Avui m’ha escrit la consellera, vull dir antiga consellera d’educació. Els polítics tenen un do especial per escriure cartes de presentació i de comiat, però durant el seu mandat no reps cal altra notícia directament d’ells al teu correu electrònic. Evidentment, se m’ha acomiadat, però jo em pregunto, per a què s’acomiada de mi si mai ha tractat un tema educatiu amb mi? Queda molt bonic, però …

Us deixo la carta de comiat …

Benvolguts,
Benvolgudes,

En nom propi i de totes les persones 

que han estat al capdavant del Departament

d’Educació des del desembre de l’any 2003, 

vull acomiadar-me de vosaltres després

del cessament efectuat per Pasqual Maragall.

Durant aquests dos anys hem treballat amb 

il·lusió i amb la voluntat de millorar la

qualitat del sistema educatiu del nostre país. 

De ben segur que hem tingut encerts i

hem comès errades que espero que ens sabreu disculpar.

D’aquesta etapa que ara s’acaba en guardarem els 

bons records, la il·lusió, el compromís i l’aprenentatge, 

i estem molt satisfets d’haver pogut comptar en tot

moment amb el vostre suport i dedicació, cosa que us 

agraïm sincerament.

Moltes gràcies i endavant!


Marta Cid i l’Equip

Avui s’ha fet efectiva el cessament dels consellers d’ERC del govern de la Generalitat. Per tant hi ha un canvi de responsable en el Departament d’Educació. No entraré en valoracions polítiques-personals que podria fer com a conseller nacional del PSC però si que intentaré fer alguna reflexió sobre els canvis al departament.

Si és certa l’afirmació que ha fet Carod-Rovira i que diu que amb els consellers se n’aniran els directors generals, se suposa que a dintre del Departament d’Educació hi hauran molts canvis i algun de tots afectarà a la manera com es tracten les TIC en tot l’àmbit del propi departament i això implica la seu central del departament però també totes les escoles del país, des de la més gran fins a l’escola unitària d’aquell poblet de la Val d’Aran que tan sols té un o dos ordinadors per a proporcionar les competències bàsiques en TIC als seus (nostres) alumne.

És ben cert que el govern que quedarà tindrà una vigència que amb prou feines superarà els 6 mesos. Si les eleccions són a la tardor i el nou govern que en surti pren possessió i presenta les seves línies d’actuació ens podem trobar fàcilment que no ens trobem amb noves polítiques TIC en el Departament d’Educació fins dintre de gairebe un any!!

En el nostre món els canvis són ràpids, molt ràpids, però dintre del món de les TIC els canvis es donen amb una rapidesa emcara més gran. No ens podrem esperar 1 any a tirar endavant. Iep, amb això no vull dir que hi hagin d’haver grans canvis sinó que si n’hi ha d’haver (no seré jo ara qui jutjarà si convenen canvis de polítiques educatives en TIC) no es retrassin. Les decisions les hem de prendre, les han de prendre quan toca, i si toca ara, cal prendre-les.

Per tant, esperem que el nou/nova responsable d’educació del nostre govern tingui una acció decidida de potenciació de les TIC i no només a dintre de les seus dels Departament sinó en les aules del país. L’educació i formació TIC dels nostres alumnes no pot quedar estancada per un canvi de govern (que no vol dir necessàriament canvis de polítiques). Cal tirar endavant.

Salut

Avui he tingut claustre de professors del centre on treballo. Un dels punts estrella era l’horari que proposa el claustre per a l’aplicació de la implantació de la sisena hora l’any vinent. Es tractava de decidir quin horari es farà l’any vinent en el centre.

Ha arribat la direcció del centre i ha exposat que la resta de centres del municipi han escollit fer de 9 a 13 i de 15 a 17. S’ha presentat com a decisió gairebé presa i que es donava a conèixer per a donar el vist-i-plau. Com era d’esperar hi ha hagut posicions molt diferents. Una de les mestres ha exposat que no estava d’acord amb l’horari que es presentava i ho ha argumentat amb posicions pedagògiques difícilment discutibles.

L’horari que es proposava era de 8:30 a 13 i de 15 a 16:30. És indiscutible que les sessions més curtes de la tarda permeten un millor aprofitament que no d’una hora i passar les sessions llargues al matí permet fer una utilització molt més gran. I si no, pensem, quan treballem més en les nostres treballs, pel matí o per la tarda? Doncs amb els nens passa exactament igual. Després d’un dinar i d’una estona corrent (els nens poden arribar a córrer molt durant dues hores) qui es posa a treballar amb gran intensitat?

S’han debatut les diferents propostes, algunes defensades amb més encert que altres (és una opinió personal i per tant totalment subjectiva). Al final s’ha fet la votació de rigor, resultat? El que ja s’esperava:

De 9 a 13 i de 15 a 17 – 4 vots
De 8:30 a 13 i de 15 a 16:30 – 10 vots

Vist el resultat cal plantejar ara quin horari planteja el claustre de professors al consell escolar ja que segons el departament s’hauria d’intentar que tots els centres públics del mateix municipi facin el mateix horari. A més a més, si no estic mal informat, la decisió sobre l’horari s’ha de prendre amb un 75 % dels vots del consell escolar, o sigui que hi ha d’haver un acord entre el professorat i els pares.

Finalment, com se sol·lucionarà el problema de l’horari? Misteris departamentals … Però em resten alguns interrogants. Fa temps que se sap que s’implantarà la sisena hora, perquè s’espera a final de curs per a parlar de l’horari? Quins criteris pedagògics s’utilitzen per a defensar un determinat horari? Què passarà si no hi ha un 75 % de vots a favor d’una proposta horària? Quin paper juga l’autonomia de centre si després resulta que es fa campanya intensa per un determinat horari?

Cal reflexionar … i ràpidament.

Acabo de lleig en la plana web del sindicat Ustec que en la propera mesa tècnica del 8 de febrer es tractarà la proposta de resolució per a la convocatòria de plans d’innovació dels centres depenents del Departament d’Educació.

Sense entrar en el calendari (tothom pot parlar a favor i en contra del calendari) m’he fitxat en la quantitat pressupostària adjudicada als diferents plans. La veritat és que no sé si els responsables d’aquesta convocatòria surten gaire de Via Augusta, però fa tot l’efecte que fa dies que dormen allà a dintre i no s’han assabentat dels preus que tenen els materials a la vida terrenal.

No comentaré tota la convocatòria perquè tampoc sóc expert en tots els temes (més aviat no sóc expert en cap dels temes), però com que sóc formador en audiovisuals i TIC en el Departament i unes quantes altres instàncies educatives/formatives em permetré el luxe d’opinar, això si, intentant aportar elements “objectius” per a la reflexió més que no pas afirmacions categòriques.

Em permetreu que pugui parlar de dos àmbits dels plans d’innovació que he treballat durant algun temps. Estic parlant de Comunicació audiovisual i projectes TIC. Si observeu la proposta veureu que hi ha una dotació econòmica de com a màxim 1.000 € en un període de tres anys. Posem per exemple un centre amb 400 estudiants (un centre de dues línies amb classes no excessivament plenes). Tenim que fent una simple divisió, el Departament aporta per a aquests plans d’innovació un total de 0,83 € per alumne i curs. Certament representa un avanç respecte la situació anterior (abans ni tan sols existien els programes d’innovació) però dotar amb 0,83 €/alumne i any en material és pràcticament d’acudit.

És veritat que a més els programes inclouen un apartat de formació que també genera despesa, ara bé, podem analitzar la quantificació d’aquesta despesa. Posem d’exemple el mateix centre que abans. Un curs de 30 hores (és la formació que inclou la convocatòria) al que pugui accedir tot el professorat del centre ve a costar uns 1400 € (1080 € en despesa de formació més una part per a amortització de la creació de materials, uns altres 300 €). Tenim que en formació per al professorat que després ha de revertir en els alumnes del centre destinem un total de 1,16 €/alumne i any.

Em sembla que no em deixo cap altra despesa extra que es pugui generar. Si bé és veritat que la convocatòria també té en compte que la presentació d’un pla d’innovació pot suposar una millora en les dotacions del centre, també és veritat que moltes vegades és preferible tenir un bon “contacte” a dintre del propi Departament per a que la dotació al teu centre es vegi millorada considerablement.

Fent una simple suma obtenim la gran quantitat de 2 € per alumne i any. Podríem dividir encara més aquesta quantitat i veure quina és la quantitat mensual per a cada alumne o fins i tot la quantitat diària invertida en innovació (0,01 €/alumne i dia) però la quantitat fa vergonya. Tot i no ser empreses, el cert és que aquests plans d’innovació haurien de ser l’I+D de l’Educació. Aquesta mínima despesa no fa més que donar un mal exemple d’inversió pública en projectes innovadors que han de suposar la base científico-pedagògica del futur. Destinar aquesta petita inversió (tot i reconèixer que per alguna cosa s’ha de començar, fa dos anys aquests plans ni tan sols existien) fa més pena que altra cosa. Caldria replantejar-se la situació, no?

Fa uns dies vaig saber que a l’adreça del centre on treballo (una escola pública de Ripollet) havia arribat un e-mail amb un to altament ofensiu envers la professionalitat dels mestres que estem treballant a Catalunya. No en vaig fer més cas que el que faig a molts correus que m’arriben a la meva bústia personal i que fan referència a la situació lingüística que hi ha a Catalunya (bé, molts d’ells diuen que fa referència a la situación lingüística de cataluña).

No obstant, vaig preguntar a alguns companys que treballen en altres centres i resulta que ells també el van rebre però que a més n’havien rebut un altre de previ i des de la mateixa adreça de correu. Com que alguns companys me l’han enviat, … Bé, serà millor que el transcrigui no? Doncs som-hi. El primer mail (rebut un dimarts 17 de gener a les 3 de la matinada, potser anava begut?) que es rebia era d’un tal David i des d’una adreça de terra (cowardd@terra.es) i que deia:

“ruego me confirme si la Srta. Anabel Roselló Cuenca
da clases y trabaja en su centro.
gracias de antemano
David”

En primer lloc cal destacar la gran qualitat lingüística que té aquest tal David. No sap que primer cal presentar-se, explicar la motivació, i després començar a escriure en majúscula!!!??? Tampoc deu saber que després d’un punt (ja sigui seguit i apart) cal tornar a escriure en majúscula. Entre paràgrafs cal deixar línia en blanc … En fi, que moltes errades no? Doncs continuem …

Al cap d’unes hores, i sense que els centres haguessin contestat, el tal David va tornar a enviar un altre correu electrònic (aquest va ser enviat el 18 de gener a les 7 de la tarda, suposo que sense haver consumit gaire alcohol) fora de to, amb encara més errades ortogràfiques i gramaticals. Aquí el teniu:

“llamo, mando correo electrónico a empresas/instituciones
europeas. en castellano, para entendernos. el 99% da
respuesta en castellano.
hago lo mismo a Cataluña – 2 de cada 3 dan
respuesta en su dialecto (perdón, idioma).

al parecer la educación es algo que no se aprenda
en cataluña. gracias de todas formas por hebermelo
confirmado. La ¨ventaja competitiva¨(si saben lo que
esta expresión significa) de Cataluña se incrementa….

un abrazo,”

Ja us podeu imaginar com em vaig sentir. Tot i això, abans de fer cap comentari cal adonar-se del gran nivell lingüístic d’aquest “david” (ho escric en minúscula perquè … perquè si). Però deixant a banda el seu domini academicista de la llengua de Cervantes, cal reflexionar sobre la motivació d’aquests correus. En fi, un exemple més d’aquests actes sense qualificatius …

Acabo de veure en la pàgina de CCOO una proposta d’organització per al curs vinent que ha realitzat el propi Departament d’Educació. La veritat és que estic esborronat (paraula pròpia de les TTEE?). Una vegada més veig que els cervellets del Departament d’Educació pensen més per treure’s la feina de sobre que no per donar sol·lucions reals als centres.

Com us deia, he vist les dues propostes d’organització (per a centres d’una línia i per a centres de dues) i veig que algunes especialitats senzillament passen a donar-se semprea últimes hores.

Jo sóc mestre i a més, especialista de música i per tant m’he fixat molt en els horaris que proposen els grans pensadors del departament. No sé si dir-vos que estic cabrejat o simplement que a partir d’ara no penso fer ni un minut extra en la meva feina.

Veureu, si observeu els horaris per als centres d’una línia coincidireu amb mi en que l’hora de música està situada sempre a la tarda. Si tenim en compte que per horari només s’ha de fer una hora a la setmana ja us podeu imaginar com seran les classes de la última hora. Total, que molts alumnes faran música una única sessió setmanal i a més per la tarda a última hora (o com a molt, a penúltima). Si ja costa aconseguir una mínima consecució dels objectius, imagineu-vos si s’aplica aquesta proposta …

No surt gaire més ben parada la proposta per a centres de dues línies. La música, continuen pensant que en la gran majoria d’ocasions haurà de ser impartida per les tardes.

Cal felicitar els pensadors, l’han encertada, però si el que pretenien era enviar un missatge als mestres de música ho haurien pogut fer d’una altra manera. Senzillament, canvien el currículum i eliminen la música de les àrees curriculars.

Però sembla que no acaben d’entendre que hi ha una legislació que s’ha de complir. I això té especial importància quan s’observa la proposta i es veu que han pensat que el mestre de música ha d’estar sol donant la música a l’etapa d’educació infantil. Obliden aquesta gent que els mestres de música, són de primària i no són especialistes d’educació infantil. Per tant, no poden estar sols a dintre l’aula (tot i que caldrà esperar a veure la nova llei d’educació, la LOGSE, la LOCE no derogava aquesta apartat). Cal ser especialista per poder estar sol, i un especialista de música (com tampoc els d’educació física, anglès, etc) no és especialista d’educació infantil. Ja intenten tornar a colar-la?

Però suposant que s’inventin algun decret que permeti aquesta docència, és una greu irresponsabilitat permetre que professorat no format per a estar a educació infantil (jo no he fet cap curs de reciclatge ni cap assignatura quan vaig estudiar magisteri) estigui donant classes sense cap tipus de suport. Si l’educació infantil és una especialitat, els no especialistes en aquesta àrea, perquè hi hem d’entrar sense suport? Imaginem que la situació canvia les especialitats. És que potser estan pensant en que els de música podem donar anglès? O fer educació especial? Oi que no? Doncs infantil tampoc sense suport.

Tema apart és l’horari del professorat. Gairebé la majoria de tutors tindran, segons la proposta, dues tardes lliures, els de música tindran com a molt una part de dos matins, ara bé, ni un matí sencer (sempre seran partits). Però a més, mireu bé la proposta per a centres d’una línia i més concretament la proposta per al divendres. Quedareu sorpresos. De veritat. Hores mortes pel mig que ha d’assumir el mestre de música i per finalitzar, hora lliure divendres a primera hora de la tarda i classe a última. Bravo!!!!

Amb aquestes ments pensants no sé com el país encara està com està …

Avui ha estat un dia difícil, molt difícil diria jo. Aquest matí mentre estava vigilant el pati (avui em tocava vigilància) he tingut un d’aquells conflictes que si no et saps controlar acaben sortint a les notícies.

Durant el pati, un dels meus alumnes, estava molt nerviós. Es tracta d’un nen amb algun tipus de problema psicològic-psiquiàtric que si segueix el tractament és una delícia de nen. El cas és que avui portava a sobre un neguit impressionant. S’ha passat tota l’estona provocant els seus companys, tant de la seva classe com d’altres. Al final, després d’haver parlat amb ell unes quantes vegades he optat per endur-me’l apart i xerrar amb ell per mirar de tranquilitzar-lo.

Quan semblava que la situació ja estava controlada, hem tornat a sortir al pati i al cap de 15 segons de rellotge ja hi havia un altre nen plorant per la patada que li havia donat l’Andreu. Evidentment hi he anat, li he demanat explicacions i li he dit que vingués amb mi cap on estem els mestres vigilant. El nen estava fora de si. Quan intentava raonar amb ell no se li ha passat altra cosa que escopir-me a la cara i donar-me una puntada de peu. Tinc en el cap, encara, la imatge d’aquell nen fora de si, suat completament i amb el cos totalment tensionat que em mirava amb una ràbia indescriptible mentre es posava a escopir cap a mi sense que jo tingués temps a apartar-me. Evitaré descriure els excrements que han sortit pel nas i la boca perquè ja tinc prou fàstic jo com per a tornar-ho a reviure.

Us podeu imaginar … Ho haig de reconèixer, m’han vingut unes ganes terribles de donar-li dues bofetades, d’aquelles sonores, de les que fan mal psicològica i físicament. Han estat uns segons d’una tensió enorme, d’una banda la temptació personal de ràbia de donar-li, com diem al sud, una bona “bufa” i de l’altra la professionalitat que se suposa que tinc. No m’ho podia ni creure, l’Andreu m’havia escopit a la cara i jo estava en una situació de total indefensió. Estava carregat de ràbia, meditant si li donava o no …

Finalment m’he calmat, una altra companya ha vingut i se n’ha fet càrrec de la situació mentre jo anava a netejar-me la cara de la saliva del nen. Ell s’ha quedat al pati “pensant” … Tocava tornar a classe i, com que jo no tenia classe amb els del seu curs, he optat per endur-me el nen amb mi a la classe que jo tenia assignada en aquell moment i tenir-lo vigilat i aïllat. Suposo que no he fet res mal fet. El meu propòsit era que es tranquil·litzés i evidentment, a la seva aula això seria del tot impossible.

En la classe que havia de donar a continuació l’he posat al final i quan me n’anava li he indicat on s’havia de posar amb la mà, d’una manera extremadament suau. I un altre cop ha sorgit la fera, m’ha clavat dos cops de puny al braç. Per sort jo ja m’havia tranquilitzat bastant i entenia que alguna cosa no devia rutllar. No era normal aquella actitud tan agressiva …

A l’hora de la sortida me n’he assabentat que hi ha algun problema pel mig i que aquesta reacció és del tot inusual, però … ufff … Quan estudiava magisteri no em van ensenyar a tractar aquests conflictes.

Almenys he tret una cosa clara, tinc més autocontrol del que em pensava però quan recordo aquell moment reconec que em poso molt tens, espero que això no sigui un pecat.

PD: Els fets són verídics tal com jo els he viscut, el nom i qualsevol dada que es pugui extreure d’aquesta història i que facin referència al menor són totalment inventades i no corresponen, en cap moment, a dades reals.

En els darrers dies està prenent força la idea dels responsables del Departament d’Educació d’ampliar els horaris de l’escola pública fins a les 6 hores lectives diàries. Les valoracions se succeeixen davant d’aquest anunci.

Evidentment, les associacions de pares estan encantades amb aquest plantejament, sobretot perquè permetrà un igualament d’hores amb l’escola privada i això permet una reducció de les avantatges horàries d’aquesta última. Però és indiscutible que un augment d’hores d’escolarització dels fills permetrà, o almenys ho hauria de fer, una major compatibilització dels horaris laborals dels progenitors amb l’assistència dels seus fills per part de l’estament que ha de vetllar per l’educació de tothom.

Els sindicats de professors i mestres no s’hi oposen sempre i quan això no repercuteixi en l’horari laboral dels professors.

El Departament d’Educació està encantat amb totes aquestes propostes i anuncia noves inversions i contractacions de professors per a la realització d’aquestes hores de més.

Ara bé, alguna cosa no falla o no s’explica suficientment. Anem a pams.

L’horari de l’escola. Si ara s’han de fer 6 hores de classe diàries, es permetrà als centres treballar de 8 a 14? Quins criteris es faran servir per decidir l’horari? Es tendirà a l’ampliació d’aquestes hores per la tarda? L’horari llavors seria de 9 a 12 i de 3 a 6? Segurament serà aquest l’horari resultant, si més no, en la majoria del territori de Catalunya (que no vol dir en la majoria de població de Catalunya).

L’Horari dels professionals. Si es fa realitat aquesta ampliació d’horari lectiu en un centre d’una línia calen dos professionals nous per cada centre comptant que en aquestes hores extra no hi haurà reforços ni desdoblaments. Atenent a l’estadística oficial del Departament de l’any 2003-2004, des de llavors hi ha hagut un augment d’aules creades, hi ha un total de 16085 aules creades. Cada aula haurà de fer 5 hores de més a la setmana. Per tant en un centre d’una línia s’hauran de fer 45 hores de més d’atenció a l’alumnat.

Per cada aula de curs oberta es necessita un 20 % de nou professor. Si agafem el nombre d’aules i hi apliquem un percentatge tindrem que ens calen, amb dades del curs 2003 un total de 3217 mestres nous per al curs que ve per a cobrir aquesta sisena hora.

El Departament ha dit que contractarà al voltant de 3000 professors nous. Per tant, tot sembla correlacionar-se, ara bé, permeteu-me ser malpensat. On està la trampa?

Ahir va sortir als mitjans de comunicació que el Departament d’Educació pensava convocar d’aquí a l’any 2.008 més de 12.000 places de mestres i professors en tota Catalunya. Una mesura en principi positiva però que cal analitzar amb un xic de profunditat. Anem a pams

A finals dels 70 i principis dels 80 va haver una enorme quantitat d’incorporacions de mestres i professors a l’escola pública. Molts d’aquests van guanyar les “seves” places en concursos restringits on es primava absolutament el fet d’haver treballat prèviament. La incorporació de professionals va ser massiva. I què ha passat durant els anys?

Els resultats són ben visibles en els nostres centres, uns claustres amb una gran majoria de personal entre 50 i 60 amb gran experiència professional però completament esgotat després d’una vida laboral dura i cada cop més complicada.

Ara toca renovar molts d’aquests llocs de treball ja que molts d’aquells mestres ara es jubilen i en calen de nous. Tota aquella incorporació massificada al funcionariat s’ha traslladat en el temps i ara cal prendre mesures. Però és la millor sol·lució convocar totes aquestes places ara? Si repetim la incorporació massiva d’aquells anys ens trobarem que:

1.- De cop prescindirem de l’experiència de tots aquests professionals.
2.- Perpetuarem el problema uns altres 30 o 35 anys.

O sigui que dintre d’uns anys tornarem a tenir uns claustres envellits i amb escassa energia per treballar en el nostre món. No valdria la pena pensar-hi i fer aquestes incorporacions més espaiades en el temps?

Es tracta de millorar l’escola pública pensant a llarg termini o trobar unes sol·lucions amb precipitació?

A més, com sempre en els casos de massificació, i ara que els nostres governants parlen tant de “qualitat”, com pensen garantir la qualitat de la selecció? Una simple norma de mercat ens diu que a major oferta de places (d’oposicions) menor competència. Crec més que justificat considerar la competència com a element de qualitat (almenys així ho justifica gairebé tothom).

No entraré a parlar del mètode de selecció (però la proposta d’alguns sindicats em sembla abusiva cap al professorat que porta molts anys treballant amb algunes condicions molt aventatjoses), això ho faré en un altre moment, però sens dubte un procés (sigui el que sigui) en que es disminueix la competència, la qualitat de la selecció queda mermada. Clar que potser se’n podria parlar del que és qualitat. En qualsevol cas, el raonament crec que és vàlid.

Cal pensar en el futur del país a mitjà i llarg termini, no només amb immediatesa.