Seguint amb l’entrada anterior, sobre la poca empatia de pares/mares i entrenadors cap als jugadors, poso tot seguit uns comentaris que, malauradament, és molt freqüent d’escoltar al món del futbol:
“Aquest nen ha de madurar.” Només perquè es comporta com el que és, un nen, i nosaltres volem que es comporti com a adult.
“Això a aquesta edat ja hauria de saber-ho fer.” Com volent dir: “Ja és prou gran per saber-ho.”, quan tots sabem que no pel fet de fer-te gran acumules coneixement i saviesa.
“Com pot ser que no s’enfadin quan perden un partit.” Doncs perquè no donen un significat tan transcendental a la victòria o a la derrota com la que hi donem els adults. I a més a més, perquè els més menuts viuen al present i passen pàgina molt ràpidament.
“Ja està bé que plorin quan perden.” El fet de plorar al perdre no és símptoma d’esser més competitiu. Sinó, per aquesta regla de tres, a l’esport d’elit, on s’ajunten els esportistes més competitius, cada cap de setmana veuríem una vall de llàgrimes per televisió.
“Aquest/a nen/a no pot jugar.” Un comentari que normalment s’utilitza per justificar la no alineació o manca de minuts d’un jugador, normalment degut a la seva baixa estatura o dèbil complexió, més que no pas a la seva actitud i treball durant la setmana.
“Com pot ser que encara no es dutxi sol o no se sàpiga cordar les sabates?” Doncs bé, pot ser perquè no hi ha una edat ni un dia marcats per a cada cosa. Tot això depèn dels hàbits que inculquem als més menuts i del grau d’independència que els hi donem perquè vagin aprenent per ells mateixos. Moltes vegades, les presses fan que els ho donem tot mastegat i es produeix la contradicció de que volem que creixin, però no els deixem créixer.
“Fote’ls-hi canya home!” Aquest és un comentari freqüent d’aquell pare/mare, envers l’entrenador que normalment tracta els nens/es d’una manera sensible i acurada per l’edat. Per als pares, això significa condescendència, i per això demanen mà dura i dónen carta blanca per exigir-los i sobre exigir-los més del que pertoca.
“Aquests/es nens/es no tenen actitud.” Normalment, aquest comentari es produeix després d’una derrota i acostuma a ser una lectura esbiaixada del partit. Moltes vegades, l’esforç és molt gran, però la qualitat o l’envergadura del rival fan que les seves virtuts no llueixin, i això molt sovint s’atribueix erròniament a una falta d’actitud.
La veritat és que hi ha molts més comentaris d’aquest tipus, que aniré afegint a mesura que em vagin venint a la memòria. Mentrestant, m’agradaria que els nens/es poguessin “madurar” al ritme que els pertoca i no pas al ritme d’un interessos allunyats del seu benestar.