la terra: després de l’abundor i de les collites de l’estiu, s’acaba la verema, cauen les fulles de molts arbres…També és el cicle de la foscor: canviem l’hora, les nits són llargues i fredes, els dies més curts. La mort és ben patent! Encara avui perviuen costums relacionats amb el foc i les ànimes (encendre espelmes, carbasses de Halloween amb llum dintre, processons d’infants amb fanalets…) i amb els antics àpats funeraris: un dels costums més característics és la Castanyada, se celebra vora del foc amb castanyes torrades, panellets i fruita confitada. En aquesta època de l’any, el rebost és ple de conserves, confitures, elaborades amb la fruita recollida a l’estiu; també ja s’han arreplegat les ametlles… Els romans celebraven les festes en honor de Pomona, la deessa dels arbres fruiters.
Després de conquerir Irlanda i Anglaterra, van conèixer les tradicions funeràries d’aquests pobles celtes. La seva festa principal era el Samain, que vol dir “l’acabament de l’estiu” i tenia lloc el darrer dia d’octubre al primer de novembre, que era per a ells el primer de l’any. La festa, la més alegre de l’any, consistia en una assemblea en què es discutien problemes polítics, econòmics i religiosos i feien un àpat abundós amb força vi. Aquest dia vagaregen les ànimes dels morts, les bruixes i els fantasmes. La gent es disfressava i sortia al carrer tot fent soroll per espantar els esperits. És l’origen del Halloween (que significa “vigília del Dia de Tots Sants”) i de la tradició de les carbasses buides, amb cares de por i amb una espelma a dins, que les posaven a les finestres per espantar i fer fora els mals esperits.
L’Església cristiana, declarada religió oficial de l’Imperi romà per l’emperador Constantí el 313, que s’oposava a aquests costums romans i celtes imposa una festa cristiana i l’any 607 s’estableix la Festa de Tots Sants el primer dia de novembre i uns cents anys després, comença a celebrar-se la Commemoració dels Fidels Difunts el dia 2 de novembre.
Sigui el que sigui el que celebrem, la Castanyada o el Hallowen, la por a la mort i als morts continua essent patrimoni de l’ésser humà. Sense saber-ho tenim por de les mateixes coses que els romans: històries de l’home llop, dels fantasmes, dels lemurs que vaguen per la terra aquests dies, de velles que es trasnformen en monstres, de bruixes i vampirs que entraven a les cases per menjar-se els cadàvers…. Molt antigues supersticions… Ja veieu, què faria Hollywood sense les històries dels romans? Això sí, vigileu aquests dies en què els morts vaguen per la terra, deixeu-los descansar en pau ( Requiesce In Pace ) i aplaqueu la seva ira amb ofrenes a les tombes.
