Aquest procés implica dos conceptes fonamentals: la individualització,necessària per adquirir l’autonomia personal veure’s i tenir conciència que és una persona absolutament diferent de les altres amb unes característiques pròpies, i el de la socialització, perquè sense el contàcte amb les altres persones és sumament difícil que el nen tingui autonomia, ja que aquesta es refereix a una independència de sí mateix respecte a alguna cosa, això és, a les altres persones.

El procés d’adquisició de l’autonomia personal, doncs es realitza per mitjà de la interacció d’altres dos processos importants pel desenvolupament de la personalitat, la individualització i la socialització.

LA INDIVIDUALITZACIÓ: El nen necessita que se l’ajudi a construir el món i que aquest sigui acollidor per poder començar l’organització del món percebut i de les pròpies accions a través d’una experiència afectiva grata que li suposi un sentiment de seguretat, fet que facilita la diferenciació d’un jo a través d’un desenvolupament progressiu. Sembla necessari que el nen tingui un contacte amb els adults perquè vagi sentin l’afectivitat com alguna cosa pròpia i vagi consolidant les estructures de la seva personalitat.
El mon de la percepció i de l’acció es va articulant en objectes en relacions cada cop més estables i cosntants. El nen diferencia el propi cos i el propi jo, per contraposició al tu i a la dependència d’aquest tu, ja que el nen és encara autosuficient.
La protecció afectiva i efectiva de la família i la reiterada experiència de la seva acceptació comprensiva són els requisits pel desenvolupament del sentiment de seguretat i autoacceptació.

LA SOCIALITZACIÓ: El nen des de que neix és un ser social, però en un principi no posseix cap a les altres persones com a tal. No reconeix a les persones i és incapaç de diferenciar-les, els seus medis de comunicació són limitats, de naturalesa egocèntrica, però poc a poc va desenvolupant el seu repertori de capacitats. Cap a l’any i mig comença a adquirir habilitats socials molt importants com el llenguatge i la imitació. La conducta social és quelcom que no es pot separar del desenvolupament global del nen, ja que la socialització es constitueix a partir de la conciència del jo i de l’objectivació del món exterior.
Dins el desenvolupament del nen és un pas que es dóna al voltant dels tres anys amb l’estadi anomenat personalisme en el que es donen tres tipus de conducta: d’oposició o enfrontament a tot per mantenir amb major força la sev apròpia autonomia, el de gràcia en el qual el que es pretén és cridar l’atenció de l’adult i aconseguir la seva aprovació, i la imitació. Tot això fa que avanci la socialització del nen. Dels tres als sis anys els desig d’autonomia s’enforteix.