Quan van entrar a l’habitació, el Paul i el doctor Walsh van asseure’s cara a cara. «Vols aquesta llaminadura, Paul?» El Paul amb prou feines tenia 5 anys i el doctor, gairebé 50. Es van mirar i després el doctor li va dir: «Tinc una llaminadura, Paul. Te la deixo aquí, sobre la taula. Ara haig de marxar 15 minuts, però si quan torni no te l’has menjada, te’n donaré una altra.»
El Paul es va quedar sol davant de la seva llaminadura. Volia menjar-se-la, però encara volia més tenir-ne dues. Va imaginar-se que no era de veritat, que era un caramel de Harry Potter amb algun sabor horrible. Es va allunyar i va intentar de pensar en altres coses, volia resistir. Els minuts passaven i es feien llargs. El Paul va esperar. Va resistir. Finalment el senyor Walsh va tornar a l’habitació. Va veure que la llaminadura seguia sobre la taula. «Has resistit la temptació? Bé, ara tindràs dues llaminadures. Que vagi bé, Paul.»
25 anys després, el Paul era ja un home. Tenia una vida feliç, una bona feina, conservava un bon físic, gaudia dels seus hobbies i tenia cura de la seva salut. La seva amiga Henrieta, en canvi, no se sentia satisfeta amb la seva vida: no li agradava la seva feina i no havia sigut feliç.
25 anys enrere, la Henrieta no va poder esperar els 15 minuts i es va menjar aquella llaminadura del doctor Walsh.
Amb el temps, el doctor Walsh es convertí en un psicòleg famós, autor del llibre El test de la llaminadura i, segons deien, era capaç de conèixer el destí de les persones quan encara eren uns infants, tot gràcies a una llaminadura.
Preguntes: