PEDRA DE TARTERA

Maria Barbal

L’argument

Lluny de la terra on va néixer, refà la seva trajectòria vital repassant els estadis més importants de la seva vida. La protagonista viu una situació de desarrelament en diferents etapes: abandó del nucli familiar, pèrdua del marit i allunyament geogràfic, migració del camp a la ciutat.
Aquesta novel·la, ambientada a la vall d’Àssua, narra el període històric de les sis primeres dècades del segle XX i parla d’esdeveniments d’aquesta època com l’adveniment de la República, la Guerra Civil i els primers anys del franquisme, que marquen fortament la vida de la protagonista, com també la condicionen les característiques pròpies del seu entorn: la pobresa de la seva família; el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles; la dependència d’aquests, després, del marit i finalment, dels fills; la soledat, la submissió de la dona,…

Fragment

“Amb la Delina de ca l’Arnau havíem fet amistat anant a aviar cap als prats de Solau; els seus pares tenien un al costat del nostre. Mentre les bèsties peixien ella m’explicava grapats de coses. Es pot dir que per la seva boca vaig conèixer tot el poble: casa per casa i persona per persona. Semblava impossible que conegués tant sense ser a dins de les cases! Era una minyona alegre i valenta que no s’amagava de res, amb tanta sort que, moltes hores, la seva companyia em salvava de la presència d’aquell fadrí. Engega’l a pastar fang, em deia, i a mi em feia riure la seva decisió. Però, què li dic? Ja està, li dius que tens promès al teu poble. Però jo no sabia mentir d’aquella manera, encara que vaig pensar que, si molt m’embafava, sí que li ho diria.”

Comentari del fragment

He escollit aquest text perquè mostra la bona i estreta relació entre la protagonista i la seva amiga Delina.

HE JUGAT AMB ELS LLOPS

Autor: Gabriel Janer Manila

Editorial: La Galera

Premi Joaquim Ruyra de narrativa 2009

“M’agradava excavar petites coves a la vorera del riu perquè hi entressin peixos. Llavors tapava la porta amb una pedra plana i la subjectava amb un tros de bastó, com si l’embarràs. Els peixos quedaven atrapats i pel forat que tenia fora de l’aigua els podia treure. No sabia que es diguessin peixos. Els deia animals d’aigua. No en coneixia el nom”

Vaig triar per llegir aquest fragment del llibre, perquè, tot i essent tan breu expressa el missatge que per mi és més important de la història que s’explica: la convivència amb la naturalesa, l’enginy de l’home per sobreviure i la mancança de la vida en societat que genera, entre altres coses el desconeixement del llenguatge.

He jugat amb els llops està basada en la història real d’en Marcos, un home nascut el 1946 que durant 12 anys de la seva infantesa (dels 7 als 19) va viure només a les muntanyes de la Sierra Morena (Córdova) després que el seu pare el vengués a un pastor perquè l’ajudés a fer-se càrrec del ramat de cabres. Després de la mort del pastor, Marcos es queda sol, amb l’única companyia dels animals, amb qui comença una relació d’amistat i de supervivència.

Fa 30 anys, Gabriel Janer Manila va tenir contacte per primera vegada amb la història d’en Marcos arran de la seva tesi doctoral basada en els nens que han viscut en estat salvatge. Ell va recrear-la de manera literària però adaptant-se molt d’aprop a la història real. Una història duríssima, però alhora emotiva i tendre.

Aquest any s’ha estrenat al cinema la versió cinematogràfica dirigida per Gerardo Olivares amb el títol d’ Entre Lobos, protagonitzada per Manuel Camacho i Juan José Ballesta en el paper de Marcos, nen i jove, respectivament.

Personalment, tant el llibre com la història m’han causat un gran impacte i m’han fet reflexionar sobre moltes coses: la relació de l’home amb la natura, les dures condicions de vida de no fa tant de temps a certes regions d’Espanya,… La història m’ha empès a la recerca de més informació relacionada amb els nens que han viscut de manera “salvatge” allunyats de la societat i concretament del personatge real d’aquesta història: Marcos Rodríguez Pantoja, al qual, admiro per la seva manera de sobreviure i el seu comportament, tant amb els animals de petit com, després, amb les persones.

En aquest enllaç es pot veure un documental sobre la història:

http://www.youtube.com/watch?v=k9LDf1Ifnfs

ALEX POSTIUS SALAZAR

IES MONTGRÍ 4B

EL PEATGE

Autor: Joseph Valls/ Joaquim Vidal

Editorial: Fundació Valvi

Estructura: 24 Capítols

Resum:

El senyor Joan Gayol, alcalde d’un petit poble imaginari de Girona anava a Perpinyà per assumptes de negocis. De camí es va aturar el peatge de Bàscara, i a la sortida del peatge una noia el va parar per demanar-li un favor urgent, si la podia portar cap a Perpinyà perquè que tenia un familiar en estat greu, a Perpinyà, i com que li venia de pas va acceptar. La noia no va tardar ni un segon a posar-se dins del cotxe. Quan ja portaven uns quants quilometres la noia li va demanar sí es podia parar a l’aparcament de l’àrea de l’Empordà, ja que era la que hi havia més a prop per poder anar al lavabo. Un cop allà en Joan va pensar que tardava massa estona, i va pensar que passava alguna cosa estranya. Quan la noia en va sortir anava amb un noi i li diuen que o els dóna quinze mil euros o la noia diria que l’havia violat. El senyor Jordi va cedir i els va entregar els quinze mil euros que va anar a treure a una entitat de la caixa de Figueres. Quan el senyor Jordi es pensava que ja havia passat, un dia es va trobar altre cop amb el noi i li va demanar cent mil euros. En Joan al final no va donar els diners i la noia el va denunciar. Però abans d’anar els jutjats ella va retira la denúncia perquè veia que els jutges no la creien, perquè no es podien ni imaginar com el senyor Joan, a més a més l’alcalde del Pla de Tudela, hagués pogut fer una cosa com aquesta. I al final gràcies a que els jutges no es van creure a la noia, en Joan no va haver d’anar al judici.

Fragment del llibre:

“Sense cap explicació ni presentació, va ser el noi qui li parlà primer. Devia tenir entre vint-i-cinc i trenta anys. Era corpulent, de rostre ample i enrogit. Anava abillat amb uns texans envellits, una camisa blava i una mena d’armilla de color imprecís, tirant a verd fosc. Venia directament cap a ell. Amb decisió i un bon punt d’agressivitat, li digué:

– Sabem qui ets, on vius, quina família tens, quins càrrecs i quins negocis. Ho sabem tot, de tu. Et seré clar, sense embuts: si no ens dones quinze mil euros aquest mateix matí, la meva amiga et denunciarà per violació. De manera que ara sortirem a Figueres, anirem al banc que tu ens diguis, trauràs els diners que t’he dit, en efectiu i en bitllets de cinquanta, ens els donaràs i oblidarem l’assumpte. Entesos? Si no ho fas així, aquest mateix matí ella et posarà una denúncia per violació.

No podia ser. Estava somiant. Allò era una broma, allò era impossible. I tan sobtat. La noia no havia dit ni un mot. Seriosa i nerviosa sí que ho semblava, i es mig amagava darrera el noi.

No sabia que dir-hi ni que fer, estava en blanc. Passada una estona, s’adona que tenia el mòbil a la mà. Intenta marcar un número. Com un llampec, el noi li arrabassa el telèfon, alhora que amb un to ara molt més amenaçador li deia:

-No facis cap animalada. El mòbil me’l quedo jo. Puja al cotxe i fes tot el que jo et digui, o ho passaràs molt malament.”

Comentari:

En aquest fragment del llibre la noia surt del bany amb el noi que amenaça el senyor Joan, que es posa molt nerviós per la situació. La noia no ho veu gaire clar ja que no s’atreveix a dir res.

He triat aquest fragment ja que és el moment en què comencen els problemes i es desenvolupa tota la història.

Opinió Personal:

És un llibre bastant entretingut però al mateix temps és molt simple i arriba a avorrir en alguns moments, ja que la història es repeteix molt tot i que el final és inesperat. El llibre resumeix que no pots confiar en ningú.

Aquest llibre jo el recomanaria a la gent que li agradin llibres que tracten sobre problemes reals i d’intriga.

Eloi Lorente Peraferrer

FITXA BIBLIOGRÀFICA Agnès Ramió 4B

Nom:Els jocs de la fam

Autor:Suzanne Collins

Número de pàgines: 397

Editorial:Estrella Polar

Personatges:

protagonista: Katniss

germana: Prim

amic: Gale

estilistes: Vènia i Octàvia

ajudants: Haymitch i Peeta

Resum: La història d’aquest llibre passa en un país que està dividit en 12 districtes la majoria d’ells pobres però n’hi ha un que és especialment ric. Aquest, mana sobre la resta i organitza un concurs on dos persones de cada districte són elegides arbitràriament per anar al Capitoli a fer els jocs de la fam. Aquests consisteixen en què han de lluitar entre ells fins a que només en quedi un de viu. Aquest aconseguirà fama i fortuna, i ja mai més tornarà a ser pobre.

Els elegits no s’hi poden negar i durant els jocs, en Capitoli té càmeres instal·lades a tots els llocs per fer-ne un programa televisiu d’entreteniment.

Comentari del fragment: Mentre no comencen els jocs, els concursants, anomenats tributs, s’esperen en un edifici. En el fragment que jo he escollit, la protagonista està comparant el deliciós menjar del Capitoli que els hi donen mentre s’esperen amb el poc menjar que havia vist sempre, ja que ella era del districte número 12 (el més pobre).

Fragment:

“Pollastre i talls de taronja cuinats amb una salsa cremosa sobre un llit de baies blanques que semblen perles, uns pèsols verds minúsculs i cebes, uns panets en forma de flor i, per postres, un púding color de mel.

Miro d’imaginar-me que faig aquest plat a casa. Els pollastres són massa cars, però ja faríem amb un gall dindi salvatge. Hauria de caçar un segon gall dindi per bescanviar-lo per una taronja. La llet de cabra substituiria la crema. Podríem plantar pèsols al jardí. Hauria d’aconseguir alls salvatges als boscos. No reconec les baies, les nostres tessel·les només ens permetrien aconseguir unes farinetes marrons d’aspecte gens agradable. Per fer aqeusts atractius panets hauria de portar alguna cosa al forner, potser un parell o tres d’esquirols. Pel que fa al púding, ni tan sols puc sospitar què hi ha dins. Suposaria dies de caça i recol·lecta només per aquest àpat i tot i així seria una pobra substitució de la versió del Capitoli.

Com deu ser, em pregunto, viure en un món on el menjar apareix en prémer un botó? Com passaria les hores que ara dedico a rastrejar els boscos per poder mantenir-nos si fos tant fàcil d’obtenir? Què fan tot el dia, aquesta gent del Capitoli, a més de decorar-se els cossos i esperar una nova remesa de tributs que surtin a escena i morin per a la seva distracció?”

El llibre està escrit en primera persona i és intern; és un narrador protagonista. El punt de vista també és intern. L’estructura és básicament lineal però hi ha molts moments en què recorda com ha arribat fins on és i tot el que li havia passat abans de ser escollida per anar als Jocs de la Fam.

Opinió personal: He escollit aquest llibre perquè me l’havien aconsellat tres amigues. Després vaig llegir la part del darrere i em va encuriosir. És un llibre amb un vocabulari fàcil tot hi que té paraules com Capitoli, tributs… etc que s’ha inventat l’autor però que surten molts cops i són fàcils de recordar. És llarg però molt ràpid de llegir. No és gens avorrit perquè constantment passen coses. El recomano a tots aquells que els agradi llegir llibres d’acció. Tot i així, a mi no m’agraden gaire i aquest també m’ha agradat. És un llibre diferent i crec que per això agrada tant.

COMENTARI DEL LLIBRE:

EL PERFUM de PATRICK SÜSKIND

Aquest llibre va d’un home que vol ser perfumista, Jean Baptiste. Per poder aconseguir el millor perfum que s’ha fet mai. Un dia s’adona que ell no fa olor i decideix fer un perfum exclusivament per ell, però no sap com fer-lo. Un dia, per casualitat, sent una olor molt bona d’una noia i sense voler la mata i decideix extreure-li l’olor. A partir d’aquest moment ho va fent amb altres noies que desprenen bona olor i que tenen característiques físiques diferents. Quan ja té totes les olors que vol les barreja i aconsegueix un perfum tan bo que qui l’olora es pensa que Jean Baptiste és un angel.

FRAGMENT ESCOLLIT:

“-No vull pas diners-digué la dida-.Vull treure de casa meva aquest bastard.

-Però per què? Bona dona?-digué Terrier, burxant amb el dit l’interior del cove-.És un infant adorable.Té color de rosa, no crida, dorm bé i està batejat.

-Està posseït pel dimoni.

-Impossible! És absolutament impossibe que un nodrissó estigui posseït pel dimoni. Que potser ja parla?Té convulcions? Mou objectes de la cambra? Fa mala olor?

-No fa pas olor-digué la dida.

-Te n’adones? És un senyal innegable. Si estigués posseït pel dimoni podriria.

-No oloro res d’estrany-digué, després d’ensumar una estona-, realment, res d’estrany. A dir veritat, em sembla que els bolquers fan una mica d’olor.

-No vull dir això-digué la dida malagradosa i enretirà el cove-.No em referiexo a el que hi ha a els bolquers. Els seus excrements fan olor. És ell, el bastard mateix que no fa cap olor.”

El fragment que he escollit pertany al principi de la novel·la.

Està escrit en primera persona i el llenguatge és facil d’entendre.

COMENTARI DE LECTURA: ELS JOCS DE LA FAM III

L’OCELL DE LA REVOLTA

Aquest llibre és el tercer de la trilogia dels Jocs de la Fam, una gran novel·la juvenil que està triomfant arreu. L’escriptora és la Suzanne Collins, una guionista de televisió que acaba de despertar en el terreny de l’escriptura. La narració tracta d’aventures, suspens, amor i política i se situa en una època actual, però de lloc inventat. La història és en primera persona i el llibre està dividit en tres parts; cada part conté una sèrie de capítols. Té un lectura fàcil i entenedora i no es fa gens pesada perquè en tot moment hi ha acció, cosa que fa que no sàpigues què bé a continuació i tinguis més ganes de llegir.

Com a tercer llibre d’una trilogia, si no es llegeixen els altres no se sap de què va aquest últim, per això faré un breu resum dels anteriors:

El govern de Panem està dividit en 12 districtes, que són regions delimitades on viu la majoria de població. Cada districte és productor d’alguna cosa útil pel Capitoli, tant pot ser aliments, bestiar, armes, carbó… i el Capitoli és qui dirigeix aquests districtes. Tots els districtes viuen de les matèries primeres que subministra el Capitoli. A cada districte varia el grau de pobresa i van del més ric (1) al més pobre (12). La nostra protagonista és del 12 i es diu Katniss, viu amb la seva mare i germana; el seu pare es va morir quan era petita. El seu millor amic és en Gale i junts van cada dia al bosc a caçar més aliments del que el Capitoli els subministra, ja que en aquest districte només produeixen carbó.

A causa del control que té el Capitoli sobre els altres districtes i la manca de llibertat dia dia han fet que hi hagin revoltes al llarg de l’existència d’aquest govern i la Katniss fos la principal causant d’aquestes revoltes.

Uns anys abans que neixes la Kadniss hi van haver els anomenats dies foscos, era una època de guerra, que es lluitava per la llibertat. I com a càstig per haver-se revoltat el Capitoli va destruir l’últim districte: el 13.

Des d’aleshores els habitants són advertits cada any del control que exerceix el Capitoli sobre els districtes amb una espècie de joc: els Jocs de la Fam. Consisteixen en un sorteig que es fa cada any a cada districte menys el Capitoli. En ell hi entren tots els nens de 11 a 18 anys i un nen i una nena són escollits per representar el districte a l’Arena. El terreny de joc en què nomes una sola persona podrà sobreviure. Hauran de matar-se entre ells per poder gaudir de la llibertat. I per si això no fos poc mentre es juguen la vida de manera estúpida han d’entretenir els habitants del Capitoli, si no volen que aquests els hi parin alguna trampa i acabin amb ells d’una forma lenta i dolorosa.

La Kadniss després de ser la vencedora dels últims Jocs ha estat transportada al districte 13, el que tothom creia que havia desaparegut i que resulta que està mes viu que mai i preparat per fer una altre revolució. Durant tots els anys que es creia que no hi havia vida, però els pocs habitants que hi van quedar van fer unes complexes instal·lacions sota terra, que els hi va permetre sobreviure més de 20 anys amagats del món.

En aquest fragment veiem la gent que hi havia refugiada al 13 s’instal·la a un búnquer soterrat a uns 40 m, mentre es protegeixen d’un dels molts atacs amb bombes del Capitoli. El diàleg que s’hi troba és de la Kadniss i la seva germana, la Prim. En Ranucle és un gat molt lleig, que la Prim porta a tot arreu i que la Kadniss no suporta. Actualment és l’únic animal que hi ha al 13.

Fragment:

“ Ens organitzem en petits grups per utilitzar la sala de bany i rentar-nos les dents, per bé que les dutxes avui no funcionaran. Em cargolo al matalàs amb la Prim, fent una doble capa amb llençols perquè la cova desprèn un fred humit. El Ranucle, desgraciat fins i tot amb l’atenció constant de la Prim, s’arrauleix al seu cubicle i em va enviant alè de gat a la cara.

Malgrat les condicions desagradables de l’estada, estic contenta de poder estar amb la meva germana. Les meves preocupacions des que sóc aquí – no, des dels primers Jocs, en realitat – han fet que darrerament no hagi estat gaire per ella. Abans me n’ocupava més. Al cap i a la fi, ha estat en Gale qui ha anat a comprovar el nostre compartiment, no jo. Potser ara ho podré compensar.

M’adono que no m’he molestat mai a preguntar-li com va afrontar el xoc de venir aquí.

– O sigui que ara t’agrada el 13, Prim?- encerto.

– Ara mateix?- pregunta. Totes dues riem. – De vegades trobo molt a faltar casa nostra. Però aleshores recordo que allà no hi ha res que hi puguem torbar a faltar. Aquí em sento més segura. Tampoc no ens hem d’amoïnar per tu. Bé, no de la mateixa manera – fa una pausa, i llavors un somriure li travessa els llavis–. Em penso que em formaran perquè pugui ser doctora.

És la primera vegada que ho sento.

· Dons és clar! Serien estúpids si no ho fessin! ”

Jo he escollit aquest fragment perquè reflecteix la manera que tenen de viure aquesta gent i perquè en part mostra com durant la guerra s’han d’espavilar com poden, encara que tenen uns sistemes molt sofisticats. També l’he triat perquè es veu que has de tenir presents les persones que estimes i estar al cas del que fan.

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES

Autor: John Boyne.

Aquest llibre tracta d’una família (Mare, Pare, Gretel, Bruno) que després d’haver viscut tota la vida a Berlín, se’n va a viure a Out-Wich. El pare és el comandant del camp de concentració d’allà. Al principi en Bruno (el fill), està enfadat i se sent sol perquè no té els seus amics. Fins que un dia en Bruno decideix anar a fer un vol pels camps. Quan de lluny veu a un noi (Shmuel) assegut al terra a l’altre costat d’una valla. Els dos es fan molt amics, i després d’unes setmanes coneixent-se, se li desapareix el pare a en Shmuel, i en Bruno passa per sota la valla, es posa un pijama de ratlles com el del amic, per ajudar a buscar-lo. Passen una estona buscant-lo, quan comença a ploure, i en Bruno vol tornar a casa, quan se n’adonen que pugen en una mena de barraca, que no cau res de pluja, al principi estan feliços, però després en Shmuel té por, en Bruno l’agafa de la mà, i li diu que és el seu millor amic, en aquest moment, de les barraques, surten uns gasos, i els dos amics moren agafats de la mà.

L’autor fa servir una llengua entenedora i parla en 3a persona.

El llibre és escrit originalment en anglès, i s’ha fet una pel·lícula.

Opinió personal:

M’ha agradat molt el llibre, sobretot la part final, que ens demostra el que pot arribar a fer l’amistat.

El recomanaria a tot el públic, ja que és un llibre molt ben escrit, però també trist.

Autors: Antoni Rubiró i Hector Sanjuan

Editorial: Mina

Col·lecció: Focus

ISBN: 9788496499751
Número d’edició:1ª
Any d’edició:2007

Del Sud, explica la història d’Obrint Pas, un grup de música del país Valencià, des dels seus inicis quan anaven a l’institut de Benlliure i assajaven en un local que els deixaven, fins a l’actualitat, els seus concerts, els seus viatges per arreu del món, les gravacions dels seus discs.

Obrint Pas és un grup independentista, les seves cançons estan plenes de crítica política i social i per això, en el llibre, es parla del que passa al País Valencià, de les injustícies que es cometen, dels problemes de la gent, etc. I explica les cançons que fan per denunciar-ho.

Tot el llibre està en tercera persona, els periodistes narren la història del grup, s’inclouen citacions d’altres músics i també dels membres del grup. Cap al final del llibre hi ha els diaris que el cantant, Xavi Sarrià, fa a cada concert, i conta el que fan des que surten per anar al concert fins que tornen cap a casa.

La part dels diaris potser és la millor, perquè està en primera persona, i explica altres coses que, segurament un periodista no explicaria.

El llibre m’ha agradat, perquè Obrint Pas és un grup que conec des de petit, m’agrada la seva música, i la seva manera d’expressar les seves idees. És un llibre sense argument, que no t’intriga, però no es fa llarg. Només es fa una mica pesat en les parts que parlen de política, ja que no conec gaire la política del País Valencià. La resta del llibre, però, es llegeix fàcilment.

Jo recomanaria aquest llibre a la gent que conegués aquest grup i que compartís les seves idees, perquè si no coneix el grup ja no li interessarà la seva història.

Expedient Joshua. La ciutat invisible

Resum

En Joshua perd el seu pare, reputat arqueòleg, en circumstàncies estranyes. Les declaracions policials sobre la seva mort porten a en Joshua a concloure que ha estat assassinat. En Joshua decideix anar a Mèxic amb els seus amics. Ha d’aclarir també els rumors sobre una relació amorosa que el seu pare mantenia amb una jove mexicana i que han trasbalsat la seva mare. Un cop a Mèxic descobreix l’existència d’una civilització maia que ha perdurat fins als nostres dies i que viu sota terra. També s’assabenta que ell forma part d’aquesta civilitzacio i que n’és un dels seus representants, igual que ho fou el seu pare…

Autor: J.M. Harris

Fragment triat

Ens quedem en silenci mentre intentem assimilar totes aquelles idees noves.

-El trobarem, el còdex -diu la Camila-. I n’exigirem un rescat. Obligarem el qui ho hagi organitzat tot a deixar anar el meu mariy. En cas contrari, em desempallegaré del còdex.

-Per què estàs tan segura que encara no l`han trobat? -pregunta l’Ollie-. I si ja el tenen, què?

-Potser sí, que el tenen -concedeix la Camila-. Però no ho crec. Encara el busquen. Em consta que tinc el telèfon punxat.De tant en tant tinc el pressentiment que em seguiexen.

-A mi em van entrar a robar a casa-dic-. Itambé van provar de robar a la universitat del pare.

-Van darrera de la carta de Calakmul -afirma la Camila-. Saben que la tenim. Això vol dir que encara no l’han trobat, el còdex. Que encara és en algun lloc -afegeix-. I penso trobar-lo, jo.

-Tot això per treure en Saul de la presó?

-És clar. Si no ho faig, seria com si traís el pare.

En el fragment parlen la Camila i l’Ollie, parlen sobre el còdex i que l’han de trobar per poder treure a en Saul perquè a aquella gent és el que li interessa.

Narrador: Narrador protagonista

Estructura: 367 pàgines i 44 capítols.

Recomanació: El recomano a la gent que li agradi l’aventura i la ciència ficció.

JO, EL DESCONEGUT, Antoni Dalmases

Estic llegint Jo, el desconegut d’Antoni Dalmases; aquest llibre tracta d’un noi que es diu Arnau i està enamorat de l’Olga. Ell fa tot el possible per aconseguir-la i es troba enmig d’una associació d’ajuda a la gent gran que és el que l’Olga fa durant el seu temps lliure.

L’Arnau cuida del Ramon que és una persona gran que pateix Alzheimer; al principi no s’avenen gens perquè l’home és molt desconfiat però després comença a escriure els records que li vénen de tant en tant i l’Arnau amb l’ajuda de l’Olga descobreix una associació (Associació Memòria i Dignitat) que els ajudarà a trobar el Frederic, germà del Ramon, que va desaparèixer quan: “Al maig del 1949 ell va voler formar part d’una missió que havia de fer el Ramon i altres llibertaris que volien acabar amb el franquisme; havien d’atemptar contra un tren ple de militars, però en aquell tren també hi havia civils, es van haver d’amagar per culpa d’uns que s’havien unit a l’últim moment i van dinamitar la central elèctrica llavors van tenir que anar ràpidament a Aïnsa perquè l’explosió els havia delatat. Es van esperar allà amagats al transport que els havia de portar fins a l’estació de tren La Zaida, però no van arribar mai i al cap de dos dies la guàrdia civil els va agafar. Els van matar a tots menys al Ramon i quatre companys més i al Frederic i a l’Arnal, que van creuar el riu, mai més els van tornar a veure.”

Però desgraciadament descobreixen que el Frederic va morir i després d’aquesta notícia, el Ramon decideix suïcidar-se (inhalant gas) perquè no vol que el tanquin en una residència ni vol molestar més a l’Arnau.

El narrador és l’Arnau, explica la història en primera persona: “Vaig trigar a localitzar-lo, però amb la promesa que vindria cap al tard, al vespre quan plegués, vam passar una tarda força plàcida amb el Ramon.”

Utilitza un llenguatge estàndard però a vegades fa servir paraules cultes o que estem poc acostumats a utilitzar i també és vulgar quan algun dels personatges s’enfada o s’insulten : “Vés a la merda, torracollons panxut!”

Aquest llibre va guanyar: EL PREMI GRAN ANGULAR 2005 i se’n va fer la pel·lícula al 2007 amb actors com Bernat Quintana (Arnau), Fernando Guillen (Ramon) etc.

FRAGMENT:

“No, no sabíem res. Era escandalós, però ho ignoràvem tot, de la nostra història més immediata. I el que era més bèstia era que alguns dels protagonistes, els qui ho havien viscut i podien explicar-ho de primera mà, que teníem be a prop, no en parlaven i anaven desapareixent en silenci. Durant una estona, desviant-nos de la nova missió que l’Olga capitanejava, vam mirar de posar en ordre les poques coses que sabíem de tot allò. Agafàvem un tros d’aquí i un tros d’allà, una mica del que havíem vist per televisio, barrejat amb el que sabíem pels escrits del Ramon i amb tot el que corria com un rumor imprecís. Històries mig sentides i mal escoltades a casa, de falangistes i rojos, de repressió, persecucions i desaparicions antigues, que ens sonaven a llegendes medievals, però que eren d’ahir, d’ara mateix. I que ningú no ens havia explicat clarament.”

El fragment és el moment que l’Olga i l’Arnau descobreixen l’associació Memòria i Dignitat que els pot ajudar a trobar el germà d’en Ramon, el Frederic, i mirant la web s’adonen de que mai han parat atenció al seu passat i que ens pensem que sabem moltes coses i en realitat no sabem res.

L’he escollit perquè crec que és un dels trossos del llibre que més bé explica el que fan durant tota la novel·la, a més, ens adonem que no prestem mai interès ni atenció per la nostra història i que és la història que gent molt propera a nosaltres ha viscut i ens pot explicar. No ens adonem que aquesta història, que no ens interessa, és la nostra, el nostre passat.