Segurament us preguntareu què vol dir el títol d’aquesta entrada. M’explicaré. Estic escrivint aquestes línies quan falta poc més d’una hora per a que s’acabi el mes d’agost i, per tant, per a que molts dels mestres que es jubilen aquest curs que avui tanquem passin a dependre de les famoses “Clases pasivas”.

Els anys, mesos i dies que he posat en el títol són els que ha estat en actiu el me pare, que com molts altres avui es jubila.

Us heu parat a pensar quants alumnes han passat per les “seves mans” durant tots aquests anys? Quantes classes ha hagut de preparar? … Si, alguns també pensaran, i quants suspensos?!?!?! Si, si, segur que de suspensos també n’hi ha hagut. Però quan de tant en tant vaig en ell caminant pel carrer i es troba algun dels seus ex-alumnes “suspesos” són dels que més entusiastament el saluden.

Alguna vegada he pensat en tots aquests anys en què s’ha dedicat a ensenyar i en tal i com està avui la docència. Abans tenia 40/45 alumnes per classe, actualment bastants menys però em sembla que la situació és bastant desafavorida envers l’actualitat.

Una de les coses que més m’emprenyen d’aquestes jubilacions és que als 60 anys el sistema considera formalment aquests professionals com a persones no productives. Més d’una vegada he sentit a més d’un mestre que es jubila que no li importaria continuar treballant més anys si no no hagués de fer davant d’una classe. I aquí és on m’emprenyo, perquè l’administració no dedica aquests professionals ben preparats i que saben el que es fan a fer tasques de suport i/o d’organització? Perquè hem de perdre totes aquestes capacitats si realment voldrien continuar treballant. Definitivament el sistema no és que estigui molt preparat per a aprofitar l’experiència d’aquests mestres.

En fi, en qualsevol cas i des d’aquest bloc em permeteu que agraeixi a tots els que avui deixeu les “clases activas” per a passar a “clases pasivas” tot l’esforç que heu dedicat a l’escola. Particularment, a mon pare, gràcies per haver-me fet veure com hauria de ser l’escola i com hauríem de ser les persones.

Moltes gràcies

La setmana passada estàvem descansant abans de tornar avui a la feina i un amic meu ens va proposar de pujar a la Foradada. És una gran roca que hi ha a la serra del Montsià que deixa veure unes vistes impressionants tant de la badia dels Alfacs com de tot el Delta.

No hi havia pujar mai i les vistes em van dixar, com dirien Quico el Celio, parat de pedra.

En la pujada ens vam trobar molts turistes que estaven fent la mateixa excursió que nosaltres. Nosaltres semblàvem turistes ben equipats amb màquines de fotos. Vaig aprofitar per a tornar a agafar la màquina analògica perquè no disposo encara de cap reflex digital. No obstant, com que també portàvem la digital, la Fanny va poder fer algunes de les fotos que podeu veure aquí.

Si no passa res, dintre de dues hores i mitja començarà el meu període de descans. Per fi podré descansar una mica, mirar-me algunes cosetes que tinc pendents, actualitzar alguns projectes i planejar què faré el curs vinent.

Fent una valoració ràpida del curs, déu ni do tot el que he anat fent. Arribar a un centre nou al setembre; posar en marxa alguns projectes (no tots els que volia però ja no em va quedar més temps); tutoria de sisè; seguiment de les instal·lacions dels famosos ordinadors i tots els informes que em va tocar fer; dos cursos de formació impartits i tres de rebuts; seguiment de la part tècnica de la dotació de música; preparació de la presentació de la dotació; dues unitats de programació de TIC i música; preparació de les oposicions; canvi de feina i tornada cap a Barcelona als serveis centrals; el casament … I a tot això cal afegir-hi el bloc. Em penso que ara si que puc tancar la paradeta i dir que crec que m’he guanyat el sou i les vacances.

Segurament hauré deixat moltes coses per fer, algunes ni tan sols començades, d’altres inacabades. Espero poder tenir temps per a planificar què faré a partir de setembre. De moment toca descansar.

Bones vacances.

Just fa un moment acabo de donar-me d’alta al servei de bicing de Barcelona. He vist que caminant una mica i agafant una bici puc arribar de la feina a l’estació de Passeig de Gràcia relativament ràpid i sense pagar transport. Bé, si, he pagat els 24 € anuals que val el servei a partir d’avui, però crec que m’anirà bé per moure’m, sempre i quan no plogui, clar.

Així que a partir del dia que rebi la tarja, si el temps no ho impedeix, agafarem la bici per Barcelona. Baixarem per la diagonal i per Rambla Catalunya fins a l’estació de Renfe. A veure com anirà la cosa.

Ja només falta que ens posin una parada del bicing prop del Departament d’Educació. Però em temo que aquesta seria una de les parades que tindria poques bicis. Estaria a la part alta i qui pujaria amb bici fins aquí? jeje

Aquesta tarda havia de tornar a casa després d’haver treballat. Quina ha estat la meva sorpresa en veure que a les 16’00, hora en què havia de passar el tren cap a Figueres, no apareixia. De fet s’ha aturat tot el trànsit. Al cap d’una estona han dit que per motius tècnics els trens funcionarien amb irregularitat.

Després de mitja hora he pujat a atenció al viatger a demanar informació sobre el tren de Figueres i m’han dit que vindria però que no sabien quan. Els hi he dit que aquest matí ja havia patit les conseqüències i la persona que m’atenia m’ha dit “si quiere, le devolvemos el viaje y usted no viaja”. Li he dit que això m’ho digués per escrit, i ella s’hi ha negat. Aleshores he demanat el full de reclamacions i me l’ha donat, per a acte seguit retirar-me’l perquè jo em negava a ensenyar-li el meu DNI ni el títol de viatge.

De fet, li he dit que en aquell moment jo no era viatger, així que no tenia perquè ensenyar-li i que el DNI només l’ensenyaria a un agent de seguretat. Ella m’ha volgut espantar dient que cridaria als mossos, a la qual cosa li he dit que endavant, que a ells si que els hi ensenyaria el meu DNI i que fes el favor de trucar-los. S’hi ha negat. I ha continuat sense donar-me el llibre de reclamacions que ja m’havia retirat.

Al final he optat per marxar perquè potser perdia el tren i ja m’havia esperat prou. En arribar a l’estació de Caldes de Malavella, amb més de 50 minuts de retard, he presentat dues reclamacions. La primera pel retard i la segona perquè no m’han volgut donat el llibre de reclamacions a l’estació de Passeig de Gràcia.

Ah! I a l’estació de Caldes de Malavella no m’han demanat ni el títol de transport ni el DNI.

Total, avui he perdut hora i mitja en els retards de renfe i no he vist ni un duro, vaja, ni un euro.

Com cada dia avui he anat a agafar el tren per a baixar a treballar a Barcelona. El trajecte dura una hora exacta però avui el tren s’ha espatllat. La dona que estava a l’oficina venent bitllets ha sortit i a “grito pelao” ens ha dit que el tren arribaria amb 35 minuts de retard perquè s’havia espatllat.

Així ha estat. Total que quan he arribat a l’estació de Passeig de Gràcia me’n vaig a les taquilles i em diuen que tinc dret a la devolució del 25 % de l’import. O sigui, que el tren tarda més d’un 50 % del temps de trajecte i em diuen que em donen un 25 %. Al costat he vist que en els rodalies, si el tren es retrassa més de 15 minuts et tornen el bitllet. I als regionals què? Sempre hem de ser de segona o de tercera????

A més, no m’han donat cap paper on digui que el tren ha arribat amb retard. Simplement m’han dit que quan s’acabi el “bono” reclami llavors que ells ja ho tenen tot informatitzat.

Òbviament he posat reclamació. Però ja sé que no servirà per a res.

El Periódico en parla

Bé, molts de vosaltres sabeu que el proper dissabte 30 de juny em caso. Com veieu últimament no he escrit gaire perquè el temps va escàs. Com veig que continuo tenint lectures avui us vull demanar un favor. He d’escollir la música amb la qual haig d’entrar al lloc on fem la cerimònia. Evidentment no té molta importància la música del nuvi, la que importa és la de la núvia, però ja que em llegiu, em podríeu donar un cop de mà?

La música que m’agrada la podeu veure al blog rimembergüen, però en podeu proposar (en els comentaris) la que cregueu oportuna. Jo de moment només havia pensat en la cançó d’Edit Piaf “Non, je ne regrette rien”. Però què en penseu?

Qui sap, potser serà la primera música d’entrada del nuvi de la web 2.0? jejeje