ELS LÍMITS

Per què és tan difícil posar límits als nostres fills i filles?

La base de la relació amb els fills i les filles és l’amor, volem pels nostres infants el millor i que tot els hi vagi bé. Els hi volem dedicar tot el temps del món, però sovint això no és així. La conciliació familiar tan desitjada per a tothom, a vegades no ho fa possible i de retruc el temps que els hi dediquem no volem que hi hagi conflictes i no ens agrada veure’ls enfadats. I ens sembla, que el millor és deixar-los fer tot allò que ells vulguin.

Cada vegada ens és més difícil dir «no», quan en realitat el «no» ens ensenya que a la vida podem aconseguir o no allò què volem. Ens dóna instruments per preparar-nos per a la vida amb una perspectiva més realista i ens ajuda a tenir més tolerància a la frustració.

Els conflictes entre pares i mares i les seves criatures s’han d’acceptar i s’han d’afrontar, ja que l’infant sap que sempre té la seva confiança i que, malgrat que el renyin, l’estimen i la canalla els estima també, perquè són els seus referents.

Cap als 2-3 anys els infants necessiten amor, però també uns pares i mares i mestres que, amb empatia i reflexions, l’ajudin a acceptar que hi ha hores per anar a dormir o deixar de jugar, l’ajudin a compartir joguines i, en definitiva, l’acompanyin en el procés d’anar acceptant que no tot el que vol ho podrà tenir. Les persones adultes hem de conèixer els nostres propis límits, els grans som el model dels fills i filles.

Hem de saber dir “no”, ser coherents, quan es nega alguna cosa explicar el perquè, escoltar i mirar al nen o nena quan plora, marraneja o crida, perquè és possible que estigui intentant dir-nos alguna cosa. Sobretot mantenir les decisions i sempre ressaltar el que fan bé.

Posar límits, dóna seguretat. És un acte de respecte a cap a un mateix i cap a l’altre. És fer als infants resistents a la frustració. És dir-los que els estimem, que ens importen i per això de vegades els direm que «no», i els infants hauran d’aprendre ha acceptar. Aquesta és una tasca que, com moltes altres ha de començar des de casa, i des de l’escola us hi acompanyarem.

L’educació és semblant a tocar un violí, si les cordes estan massa tenses es trenquen, si estan massa fluixes, no surten les notes…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *