A les planures de l’oest hi viuen els indis sioux. Són els millors caçadors del món. Els agrada caçar bisons i per seguir el rastre del bisó cal caminar sense fer : NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL.

En Llobató era el més petit del indis sioux. Però volia ser el més gran caçador de bisons de tota la plana. I per això s’entrenava a caminar sense fer:
NI MICA,  NI GOTA,  NI POC, NI GENS DE SOROLL.

S’entrenava, s’entrenava i s’entrenava.
Caminava pel bosc tot arrupit i … CRAC!
Havia trencat una branca sense voler
Caminava pel bosc arrupit i … CLOC!
Havia fet caure una pinya sense voler.
Caminava pel bosc tot arrupit i … BARRABUM!
Havia fet rodolar una pedra, sense voler.
Ai! Es tan difícil caminar sense fer soroll!

El petit Llobató s’entrenava i s’entrenava. I un dia, quan caminava pel bosc tot arrupit, tan arrupit que no aixecava ni tres pams de terra gairebé sense fer NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS  DE SOROLL , la ploma que duia al cap es va ficar dins el nas d’un bisó!.
El  bisó, que ni havia sentit venir en Llobató, va fer un esternut: ATXUMMMMM!
Tan fort, que va espantar tot el ramat de bisons.
Quan els bisons s’espanten corren i corren i corren fent un soroll més gros que un terratrèmol: PATATRUC!  PATATRUC!  PATATRUC! Feien els bisons corrent.
Ho feien tan i tan fort que no van deixar sentir els xiscles d’alegria que feia el petit indi Llobató: IAOUUUUUAAAAUUUU!
IAOUUUUU!  IAOUUU!

En Llobató, petit gran caçador, xisclava, saltava i ballava perquè ja sabia caminar sense fer : NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL.