Història d’una vella escala

Hi ha moments, potser adormits en les golfes de la memòria, que de tant en tant es desperten a poc a poc i ens fan reviure amb intensitat un cúmul d’experiències felices de la nostra vida. Malgrat tot no deixo de pensar: “El millor dia està per arribar”

Els records de dies passats s’orienten cap a la meva infantessa, en companyonia dels meus amics de sempre, aquells amb qui les hores passaven molt depressa; un temps, un lloc màgic…, aquelles estones en una escala de pedra davant de casa: l’escala de casa meva, dels meus jocs infantils, de les nits otejant el cel estelat mentre la mare ens explicava una bella història de prínceps i princeses encantades abans d’anar a dormir.

Fins allà hi arribava el vent seré de la tardor, la olor que feien les castanyes bullides amb llet.  A l’hivern, quan s’apropava el Nadal,  sempre contemplaven la neu del carrer desde darrera dels vidres ploraners al calor de la cuina de carbó; la mare ens feia un gran ninot de neu a la carretera vella i ens deixava sortir un breu moment per fer la guerra de boles amb els veins. En feia il.lusió veure’ls contents: es com si el temps no hagués passat.