En l’estudi del camp s’ha de distingir entre:

• La senyoria territorial.

La senyoria territorial reuneix els drets dels senyors propietaris de terres sobre aquestes i els seus conreadors.

• La senyoria banal o jurisdiccional.

La senyoria banal o jurisdiccional era un poder o autoritat procedent de l’apropiació de la potestat pública per part, generalment, dels senyors dels castells. Poder de manar, castigar i imposar càrregues

Els senyors territorials, tot i que fonamentaven el seu poder i riquesa en la percepció de rendes, és a dir, en els ingressos procedents de les rendes satisfetes pels pagesos de les tinences, no havien abandonat del tot l’explotació directa a les seves dominicatures o reserves.

La major part de les terres senyorials estaven dividides en tinences, i eren cultivades per pagesos tinents que pagaven censos i agrers:

a) Els agrers, que constituïen un dels ingressos senyorials més importants, podien ser de l’onzè (tasca), desè, vuitè, cinquè o quart de la collita, segons els llocs i les circumstàncies.

b) El pagès pagava també el censum, prestació de reconeixement de senyoria, i alguns censos fixos en cereal.

Els drets sobre la terra es desdoblaven en:

• domini directe (el del senyor),

• domini útil (el del pagès).

Això donava una certa mobilitat i flexibilitat al règim de la tinença o mas, perquè permetia als pagesos vendre i comprar terra (en rigor, el domini útil de la terra) segons les seves necessitats, i sempre amb el consentiment del senyor.

En virtut dels contractes agraris, els senyors van imposar un  control sobre el grup familiar pagès que ocupava el mas. Aquest control es materialitzava en l’aplicació d’unes determinades normes successòries i la subjecció servil dels habitants del mas.

En resum, a partir dels segles XI-XII el mas, que podia ser el resultat d’una reforma i reorganització de l’hàbitat dispers que hi havia abans de la revolució feudal, va estar en estreta relació amb el desenvolupament de les servituds.

Els senyors, per evitar la pèrdua de mà d’obra que la mobilitat recollida en els contractes agraris afavoria, van imposar les servituds que vinculaven els homes a la terra. Aquestes formes de dependència van aparèixer de manera diversa a la Catalunya Vella, i especialment en territoris del nord-est, al llarg del segle XII.

El resultat va ser el pas de la possessió de certs drets sobre els homes, a la possessió dels homes mateixos (homo proprius et solidus), amb el control dels seus matrimonis i successions.

La condició servil era hereditària, però es podia mantenir una certa mobilitat a través de les redempcions de servituds, que es van convertir en una altra font d’ingressos senyorials considerable.

En la introducció de la pràctica de l’heretament, la donació entre vius del mas per raó de matrimoni, és possible que hi hagués un cert consentiment pagès. Ens estem referint a la creació del sistema de l’hereu, fórmula successòria dels pagesos de la Catalunya Vella que consistia a deixar la pràctica totalitat de la tinença (dos terços) a un sol hereu. S’evitava així la divisió del patrimoni i es facilitava el relleu generacional.

Activitats

1- Què era el sistema ban o jurisdiccional?

2- Què significà la revolució feudal pels pagesos aloers?

3- Què és el sistema d’hereu?