Sembla que hi ha moviments a l’Àrea TIC del Departament d’Educació, espero que aquests canvis no es limitin a un simple canvi de persones sinó que signifiquin un canvi real de política TIC/educativa. Si els responsables del Departament diuen allò que hem de passar de l’aula d’informàtica a les TIC a l’aula no poden passar algunes de les coses que passen a les escoles, instituts i altres institucions educatives.

Sobre allò que sota la meva modesta opinió crec que s’hauria de fer des del Departament, aquí en teniu algunes idees:

– Garantir els recursos necessaris per a portar a terme experiències educatives innovadores. (formació, recursos, suport institucional, descentralització de les iniciatives, …).

– Adequació REAL dels currícula dels centres, entenent com a currículum allò que els alumnes acaben adquirint com a propi. Els currícula no són només aquells papers que s’aproven, sinó el conjunt d’aprenentatges que adquireix l’alumne, ja sigui a l’escola, a casa, o on sigui.

– Coordinació dels projectes “nous” per a que es puguin traslladar a més centres educatius. Que no siguin bolets enmig del bosc si realment són experiències interessants.

– Potenciació de totes les eines que permetin optimitzar els recursos existents. Per a què gastar-nos una milionada en llicències si podem fer el mateix amb programari lliure? I quan no es pugui fer (que algunes coses hi ha que no es poden fer, encara) llavors, ens gastem els diners que facin falta.

I com que els projectes necessiten persones líders, que sàpiguen el que es fan, aquí van unes demandes sobre les característiques de les persones que s’haurien d’encarregar de tirar-ho endavant.

– Que sàpiga què hi ha en els centres educatius i que no s’hagi de passar un any mirant què és el què es fa i què no es fa en les escoles, instituts, centres de formació d’adults, etc. Potser un docent ho podria fer molt bé.

– Que tingui experiència, que no sigui un recent arribat al món TIC/educatiu que vulgui descobrir Amèrica. Amèrica fa anys que està descoberta, i si comencem per aprendre del que ja hi ha fet?

– Que conegui la gent que s’està dedicant a les TIC en molts àmbits. Que sàpiga qui és qui i a qui dirigir-se si es volen referències sobre física quàntica o termonuclear.

– Que sigui una referència vàlida en el món TIC/educatiu i pugui proposar experiències innovadores i vàlides.

– Que pugui gestionar bé el “complex món TIC/Educatiu” que tenim a Catalunya.

En fi, ja m’he quedat tranquil … Ara avaluació de sisè de primària.

Avui a través del lector dels RSS als que estic subscrit he vist que el Jordi Vivancos havia escrit un petit article força interessant sobre el paper de les TIC en l’educació. Recordeu quan es va començar a parlar de la LOGSE (pels anys 1988-90) i els “eixos transversals”? Un d’aquests eixos era precisament les TIC (llavors se’n deien noves tecnologies).

Des d’aquells debats fins ara han passat gairebé 20 anys i tot i que en el temps sembla que siguin molt propers, la veritat és que ja fa molt temps que es produïen. Si entenem que l’escola és un “instrument” de la societat, sembla que hauríem d’estar al servei d’aquesta no? El que passa és que sovint estem al seu servei, però a anys llum, com si la cosa no anés del tot amb nosaltres. Del que es va plantejar fa 20 anys, s’ha complert tot, té sentit tot el que es va plantejar llavors avui en dia?

M’ha agradat molt la transcripció del fragment que va escriure el matemàtic rus Ignatiev:

No s’entossudeixin a ensenyar a nens o joves l’estudi de diferents taules de sumar, restar, multiplicar; en la memorització mecànica de diferents “regles” i fórmules, sinó que, abans que res, acostumin a fer-los pensar amb plaer i consciència. Les altres coses s’afegiran amb el temps. No molestin ningú amb càlculs i exercicis mecànics llargs i avorrits. Quan a algú li siguin necessaris en la vida, els farà per si sol. A més ara per a això hi ha diferents màquines calculadores, i altres dispositius.”Sabeu quan fa que ho va dir això aquest senyor? Doncs gairebé 100 anys! Concretament el 1911.

En aquest moment recordo la primera de les sessions d’una assignatura en un programa de doctorat en que el professor Jordi Quintana ens va preguntar “Quantes vegades heu utilitzat l’algoritme de la divisió durant l’últim any i que no sigui per a veure a quan toqueu pagar després d’un sopar d’amics”. Us ho heu preguntat mai? Penseu, penseu …

Diu el Jordi Vivancos “Finalment, en el context educatiu, les TIC han de ser, a més del que hem dit, un motor d’innovació i de Renovació Pedagògica.”. Totalment d’acord, sempre i quan hi hagi la capacitat real d’utilització de les TIC (dotacions, formació, suport, …) en els centres educatius. Si no hi ha aquesta capacitat REAL, “apaga y vámonos”.

Estic seguint un debat que s’està produïnt per diferents llistes i també per la blogosfera des de fa un temps. Avui m’he topat amb unes opinions de l’Anna Pérez, una mestra d’aquelles que, vistes de fora, et preguntes d’on treuen el temps, les idees i la paciència per a fer tot el que fa.

En el post parla de la feina dels mestres i professors i de les responsabilitats comparades amb altres professionals. Aquí en teniu la comparació, quan hagueu llegit el text, allà on diu “metge”, poseu el “mestre”. Coincidim?

Quan veig això em pregunto….: permetríem que un metge s’excusés en que una persona no la pot curar pels seus mals hàbits, o perquè la seva família és desestructurada per no curar-la?
Permetríem que un metge ara provés una tècnica, però demà una altra, i demà passat una altra, que no consolidés res de res i que li fos igual el pacient… sense que ningú li passés comptes del seu rendiment?

Permetríem que un metge no es formés? Que no apliqués els avenços tecnològics…. simplement perquè no van amb ell? Permetríem que un metge funcionés a part del seu hostpital?…

Quan estudiava pedagogia a la UAB, en una de les assignatures ens feien fer moltes lectures sobre currículum i el seu disseny i la innovació del mateix. Un dels autors que més vam llegir va ser el professor Gimeno Sacristán. Recordo el seu nom i els seus articles perfectament.

Ahir el vaig redescobrir per tercers. En la llista del grup DIM de la UAB hi va haver una intervenció referent a unes paraules que va pronunciar el professor Gimeno Sacristán en “II Jornadas internacionales sobre políticas educativas para la Sociedad del Conocimiento”. Sembla que en una conferència en aquestes jornades va dir:

Haurem de seguir el fil de la discussió a veure què és el que va dir realment i com reacciona la gent davant d’unes paraules que semblen dures però que potser més que dures són realistes.

Avui no parlaré d’educació però si d’explicacions educades. És el dia de la dona treballadora i ahir es va aprovar una llei que pretén aproximar els dos sexes a la plena igualtat. Sembla que a partir d’ara hi hauran, per llei, llistes paritàries com hi ha a França en totes les eleccions; també hi haurà ajudes a les mares encara que no hagin cotitzat (en algunes franges d’edat); i sembla que els homes també hi sortirem guanyant, tindrem 15 dies en el permís de paternitat. De fet, aquesta última mesura, no és que afavoreixi els homes, és que afavoreix les famílies.

Fa uns anys vaig estar parlant amb un alcalde francès sobre la llei que acabaven d’aprovar i que obligava a tenir llistes paritàries. No hi estava d’acord, creia, i continuo creient que la incorporació de la dona a llocs de responsabilitat s’ha de fer per convicció i no per obligació. Justament és el mateix argument que ara utilitza el PP. El que passa és que el PP només utilitza l’argument, però no el comparteix.

També hem de reconèixer que fins ara no hi ha hagut la plena igualtat entre homes i dones al nostre país tot i que tothom diu que ho comparteix. Per tant, ni que sigui temporalment, s’hauran d’acceptar mesures coercitives encaminades a garantir la plena igualtat de sexes. I qui no hi estigui d’acord, que s’hi posi fulles.

Finalment, haig de dir que no estic d’acord en la paritat en llistes electorals i llocs de responsabilitat. A aquests llocs s’hi hauria d’accedir pels mèrits de cadascú. El que si que passa és que les dones, fins ara, no han tingut igualtat d’oportunitats reals per a poder competir amb els homes, per tant, alguna cosa haurem de fer, no? Em sembla perfecte que estiguem obligats a garantir la incorporació d’un dels dos sexes a llocs de responsabilitat. Alguns fa anys que ens ho creiem, però ens ho creiem tots realment?

Una última reflexió, en el món escolar, fa anys que la dona porta la veu cantant. No he trobat cap director/a o mestre/a que sigui millor o pitjor pel fet de ser home o dona. Un director/a o mestre/a és millor o pitjor per les seves capacitats, no pel seu sexe!