HEY COACHS LEAVE THEM KIDS ALONE!

Leave a reply
La célebre cançó dels Pink Floyd, Another brick in the wall, ens parla d’una manera d’educar, al meu entendre, caduca. On es tracta a tots els nens/es com si fossin iguals, estimulant-los mitjançant la intimidació, la ridiculització i la repressió, buscant una falsa homogeneització d’aquests. Al videoclip ho veiem representat  metafòricament a través d’una cadena de muntatge, on surten com  peces repetides.
Malauradament, encara a dia d’avui, a l’ampara dels resultats esportius s’agredeix l’autoestima dels nens/es de manera gratuïta amb total impunitat , amb la mirada impertèrrita i complice dels pares/mares, directius i demés implicats en la pràctica esportiva.
Sembla que no ens adonem que tenim entre mans una de les armes educatives més potents que existeixen, l’esport. Carregada amb un dels materials més sensibles que existeixen, els nens/es, i la deixem en mans de qualsevol brètol ( home sense valors), o avui en dia, un brètol amb titulació, que també n’hi ha. Fet que provoca una impunitat per agredir més gran. Ah! això sí, sobretot que guanyi, que guanyi per sobre de totes les coses i faci del nostre fill/a un campió. No importa el to de veu, no importen els insults, no importen els minuts jugats, no importen les ridiculitzacións en public i en privat, no importa l’esforç d’uns quants pel lluiment del talent d’un altres, no importa renunciar al joc i la diversió, no importa tractar-los coma a adults ,que no ho són,  només importa la victòria i l’estadistica individual del meu fill/a.

Evidentment es tracta d’una minoria, però mentre encara hi hagi gent que utilitzi l’esport de manera lesiva cap els nens/es, al meu parer, un, ja és multitud.

VULL UN NEN/A GRAN 2a. Part

Leave a reply
Seguint amb l’entrada anterior, sobre la poca empatia de pares/mares i entrenadors cap als jugadors, poso tot seguit uns comentaris que, malauradament, és molt freqüent d’escoltar al món del futbol:
“Aquest nen ha de madurar.” Només perquè es comporta com el que és, un nen, i nosaltres volem que es comporti com a adult.
“Això a aquesta edat ja hauria de saber-ho fer.” Com volent dir: “Ja és prou gran per saber-ho.”, quan tots sabem que no pel fet de fer-te gran acumules coneixement i saviesa.
“Com pot ser que no s’enfadin quan perden un partit.” Doncs perquè no donen un significat tan transcendental a la victòria o a la derrota com la que hi donem els adults. I a més a més, perquè els més menuts viuen al present i passen pàgina molt ràpidament.
“Ja està bé que plorin quan perden.” El fet de plorar al perdre no és símptoma d’esser més competitiu. Sinó, per aquesta regla de tres, a l’esport d’elit, on s’ajunten els esportistes més competitius, cada cap de setmana veuríem una vall de llàgrimes per televisió.
“Aquest/a nen/a no pot jugar.” Un comentari que normalment s’utilitza per justificar la no alineació o manca de minuts d’un jugador, normalment degut a la seva baixa estatura o dèbil complexió, més que no pas a la seva actitud i treball durant la setmana.
“Com pot ser que encara no es dutxi sol o no se sàpiga cordar les sabates?” Doncs bé, pot ser perquè no hi ha una edat ni un dia marcats per a cada cosa. Tot això depèn dels hàbits que inculquem als més menuts i del grau d’independència que els hi donem perquè vagin aprenent per ells mateixos. Moltes vegades, les presses fan que els ho donem tot mastegat i es produeix la contradicció de que volem que creixin, però no els deixem créixer.
“Fote’ls-hi canya home!” Aquest és un comentari freqüent d’aquell pare/mare, envers l’entrenador que normalment tracta els nens/es d’una manera sensible i acurada per l’edat. Per als pares, això significa condescendència, i per això demanen mà dura i dónen carta blanca per exigir-los i sobre exigir-los més del que pertoca.
“Aquests/es nens/es no tenen actitud.” Normalment, aquest comentari es produeix després d’una derrota i acostuma a ser una lectura esbiaixada del partit. Moltes vegades, l’esforç és molt gran, però la qualitat o l’envergadura del rival fan que les seves virtuts no llueixin, i això molt sovint s’atribueix erròniament a una falta d’actitud.
La veritat és que hi ha molts més comentaris d’aquest tipus, que aniré afegint a mesura que em vagin venint a la memòria. Mentrestant, m’agradaria que els nens/es poguessin “madurar” al ritme que els pertoca i no pas al ritme d’un interessos allunyats del seu benestar.

NO T’AGRADA EL FUTBOL?

1 Reply
Com? Existeix algú a qui no li agradi el futbol? Evidentment que sí.
Hi ha nens i nenes a qui no els agrada el futbol? La resposta segueix sent sí. 
Llavors, quan un adult fa l’afirmació “A aquest/a nen/a no li agrada el futbol.”, expressió molt utilitzada al futbol formatiu, a què s’està referint exactament? Doncs molt possiblement, valgui la redundància, s’està referint a un fet evident, i és que a aquest/a nen/a no li agrada el futbol. Sí, així de simple.
És curiós que tots els petits futbolistes a qui jo he conegut i als quals han atribuït aquesta etiqueta, eren jugadors poc hàbils amb la pilota o amb certes dificultats per interpretar el joc. En canvi, no m’he trobat mai ningú que em digués que a un nen/a no li agradava el futbol, sent aquest un fora de sèrie, un virtuós. Però per altra banda, malauradament, sí que m’he trobat molts jugadors a qui ja no els agrada el futbol o bé el pateixen, tot i ser destres amb la pilota. Si més no, ja no gaudeixen del tipus de futbol al qual s’han vist abocats, lluny dels seus interessos i motivacions, que no acostumen a ser les mateixes de pares/mares i entrenadors, molt sovint guiats per una excessiva i malaltissa comparació amb l’esport d’elit, fet que provoca als menuts una pressió i frustració gens justificable.
En el camp dels entrenadors, per exemple, també m’he trobat qui vol demostrar que a aquell/a nen/a no li agrada el futbol, i s’estableixen un seguit de retrets i observacions:
“Ho veus? Si als entrenaments s’avorreix!” Has provat d’adaptar els entrenaments al seu nivell i fer-lo sentir important?”
“Però si tampoc es relaciona amb els companys!” Has procurat d’estar pendent que no li facin mofa de les seves capacitats futbolístiques?
“Però si no escolta!” Has provat d’adaptar el missatge a l’edat i mirar de ser clar, breu i precís?
“Però si fins i tot ell mateix ho diu!” Has valorat en quines circumstàncies ho ha dit? En quines condicions es dóna la falta de motivació? Potser hi ha una excessiva dificultat de l’entrenament o poca adaptació al perfil del jugador? Potser hi ha discriminació per part d’alguns companys? En aquests casos, que digui això es natural! Tot el que diuen els infants està justificat, malgrat que molts cops, els adults no coneguem aquesta justificació.
Adaptem el futbol als nens/es i no a l’inrevés. Llavors, és possible que seguim trobant nens/es a qui no els agradi el futbol, però seran lliures per decidir si els hi agrada o no, i això serà en base només a l’esport en sí, no pas a d’altres factors que haurien d’anar sempre a favor seu.

VULL UN NEN/A GRAN 1a. Part

Leave a reply
Vet aquí una altra fixació que tenen molts adults cap als més petits, que no és altra que voler-los fer grans abans d’hora, fet que sotmet els petits esportistes a una gran pressió. En aquest cas, però, no em refereixo precisament al creixement físic, sinó que més aviat parlo del terme maduració. Organitzar els equips i ajuntar els infants per edats o bé pel seu nivell competitiu ens fa tendir a creure homogeneïtzar-los i a posar-los tots al mateix sac. Aquí, al meu parer, és on cometem l’error.
D’entrada, separar-los per edats o per nivell competitiu no té per què ser perjudicial. Però els nens no són iguals, de manera que els treballs i rendiments entre uns i altres difereixen per bé que s’organitzin els equips. I el que és nociu no són aquestes diferències, naturals i comprensibles, sinó que aquestes diferències provoquin moltes vegades tractes diferents cap a uns i altres. Generalment, s’exigeix moltíssim als “més bons”, més del que els pertoca per edat. Per altra banda, amb els “no tan bons”, solen haver-hi bàsicament dues reaccions: o bé se’ls exigeix molt perquè es considera que han d’arribar a un nivell establert, o bé se’ls exigeix poc perquè se’ls dóna per perduts. 
Com moltes vegades, la solució està en un terme mig, o sigui, en procurar exigir en funció de cada nen/a i de cada circumstància en la qual ens trobem i, sobretot, es troba ell/a. En definitiva, entendre els nens/es com el que són, nens/es, i treballar més l’empatia cap a ells, identificant els seus sentiments, desitjos i frustracions, i a partir d’aquí, llavors, establir el grau d’exigència i comprensió que se’ls pot donar.

GUIRIGALL

Leave a reply

guirigall: m. [LC] Confusió de molts que parlen, criden, etc., alhora.

Aquesta paraula m’ha fet venir a la memòria una de les situacions absurdes que es poden veure en molts camps de futbol.
Per una banda, ens trobem amb uns camps de dimensions reduïdes, moltes vegades sense grades o amb unes tanques molt minses que separen el terreny de joc de la graderia. Això provoca que la munió de pares/mares, que volen veure els seus fills/es jugar a futbol, s’apropin d’una manera desmesurada damunt del terreny de joc. Fins aquí, tot és molt legítim, fins i tot recomanable, ja que els nens/es valoren de manera molt positiva la presència dels seus pares/mares, especialment si és per animar-los autènticament i de manera constructiva. Normalment, es crea un guirigall d’ànims i crits, també fins a cert punt comprensible, però que genera certa pressió i nervis als petits protagonistes. A tot aquest conjunt d’ones sonores que es projecten cap al camp, s’hi uneixen les dels pares/mares que fan d’entrenadors, amb instruccions i judicis de valors, de l’estil: “Passa-la! Xuta! A l’esquerra! Però què fas! No! Mira que n’ets de sapastre!” (He posat comentaris moderats per no ferir sensibilitats.)
Per altra banda, tenim la moda de posar dos entrenadors per equip, un primer i un segon entrenador, cosa també molt legítima. El problema apareix quan es col·loquen un a cada costat del camp i, juntament amb els de l’equip contrari, tenim un total de quatre entrenadors cridant, i moltes vegades donant instruccions oposades i contradictòries als seus jugadors (la telepatia encara no s’ha posat tant de moda), fet que encara desconcerta més els petits individus, que només intenten practicar l’esport que més els agrada.
I no és estrany, amb tot aquest fragor de pares/mares i entrenadors, que encara hi hagi algun graciós a qui se li acudeixi dir: “Tranquil! Para la pilota!”
Sobre els pares/mares que fan d’entrenadors, no fa falta dir, o potser sí, que els nens/es volen que els seus pares/mares facin de pares/mares, i no pas d’entrenadors/es. A més, els nens/nenes mai arribaran al nivell d’exigència dels pares/mares, ja que aquests no en tenen mai prou. Per tant, el fet de pressionar-los i jutjar-los només fa que afegir-los més pressió i frustració, perquè tot i voler complaure els pares/mares, els nens/es mai podran arribar a fer-ho.
Quant a la mania de posar un entrenador a cada banda del camp, des del meu punt de vista, això no té cap justificació pedagògica, més enllà de voler anticipar-se a les accions del rival i així poder guanyar el partit. En primer lloc, l’entrenador (i el pare/mare) acostuma a fer una lectura de les jugades en clau competitiva, més que no pas formativa. Sumant-hi el fet que, al ser adult, té una capacitat de raonament superior que el nen/a, l’entrenador (i el pare/mare) sol acabar prenent la decisió pel jugador/a (fill/a), donant-li una instrucció, creient així evitar errades, per arribar amb més facilitat al gol. Quan tenim dos entrenadors (i varis pares/mares) amb aquest comportament i, a més, veient opcions de jugada diferents, el guirigall i el caos al camp són evidents.
Malauradament, molts d’aquests comportaments de pares/mares i entrenadors van en detriment de la formació i l’educació dels jugadors/es. El futbol és un joc d’errades i l’aprenentatge s’hauria de basar en els errors i en la gestió d’aquests. Si els adults decidim per ells, estem creant jugadors/es dependents i amb poca capacitat de decisió. A més, els fem poc propensos a acceptar els errors, tant els propis com els dels companys, quan tots aquests errors formen part d’una manera inexcusable de l’aprenentatge de la pràctica del futbol.
Crec que seria bo posar més tranquil·litat i menys soroll durant els partits dels més menuts i deixar-los posar en pràctica tot el que han treballat durant la setmana d’una manera serena i tranquil·la. D’aquesta manera, podran cometre errades, com és natural, però sobretot, aprendre’n, ja sigui amb l’ajuda de l’entrenador o bé per la pròpia assimilació del nen/a. Mentrestant, entre el que uns criden i els altres no veuen, i el que uns veuen però els altres no escolten, hi trobem els nens/es, al mig d’un guirigall que no els permet posar els cinc sentits en viure, practicar i aprendre de l’esport que més els agrada.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Leave a reply
Aquest és un bloc creat per compartir les inquietuds de tota aquella gent que treballa amb nens/es, procurant ajudar-los a créixer com a esportistes i com a persones. L’esport que més m’apassiona és el futbol i és per aquest motiu que utilitzo el futbol i l’esport en general com a element canalitzador d’idees d’aquest bloc.
  
Des del meu punt de vista, el futbol és l’esport que es troba més contaminat d’actituds i comportaments poc adequats, que moltes vegades no afavoreixen un correcte desenvolupament i formació dels nens/es que el practiquen. Les causes d’aquest fet poden ser múltiples: la poca preparació i formació dels responsables dels equips o clubs, l’excessiva transferència de comportaments i normatives de l’esport d’elit cap a la base, la falta de recursos materials i econòmics, una societat que busca i promou l’èxit immediat i no tolera el fracàs o la derrota, etc.
Aquests motius, però, no han de servir d’excusa per no promoure una correcta preparació de tots aquells que treballin amb nens/es. Tot i que s’ha millorat molt en aquest sentit i cada vegada hi ha més gent formada en aquest camp, encara hi ha molts clixés i conviccions que no ajuden a fomentar l’educació i formació dels joves esportistes. 
Per tot això, m’agradaria compartir diferents experiències, reflexions, i opinions, productes del constant treball amb nens/es com a entrenador de futbol i com a mestre, així com diferents vídeos, llibres, frases, webs, etc. que m’ajuden a millorar i a crear-me una opinió respecte l’esport, la formació i l’educació.

L’esport és una eina pedagògica molt potent, especialment durant la infància, i hauria de ser una font d’autoestima pels nens/es; un lloc on es poguessin posar a prova les seves virtuts, progressos i limitacions; un espai de socialització; i en definitiva, un lloc on poder créixer com a persones.

LA PILOTA ÉS L’EXCUSA

Leave a reply

La pilota és l’excusa pretén ser un lloc de reflexió i de cerca de recursos per tota aquella gent, que s’estima l’esport base i l’entén com un gran mitjà per educar en valors. L’esport ens brinda una ocasió excel·lent per transmetre  tot un seguit de capacitats als nens i nenes com són: el sacrifici, la companyonia, el respecte, la tolerància, la cooperació,la perseverança, l’acceptació, l’auto coneixement…. Entre moltes d’altres qualitats i que es troben contraposades amb l’egoisme, la queixa, el pessimisme, l’enveja, la falta de respecte, la ignorància, la mandra, l’ immobilisme…Que també formen part de les nostres vides i que juntament amb les expectatives, positives o negatives, que dipositen els pares/mares sobre els nens/es que practiquen un esport i del tarannà de les institucions de les quals formen part. Fan de tot això un còctel amb una mescla molt complicada d’equilibrar, per tots aquells/es que avui en dia dediquen hores i hores del seu temps de manera altruista o semi altruista, a educar en valors amb l’excusa d’una pilota.

 

Una de les dificultats que es presenten en molts esports són la falta d’adaptacions de les competicions, reglamentació, material, mides etc…

Massa sovint s’equiparen els esports d’alta competició dels adults amb els dels més menuts i no tant menuts. No es separa amb prou determinació el món dels adults del dels nens/es i això fa que es traspassin certes vicissituds que provoquen frustració i falta de motivació dels nens/es que practiquen algun esport. Una d’elles és la competitivitat, avui en dia tots els nens/es han  de ser competitius,jo mateix estic d’acord amb aquesta afirmació. Però no amb tot el preu que comporta mal aplicada en l’esport base. Perquè s’acostuma a associar competitivitat amb guanyar, i la derrota amb frustració i falta de motivació. I amb pro d’aquesta falsa competitivitat es fa el que sigui per guanyar.

Fer equips separant els “bons” i els “dolents”, donar menys minuts a alguns jugadors/es, fer-los jugar els anomenats minuts de les escombraries, donar-los un rol secundari dintre dels seus equips, no apostar per un joc atractiu que afavoreixi el contacte de la pilota i l’associació continuada per a poder progressar amb la pilota, establir rols de manera prematura, el porter, l’extrem, el defensa…

En definitiva tot un seguit d’estímuls que van en contra de l’autoestima dels nens/es i de la tant anhelada competitivitat.

Per poder assolir-la s’han d’acompanyar les diferents etapes maduratives dels nens/es d’uns continguts esportius adequats per a cada edat i d’una competició amb un reglament que afavoreixi el seu desenvolupament i maduració com a esportistes.

 

Evidentment per això fa falta molta pedagogia i formació per ajudar als entrenadors, pares/mares i tothom qui forma part d’un entorn esportiu amb nens/es. Que l’esport ha de ser una font d’enriquiment i enfortiment de l’autoestima dels nens/es i no pas una font de frustració. No pas un lloc on hi dipositem totes les nostres pors i misèries, on hi projectem el que voldríem ser o el que no em pogut ser. Els nens/es tenen la necessitat de ser compresos pels adults i es per això que tenim la responsabilitat de guiar-los en la busca de la seva identitat i personalitat.