Conte: Petit indi

A les planures de l’oest hi viuen els indis sioux. Són els millors caçadors del món. Els agrada caçar bisons i per seguir el rastre del bisó cal caminar sense fer : NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL.

En Llobató era el més petit del indis sioux. Però volia ser el més gran caçador de bisons de tota la plana. I per això s’entrenava a caminar sense fer:
NI MICA,  NI GOTA,  NI POC, NI GENS DE SOROLL.

S’entrenava, s’entrenava i s’entrenava.
Caminava pel bosc tot arrupit i … CRAC!
Havia trencat una branca sense voler
Caminava pel bosc arrupit i … CLOC!
Havia fet caure una pinya sense voler.
Caminava pel bosc tot arrupit i … BARRABUM!
Havia fet rodolar una pedra, sense voler.
Ai! Es tan difícil caminar sense fer soroll!

El petit Llobató s’entrenava i s’entrenava. I un dia, quan caminava pel bosc tot arrupit, tan arrupit que no aixecava ni tres pams de terra gairebé sense fer NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS  DE SOROLL , la ploma que duia al cap es va ficar dins el nas d’un bisó!.
El  bisó, que ni havia sentit venir en Llobató, va fer un esternut: ATXUMMMMM!
Tan fort, que va espantar tot el ramat de bisons.
Quan els bisons s’espanten corren i corren i corren fent un soroll més gros que un terratrèmol: PATATRUC!  PATATRUC!  PATATRUC! Feien els bisons corrent.
Ho feien tan i tan fort que no van deixar sentir els xiscles d’alegria que feia el petit indi Llobató: IAOUUUUUAAAAUUUU!
IAOUUUUU!  IAOUUU!

En Llobató, petit gran caçador, xisclava, saltava i ballava perquè ja sabia caminar sense fer : NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL.

Conte: La llebre i la tortuga

Hi havia una vegada una llebre i una tortuga.
La llebre que era molt presumida, sempre es burlava de la tortuga perquè anava a poc a poc i portava la casa a sobre .

La tortuga estava farta de les burles de la llebre i va acceptar fer una cursa juntes.
Tots els animals del bosc estaven intrigats per veure qui guanyaria. De fet estaven segurs que la llebre arribaria primer.

Durant la cursa, la tortuga va caminar a poc a poc i no va parar en tota l’estona. Anava xino.xano, sense fer cas de les burles de la llebre

La llebre, en canvi, es va anar aturant: unes vegades parava a menjar, unes altres a parlar amb els animals. Estava tan segura que guanyaria, que fins i tot va fer una migdiada.

Quan la llebre es va despertar, va fer una correguda fins a l’arribada. I quina sorpresa! Va quedar tota parada quan va veure que la tortuga ja havia arribat. A partir d’aquell dia, la llebre ja no va presumir mai més de res.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquesta faula ja s’ha fos.

La nit de Nadal

La nit de Nadalel bosc s’engalana;

els avets s’estiren

per fer la sardana

entorn del Nadó.


Una soca vella

no pot afegir-s’hi

i diu amb tristor:

—Jo ja no sóc bona

per res; no tinc branques.


Mes, pel cel ressonen

les veuetes blanques

dels àngels que diuen:

—Sí, que vals! no ploris!

seràs el tió!
(Joana Raspall)

Festes de Nadal

El dia de Nadal

tots a casa com cal.
Picarem fort el tió
perquè cagui molt torró.


Sant Esteve és l’endemà
el capó ens hem d’acabar.
Tots contents com bordegassos
a veure l’home dels nassos.


Sense poder-ho evitar
aquest any ja se’ns en va.
L’any nou ha arribat
i tots junts l’hem celebrat.


Per fi la festa esperada
que alegra tota la mainada.

(Popular)

Non-non

Què li daremal Noiet de la Mare?

Què li darem que li pugui agradar?


L’ovella diu:

—Esquileu-me la llana,

que un matalàs ben tovet se’n farà.


Diu el vell pi:

—Recolliu-me les branques

i enceneu foc per donar-li escalfor.


—Muuuuuunyiu-me bé

—diu la vaca calmosa—

i de llet deu-li un bon petricó.


—Jo faré mel

—diu l’abella feinera—

que el llavi tendre li pugui endolcir.


—Jo —diu el vent—

arracono les boires

perquè l’Estel il ·lumini el camí.


—Si tingués veu

—diu la flor—, jo voldria

fer-li cantades bressant-lo en el llit.


El seu desig

ple d’amor fa el prodigi.

Sense cantar-li, l’Infant s’ha adormit.

(Joana Raspall)