Aquesta setmana parlarem de la tardor. Ho farem, bàsicament, a partir de les obres que tot seguit indiquem, un llibre i alguns blocs:
– Costumari popular del Prat de Llobregat. Equinocci de tardor, de M. José Baños i Núria Trilla (Ajuntament del Prat de Llobregat, 1987).
– Els blocs referits al refranyer del divulgador de paremiologia (estudi dels refranys) més important de Catalunya, en Víctor Pàmies i Riudor. Alguns d’ells són: Refranyer català-castellà i Refranyer temàtic.
Comencem per un dels més humils protagonistes d’aquestes dates: la castanya. Un dels costums més característics de la diada de Tots Sants és la castanyada. La castanya (fruit del castanyer, Castanea Sativa) és un dels productes per excel.lència de la tardor. Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic que es podia trobar pels carrers dels nostres pobles des dels volts de Tots Sants fins ben a prop de Nadal. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. Per mesurar la quantitat de castanyes que hom volia adquirir s’utilitzaven torretes de fang.
A l’actualitat, si bé no hi ha castanyeres, a l’època de Tots Sants es poden trobar parades de castanyes torrades en diversos punts de la ciutat, moltes d’elles portades per gent jove, sobretot estudiants, que troben en aquesta activitat la possibilitat d’obtenir uns beneficis econòmics durant uns dies.
Abans les castanyeres anunciaven el negoci amb un crit especial que feia: “Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?” I la mainada, per fer-les enrabiar, els cridava: “Petites i dolentes; de les vuit, set les pudentes.”
A la majoria dels pobles de la comarca del Baix Camp, terra de castanyers, la gent feia la castanyada a casa seva o al cafè. Menjaven castanyes torrades, procedents dels pobles de les muntanyes de Prades (Prades, Capafonts, Vilanova de Prades…), tot bevent, per acompanyar-les, garnatxa o mistela de casa.
A Prades, anys enrere, després de dinar, un home amb un carro voltava pels carrers del poble i recollia llenya i castanyes per les cases. Al capvespre, encenien una foguera a la plaça amb la llenya que havia arreplegat i, al caliu, torraven les castanyes. La gent se les menjava al voltant de la foguera mentre bevia vi blanc.
A diversos pobles, el dia de Tots Sants, els cafès posaven plats de castanyes i porrons de vi a les taules i la gent feia la castanyada col.lectivament. En algunes ocasions, aquestes castanyes eren procedents d’una capta que s’havia organitzat anteriorment per les cases del poble. Els costums de captar llenya i sobretot castanyes són característics, com és lògic, dels pobles on es produeixen; perquè, en aquests pobles, la majoria de les cases tenien castanyes pròpies.
A Reus la castanyada s’havia celebrat el dia dels difunts (2 de novembre), cosa que sembla força sorprenent, perquè a quasi tot arreu es fa el dia abans. Els reusencs “menjaven castanyes de Prades, torrades al foc de la llar, i confitura, i per veure, garnatxa. Ja tips i vençuts per la son els menuts se n’anaven a dormir, no sense abans haver deixat pels racons un grapadet de castanyes per les animetes dels difunts, que a la nit acudien a recollir-les, deixant en substitució un tros de confitura”.
Des de fa uns anys se celebren castanyades populars, a l’aire lliure, amb ball, parades de castanyes, coques, moscatell i altres begudes, i d’altres organitzades per particulars, entitats i associacions, o per les discoteques, que des de fa uns anys ofereixen al seus clients noves versions de la castanyada.
Castanyades al Prat de Llobregat enguany.
_______________
Ara anem a fer servir una mica la castanya que tenim sobre les espatlles:
(La imatge superior d’aquest text correspon a un dels arbres més macos de Catalunya: el castanyer de les nou branques de Viladrau).
