El febrer és quasi a tocar, un mes ple de disbauxa i rauxa. Des dels equips de les Llars de Rodona i Bosquet fa forces cursos que entenem i vivim la festivitat de Carnestoltes amb una mirada pròpia. Una manera d’entrendre aquesta festa que acompanyi l’infant i respecti els seus interessos i els seus processos. Per això, creiem enriquidor compartir-vos el següent article que explica molt bé què és per a nosaltres i quins objectius l’enmarquen:
«Disfressa’t» o «dissfressa’t com vulguis»
Fa molt de temps que, a l’escola, ens preocupa la manera com podem celebrar les festes populars i, especialment, el Carnestoltes. Pensem que hi ha propostes que les hem de canviar i fer-les més nostres, tenint en compte l’edat, el moment i les necessitats dels nostres infants i les seves famílies. Amb això, volem dir que no necessàriament hem de seguir els mateixos patrons que s’utilitzen en d’altres etapes educatives. Aquest article no és res més que el fruit del treball realitzat per l’equip de l’escola i que pot constituir una eina útil per ajudar uns altres centres a fer el pas.
Temps passats, a l’escola, ens vam plantejar perquè estàvem celebrant una festa com el Carnestoltes, quan crèiem que, amb els infants d’aquesta edat, no calia. Després de molts anys de fer-la més o menys de la mateixa manera (totes les criatures iguals o amb disfresses al voltant d’un mateix tema, organitzant tallers amb les famílies per confeccionar-les, etc.), quan ens vam aturar a reflexionar i a parlar-ne, van sorgir aquestes preguntes:
-
Què entenem les persones adultes per disfressa? I els infants?
-
Què esperem les persones adultes del Carnestoltes a l’escola bressol? I els infants?
-
Quin sentit té per a una criatura de mesos, d’un any, de dos anys, de tres anys, transformar-se en una altra persona, en un personatge o en un animal, si tot just està prenent consciència d’ella mateixa com a ésser humà?
-
Cal que, aquell dia, tothom es disfressi perquè toca?
-
Quins records tenim les persones adultes de la nostra infantesa pel que fa a les disfresses?
De vegades, no ens parem a pensar perquè fem les coses d’una manera i no pas d’una altra, i continuem actuant igual per inèrcia o perquè la resta de gent o de col·lectius ho fa així. És cert que les escoles bressol hem tingut un paper molt important a l’hora de recuperar les festes populars, però no és menys cert que sobretot aquesta ja la celebren les entitats a les quals els correspon fer-ho (districte, associacions de veïns, centres culturals, etc.).
Els infants que vénen a l’escola bressol tenen unes necessitats diferents de les de les nenes i nens de primària, les quals estan relacionades amb la seva edat i el seu desenvolupament. Per això, la preparació, l’organització i la celebració de la festa de Carnestoltes no pot ser igual. També cal pensar que aquesta etapa és l’etapa en què les criatures estan construint la seva identitat i potser no és el millor moment de parlar-los de personalitats noves. Si ens aturem a pensar en la nostra infantesa, ens adonarem que quan més gaudíem era quan ens posàvem la roba, les sabates, les gorres, les bosses, etc. dels nostres referents més propers.
A l’escola bressol, les nenes i els nens tenen l’oportunitat de «jugar a disfressar-se» al racó de les disfresses, on poden trobar diferents peces de roba de la vida quotidiana (sabates, barrets, mocadors, bufandes, faldilles, etc.)
Hem pogut observar que alguns infants de seguida s’hi engresquen; d’altres que primer observen i, uns quants dies després, s’hi afegeixen, i d’altres que no hi mostren gaire interès. Quan arriba la festa del Carnestoltes i l’infant «ha de posar-se una disfressa», no disposa d’aquest temps per anar-s’hi apropant, i les reaccions són diverses: els uns gaudeixen amb la nova disfressa, els altres s’angoixen i es neguen a posar-se-la, etc. En aquest últim cas, la festa, que en principi hauria de ser un moment en el qual la mainada i les famílies gaudissin i s’ho passessin bé tots junts, es converteix en un moment tens i poc propici per divertir-se.
Extret de la revista Guix D’Infantil Núm.52. Novembre- Desembre 2009. Per Joan Cela i Neus Ràfols
