Conte popular

Havent d’emprendre un llarg viatge, un comerciant va confiar al seu veí, en qui tenia molta confiança, el seu capital, consistent en unes quantes barres de metall preciosos guardades en un a caixa de fusta. El veí li va dir que no patís, que marxés tranquil que ell responia del seu capital, però quan al d’uns quants mesos el mercader va tornar de viatge, i va voler recuperar el seu capital, li va dir que les rates l’havien rosegat i se l’havien menjat tot.

– Qui ho diria, oi, que aquests animalots es poguessin menjar els metalls? Doncs es tal con us ho dic: van tan afamats que ho devoren tot.

El mercader, sense deixar de manifestar la seva sorpresa, va fer veure que es creia aquella història. Però al cap d’uns quants dies es va apoderar del fill del seu veí, el va amagar en un lloc on no el pogués troba ningú, i després se’n va anar a casa el pare i el va convidar a sopar .

– Vindria amb molt  de gust- li va dir el seu veí -, però estic molt amoinat i capficat. El meu fill ha desaparegut i no sé pas què se n’ha fet. Que no li hagi passat cap desgràcia.

– No cal que patiu, pel vostre fill- li va dir el mercader -. Se l’ha emportat un mussol i no li farà pas cap mal. Aquesta matinada jo l’he vist, com se l’enduia amb les seves urpes.

– No sabeu pas el que us dieu. Com pot ser que un ocell com un mussol s’endugui un noi que pesa vint vegades més?

– Doncs jo us dic que ho he vist i no heu de dubtar de la meva paraula. No sé pas de què us estranyeu. En un país on les rates es mengen els metalls preciosos, els mussols bé es poden emportar els nens, per més grandets que siguin.

El veí va comprendre la intenció del comerciant. Li va tornar la caixa amb els metalls preciosos i ell va recuperar el seu fill.

YOSAKU I L’OCELL MÀGIC
Tsuyoki Yama ( Japó)

Fa molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d’un bosc. Aquest noi s’anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat.

Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S’hi acostà i va veure un ocell en una trampa.
– Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t’ajudaré.

El deslligà de la trampa. L’ocell va marxar volant, content, fent vols d’alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku.

Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se’n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta.

-Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku.

Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir:

-Passa i escalfa’t.

Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d’aquell camí.

-És de nit- va dir Yosaku.
I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda.
– Sí, m’agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar.
– No em cal, gràcies.
– Doncs bé, pots quedar-te – va dir Yosaku.
Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa.

Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content.

Va continuar nevant un dia i un altre.
I ella li va preguntar:
– Puc quedar-me fins que acabi de nevar?
– És clar que sí -va dir Yosaku.
Passaven els dies i no parava de nevar.

Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku:
– Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts.
– Sí -va contestar Yosaku.
– A partir d’avui em pots dir Otsuru -va dir la noia.
Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.
Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l’habitació mentre ella estigués teixint la roba.

Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l’habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat:
– Quina roba més bonica!
– Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru.
Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI.
Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d’ AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic.

Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI.
– Ja en faré més -va contestar Otsuru.
Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l’habitació.

Ella va dir:
– He acabat de fer-lo però és l’última vegada que ho faig.
– Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt.

Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners.
– Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit.
Yosaku li va dir que ja no se’n podia fer més, que era impossible; però davant l’amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força.
Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades.

-Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l’habitació; cada vegada s’aprima més.

Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru.

Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l’habitació.
Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l’ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru.

– Al final m’has descobert el secret. Jo sóc l’ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! -Otsuru li va dir.

-Perdona’m! No marxis! -li va dir Yosaku.
Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se’n va anar.
Yosaku va cridar plorant:
– Espera’m si et plau, torna aquí!

L’ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa.

EL COLLARET DE LA VERITAT

Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens els sembla que això de dir mentides no és gaire important ; i una mentida petita, i fins i tot una mentida grossa si cal, si els salva d’un càstig o els pot donar un gust, els sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé , aquella nena pensava així mateix. Per a ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries, però al capdavall es van adonar que deia mentides i ja no la creien de res. Per als pares és una cosa molt trista de no poder creure el que els diuen els fills.

EL VIATGE A CASA DE MERLÍ
Després d’haver-ho inventat tot inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar-la a casa de l’encantador Merlí, que en aquell temps era cèlebre a tot la terra i era un gran amic de la veritat. Per això li portaven de tot arreu els infants mentiders, perquè els guarís.

Merlí vivia en un palau vidre que tenia totes les parets transparent, i mai no se li havia acudit de dissimular cap de les seves accions, o de fer veure allò que no era, ni tan sols de deixar-ho creure. D’una hora lluny coneixia els mentiders per la flaire, i quan la nena de la nostre historia s’atansà al seu palau va haver de fer crema vinagre perquè es marejava i tot.

La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l’encantadora Merlí la va interrompre a les primeres paraules.

– Ja sé de què es tracta, bona senyora. Fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És mentidera de primera marca, i m’ha fet passar una mala estona. La nena no sabia pas on amagar-se. Es refugià sota les faldilles de la seva mare, que l’emparava tant com podia.

El pare es posà davant d’ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però suaument, sense fer-li cap mal.

El collaret.-
No tingueu por de res –va dir Merlí, veient-los tan espantats -. N’hi ha prou que aquest senyoreta em permeti fer-li un present que, n’estic segur, no li desagradarà pas.

Obrí un armari i en va treure un magnífic collaret d’ametistes admirable ment muntades, amb una tanca de diamants que enlluernaven. El posà al coll de la nena i, acomiadant els seus pares amb un gest benèvol, va dir:

– Aneu, bona gent, i no us amoïneu. La vostre filla s’emporta un guardià segur de la veritat.

La nena, resplendent d’alegria, se n’anava a tota pressa, contenta, encisada d’haver-se’n sortit tan bé, quant l’encantador, Merlí la cridà.
– Vindré a buscar el collaret d’ací un any –li va dir, mirant-la amb uns ulls que no estaven per a broma.- D’ací fins aleshores et prohibeixo que te’l treguis ni un sol minut del coll. Si t’atreveixes a fer-ho, pobre de tu¡

Oh, no demano altra cosa que conservar-lo sempre! És tan bonic!
L’endemà del dia que nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l’escola, i com que havia faltat molts de dies, totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes a l’hora van llançar una exclamació en veure aquell collaret tan bonic.

D’on l’has tret ? I on has anat tu ? – li cridaven, de tots costats

Tornar de casa de l’encantador Merlí, en aquell temps, tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge dels mentiders.

La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir, desvergonyidament:
– He estat malalta molt de temps, i els meus pares m’han regalat aquest collaret per la convalescència.

Es va sentir un gran crit, sortit de les boques de totes les nenes.

Els diamants de la tanca, que llançaven una claror tan viva, s’havien apagat de cop i volta, i s’havien tornat trossos de vidre.

Sí, sí; he estat malalta. Què crideu tant?
Davant aquella insistència, també les ametistes es van formar palets de riera.
En sentir altra vegada aquell crit unànime, i veient totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també i s’estremí de por.

– He anat a casa de l’encantador Merlí – va dir, humilment.
Tot just acabava de confessar la veritat, quan el collaret va recobrar tota la bellesa, però les rialles que esclataven al seu voltant la humiliaven tant, que la nena va voler quedar bé.

No rigueu tant, no; que ens va rebre molt bé als meus pares i a mi. Va enviar la seva carrossa a cercar-nos a la vila veina. I quina carrossa¡ Sis cavalls blancs¡ I sentí rosa amb borles d’or¡

Quan vam arribar, sortí a rebre’ns al….

Les rialles que les altres nenes amb prou feines podien ofegar es van fer tan sorolloses que la mentidera es deturà en sec, i, mirant altra vegada el desventurat collaret, tornà a estremir-se.

A cada detall que inventava, en collaret s’allargava, s’allargava¡
– Estàs inventant coses¡ – li cridaren les nenes.
– Molt bé, ho reconec; vam arribar a peu, i només hi vam passar cinc minuts.
– Immediatament el collaret recobrà el seu tamany normal.
– I el collaret? D’on l’has tret, el collaret?
– Me’l va donar l’encantador sense dir-me res, prova…
– No va tenir temps de dir res més. El collaret fatal s’escurçava, s’escurçava, i tant li estrenyia el coll, que l’obligava a treure la llengua.
– No ens ho ha dit tot cridaren les altres

I la mentidera, aprofitant que encara podia parlar s’apressà a dir:
Va dir que era una mentidera de primera marca.
Lliure del lligam que l’escanyava, seguí plorant de vergonya i de dolor:
– Per això em va donar aquest collaret. Em va dir que era un guardià de la veritat.
I ben beneita que vaig ésser, d’alegrar-me’n. Estic ven apanyada, ara Les seves
Companyes la compadiren perquè, com a bones minyones que eren, es posaven en el seu lloc.

– I tant que ets beneita – li va dir la més desperta -. Jo de tu ja l’hauria enviat a rodar aquest collaret. Qui te’n priva. De treure-te’l

La pobra nena callava, però el collaret es posà a ballar, a ballar tant i tant, que les pedres, topant unes hi ha quelcom que no ens dius – començaren a dir les altres nenes, rient altra vegada en veure aquella dansa extraordinària.

Els diamant i les ametistes seguien ballant i topant.
– Hi ha alguna altra raó¡
– Està bé, com que no us puc amagar res, us diré que Merlï em va prohibir de treure-me’l amb una gran desventura si el desventura si el desobeia
I el collaret es calmà immediatament.

CONCLUSIÓ.- Ja comprendreu que amb un companyó com aquell, que es transformava deia la veritat, que s’allargava quan hom inventava detalls, que s’escurçava si hom amagava res, i es posava a ballar quan hom callava, un companyó, a més, del qual no hi havia manera d’alliberar-se, fins i tot la mentidera més tossuda havia de llaurar dret. I què va passar? Quan la nena s’acostumà a dir la veritat en tot moment, s’hi trobà tan bé, es va sentir la consciència tan lleugera i l’anima tan tranquil.la que acabà sentint horror per la mentida i ja no necessitava el collaret per a res. Així, doncs, molt abans de l’ant, l’encantador Merlí es presentà a recollir el collaret, que necessitava per a una altre infant mentider, sabent com sabia que all’a on ell l’habia posat ja no era necessari.

Ningú no m’ha sabut dir què se n’ha fet d’aquest meravellós collaret de la veritat. Encara el cerquen, i si jo fos un nen mentider no estaria gents tranquil perquè podria ésser molt bé que el trobessin.

(Resum de Jean Macé, contes du Petit Chateau).