La célebre cançó dels Pink Floyd, Another brick in the wall, ens parla d’una manera d’educar, al meu entendre, caduca. On es tracta a tots els nens/es com si fossin iguals, estimulant-los mitjançant la intimidació, la ridiculització i la repressió, buscant una falsa homogeneització d’aquests. Al videoclip ho veiem representat  metafòricament a través d’una cadena de muntatge, on surten com  peces repetides.

Malauradament, encara a dia d’avui, a l’ampara dels resultats esportius s’agredeix l’autoestima dels nens/es de manera gratuïta amb total impunitat , amb la mirada impertèrrita i complice dels pares/mares, directius i demés implicats en la pràctica esportiva.

Sembla que no ens adonem que tenim entre mans una de les armes educatives més potents que existeixen, l’esport. Carregada amb un dels materials més sensibles que existeixen, els nens/es, i la deixem en mans de qualsevol brètol ( home sense valors), o avui en dia, un brètol amb titulació, que també n’hi ha. Fet que provoca una impunitat per agredir més gran. Ah! això sí, sobretot que guanyi, que guanyi per sobre de totes les coses i faci del nostre fill/a un campió. No importa el to de veu, no importen els insults, no importen els minuts jugats, no importen les ridiculitzacións en public i en privat, no importa l’esforç d’uns quants pel lluiment del talent d’un altres, no importa renunciar al joc i la diversió, no importa tractar-los coma a adults ,que no ho són,  només importa la victòria i l’estadistica individual del meu fill/a.

Evidentment es tracta d’una minoria, però mentre encara hi hagi gent que utilitzi l’esport de manera lesiva cap els nens/es, al meu parer, un, ja és multitud.