Quan estudiava pedagogia a la UAB, en una de les assignatures ens feien fer moltes lectures sobre currículum i el seu disseny i la innovació del mateix. Un dels autors que més vam llegir va ser el professor Gimeno Sacristán. Recordo el seu nom i els seus articles perfectament.

Ahir el vaig redescobrir per tercers. En la llista del grup DIM de la UAB hi va haver una intervenció referent a unes paraules que va pronunciar el professor Gimeno Sacristán en “II Jornadas internacionales sobre políticas educativas para la Sociedad del Conocimiento”. Sembla que en una conferència en aquestes jornades va dir:

Haurem de seguir el fil de la discussió a veure què és el que va dir realment i com reacciona la gent davant d’unes paraules que semblen dures però que potser més que dures són realistes.

Avui no parlaré d’educació però si d’explicacions educades. És el dia de la dona treballadora i ahir es va aprovar una llei que pretén aproximar els dos sexes a la plena igualtat. Sembla que a partir d’ara hi hauran, per llei, llistes paritàries com hi ha a França en totes les eleccions; també hi haurà ajudes a les mares encara que no hagin cotitzat (en algunes franges d’edat); i sembla que els homes també hi sortirem guanyant, tindrem 15 dies en el permís de paternitat. De fet, aquesta última mesura, no és que afavoreixi els homes, és que afavoreix les famílies.

Fa uns anys vaig estar parlant amb un alcalde francès sobre la llei que acabaven d’aprovar i que obligava a tenir llistes paritàries. No hi estava d’acord, creia, i continuo creient que la incorporació de la dona a llocs de responsabilitat s’ha de fer per convicció i no per obligació. Justament és el mateix argument que ara utilitza el PP. El que passa és que el PP només utilitza l’argument, però no el comparteix.

També hem de reconèixer que fins ara no hi ha hagut la plena igualtat entre homes i dones al nostre país tot i que tothom diu que ho comparteix. Per tant, ni que sigui temporalment, s’hauran d’acceptar mesures coercitives encaminades a garantir la plena igualtat de sexes. I qui no hi estigui d’acord, que s’hi posi fulles.

Finalment, haig de dir que no estic d’acord en la paritat en llistes electorals i llocs de responsabilitat. A aquests llocs s’hi hauria d’accedir pels mèrits de cadascú. El que si que passa és que les dones, fins ara, no han tingut igualtat d’oportunitats reals per a poder competir amb els homes, per tant, alguna cosa haurem de fer, no? Em sembla perfecte que estiguem obligats a garantir la incorporació d’un dels dos sexes a llocs de responsabilitat. Alguns fa anys que ens ho creiem, però ens ho creiem tots realment?

Una última reflexió, en el món escolar, fa anys que la dona porta la veu cantant. No he trobat cap director/a o mestre/a que sigui millor o pitjor pel fet de ser home o dona. Un director/a o mestre/a és millor o pitjor per les seves capacitats, no pel seu sexe!

Acabo de llegir una notícia a l’edició digital del diari de l’ebre que m’ha deixat una mica preocupat. La notícia diu que el Departament d’Educació inverteix 138.000 € en els plans de millora de quatre instituts de les Terres de l’Ebre. Si no sé comptar malament, 138.000 euros són 23 milions de les antigues pessetes.

I perquè la preocupació? Doncs molt fàcil, a la notícia es pot llegir que tots quatre centres destinaran en gran part a la compra o actualització de material per a la millor implantació de l’ús de les TIC en els centres educatius. Això vol dir que fins ara no han estat prou ben dotats, no? Perquè si ho estiguessin no faria falta esta dotació.

I encara més preocupat quan penses en la diferència de primària i secundària. Si a secundària hi ha plans de millora de centre que permeten comprar material quan no es disposa, què passa quan la situació es trasllada a primària? Doncs passa que simplement no es pot comprar aquest material perquè no hi ha pressupost.

A veure si algun dia els centres de primària poden rebre aquests diners i decidir en què els inverteixen.

Des que vaig acabar els estudis de mestre he continuat formant-me en diversos aspectes. El que més m’ha interessat ha estat sens dubte el de les TIC (abans en dèiem “noves tecnologies”). He fet cursos de tot tipus, alguns m’han servit més que altres en la meva vida professional tot i que gairebé tots estaven organitzats des d’administracions educatives.

De sempre he defensat la necessitat de que en un centre docent la formació del col·lectiu de mestres fos coordinada. No pot passar el que ve passant des de fa tants anys, tots hem de saber molt i de tot. No seria més lògic que es fessin plans de formació de centre ben elaborats on es detectin necessitats i es proposin cursos a la gent del claustre de manera que entre tothom es puguin abarcar totes les necessitats del centre?

Està claríssim que el mestre pot fer de facto “el que li doni la gana” en les seves set hores i mitja de treball que pot realitzar fora del centre educatiu, però, no seria desitjable que la formació respongués realment a criteris educatius i formatius de centre? Som simples funcionaris que ens hem de formar individualment o som mestres al servei d’un projecte educatiu (tot i que no el compartim al 100 %)?

No és menys clar que alguns fan molts cursos i d’altres fan cursos quan s’apropen els estadis. Però això passa a tot arreu, no?

En les instruccions d’inici de curs es van repetint afirmacions com “La formació permanent del professorat tendeix a disminuir el seu component de formació d’iniciativa individual per passar a ser, progressivament, un element del projecte de tot el centre. La finalitat de l’oferta formativa és donar resposta a necessitats i prioritats de formació tant des del vessant de l’actualització i millora individual com col·lectiva.”, però poques vegades es va més enllà d’una simple formació personal. A veure si l’any vinent les coses milloren.

Aquesta tarda estava llegint alguns articles sobre el món escolar i el lideratge. Me n’he adonat que aquests tipus d’articles m’aburrien moltíssim quan estava fent pedagogia, potser no m’interessaven prou, però de sobte avui m’han cridat l’atenció. En el món educatiu, com en tots els àmbits de la nostra societat, es necessiten líders, gent que tiri endavant projectes, que encertin en les seves decisions però que també s’equivoquin i puguin aprendre de l’error.

Buscant pel google la primera de les referències que m’han aparegut m’ha semblat interessant. Un dels apartats parla de la diferent tipologia de líders i les agrupa en tres grans grups.

EL LÍDER AUTÓCRATA: Un líder autócrata asume toda la responsabilidad de la toma de decisiones, inicia las acciones, dirige, motiva y controla al subalterno. La decisión y la gula se centralizan en el líder. Puede considerar que solamente él es competente y capaz de tomar decisiones importantes, puede sentir que sus subalternos son incapaces de guiarse a sí mismos o puede tener otras razones para asumir una sólida posición de fuerza y control. La respuesta pedida a los subalternos es La obediencia y adhesión a sus decisiones. El autócrata observa los niveles de desempeño de sus subalternos con la esperanza de evitar desviaciones que puedan presentarse con respecto a sus directrices.

EL LÍDER PARTICIPATIVO: Cuando un líder adopta el estilo participativo, utiliza la consulta, para practicar el liderazgo. No delega su derecho a tomar decisiones finales y señala directrices específicas a sus subalternos pero consulta sus ideas y opiniones sobre muchas decisiones que les incumben. Si desea ser un líder participativo eficaz, escucha y analiza seriamente las ideas de sus subalternos y acepta sus contribuciones siempre que sea posible y práctico. El líder participativo cultiva la toma de decisiones de sus subalternos para que sus ideas sean cada vez más útiles y maduras. Impulsa también a sus subalternos a incrementar su capacidad de auto control y los insta a asumir más responsabilidad para guiar sus propios esfuerzos. Es un líder que apoya a sus subalternos y no asume una postura de dictador. Sin embargo, la autoridad final en asuntos de importancia sigue en sus manos.

EL LÍDER QUE ADOPTA EL SISTEMA DE RIENDA SUELTA O LÍDER LIBERAL: Mediante este estilo de liderazgo, el líder delega en sus subalternos la autoridad para tomar decisiones Puede decir a sus seguidores “aquí hay un trabajo que hacer. No me importa cómo lo hagan con tal de que se haga bien”. Este líder espera que los subalternos asuman la responsabilidad por su propia motivación, guía y control. Excepto por la estipulación de un número mínimo de reglas, este estilo de liderazgo, proporciona muy poco contacto y apoyo para los seguidores. Evidentemente, el subalterno tiene que ser altamente calificado y capaz para que este enfoque tenga un resultado final satisfactorio.

Crec que en el món escolar aquell líder que té més incidència en la pràctica diària és el que permet la participació tot i que l’autoritat final en els assumptes d’importància continua en les seves mans, que per a alguna cosa és el líder (o director/a). Es necessita sempre una referència clara, una persona en la que demani la opinió, que la consensuï, però que pugui tirar endavant el projecte si aquest corre risc d’encallar-se. Crec que és més important dedicar el temps precís per a la presa de decisions però tirar endavant si no hi ha possibilitat d’acord, si no, correm el risc d’acabar discutint sobre el sexe dels àngels … però això interessa a l’escola o als nens?

També m’ha semblat interessant els factors externs i interns que intervenen en la tipologia de lideratge. Intervenen:

– La personalitat del líder – La personalitat dels membres del grup

– Naturalesa de la tasca – Naturalesa de l’ambient

Penso que són quatre factors fonamentals que determinen el funcionament del grup i del líder. Però quin d’aquests factors acaben tenint més pes? S’hauria de pensar i avaluar diverses situacions i lideratges però en una professió amb tant contacte humà com la nostra, no serà la personalitat dels membres del grup un factor diferencial important?

Avui he tingut claustre del centre on treballo. Era la continuació del claustre d’ahir, i avui s’havia d’exposar una proposta meua on es demanava aprofitar tot el treball que ja s’ha fet amb el pla estratègic del centre (que treballa les TIC) i el treball que també es fa amb les festes populars (castanyada, nadal, carnestoltes, sant jordi, …) per a plantejar un projecte Comenius que ens permetés conèixer realitats educatives diferents i sobretot fos un estímul per al professorat.

Segurament he fallat en l’explicació del funcionament, en l’aprofitament del treball que ja s’està fent, en la manera de convèncer la gent, en la informació que he aportat … Però segurament en alguna cosa també hauré encertat. Sobretot al final quan he optat per retirar la proposta davant d’algunes opinions que s’estaven generant. Passo de crear “mal rollos”, ja en tenim prou els mestres com per a anar-ne afegint més encara.

Haig de confessar que alguns dels arguments que s’han esgrimit per a rebutjar la proposta fins i tot els comparteixo. D’altres, òbviament, no. Però el que si que m’ha fet pensar i que m’ha dolgut en els primers moments, ara que estic més calmat ja “passo”, ha estat algun argument repetit més d’una vegada i per més d’una persona diferent. Fa referència a la situació de molt professorat del centre (jo diria que més d’un 40 %) que no sap si l’any vinent estarà treballant en el mateix lloc o no (entre sustituts, interins, propietaris provisionals i comissions de servei, hi ha un bon grapat de mestres). S’ha posat en dubte la “legitimitat” de prendre decisions que afectin el centre quan un no sap on treballarà el curs vinent.

Davant d’aquests arguments de tant pes pedagògic he optat per retirar la proposta. Algú m’ha dit “i encara et queden ganes de presentar propostes i projectes? “. Contesto ara: No, no me’n queden, però a mi em paguen per diferents motius, un dels quals és fer millorar l’educació dels meus alumnes i si amb un projecte ho puc aconseguir, el plantejaré tot i que me’l puguin rebutjar.

Finalment, deixeu-me escriure una frase que fa estona que penso. Jo, i espero que més gent, estic disposat a participar en projectes tot i que no sé on pararé l’any vinent, en canvi altra gent, tot i saber on estarà l’any vinent, no està disposada a participar en segons quins projectes. Potser caldria replantejar el ROC i algunes de les normatives que afecten els funcionaris? Potser si, potser no. Depén de la visió que se’n tingui

C’est tout!

Honorable Conseller,

Ja que vostè m’ha escrit a mi, permeti’m que sigui jo ara qui li escrigui. Em plau veure que com a Conseller d’Educació com a mínim comença a exercir el seu càrrec amb el nom del propi departament que dirigeix, o sigui, amb educació. Està molt bé saludar els professionals que ens dediquem a aquest món però li demano que aquesta salutació no es limiti al missatge que ens ha enviat avui ni al missatge que de ben segur ens enviarà quan deixi el seu càrrec dintre del temps que estableixi el President de la Generalitat o el propi calendari electoral. Com tots els Consellers d’Educació de tots els governs, vostè passarà pel càrrec, però els mestres i professors ens quedarem amb la nostra feina.

He parlat amb vostè personalment alguna vegada i tot i que la seva formació no ha estat pedagògica admiro la seva posició en alguns temes, la seva capacitat de lideratge i la seva tenacitat en la defensa de les propostes que representa.

Em parla en la seva salutació de l’excel·lència del sistema educatiu. Convindrà amb mi en que per a aconseguir aquesta excel·lència no n’hi ha prou en demanar-nos més als professionals de l’educació. No només els mestres i professors hem de ser excel·lents, també l’administració ho ha de ser. Tenim grans professionals a Catalunya, en els centres educatius i en els llocs de comandament del Departament d’Educació. Li demano doncs que l’excel·lència que vostè demana i que jo comparteixo s’estengui per tota l’administració educativa.

Em felicito per la seva consideració envers els mestres i professors. Diu que som els principals actors del sistema educatiu. Espero que el Departament que vostè lidera i tot el seu personal així ho comparteixi. No ens podem permetre errors en l’educació dels nostres fills.

Finalment, permeti’m que també li desitgi unes bones festes i un 2007 ple d’èxits per al departament que vostè dirigeix, perquè si són èxits per al seu departament, de ben segur que ho seran per a tot el sistema educatiu.

Molt cordialment

Jordi Perales

Estic assistint cada cop més enfadat al debat que s’ha obert al voltant de la major o menor presència del castellà a les aules de les escoles de Catalunya. La veritat és que em fa replantejar la meva feina com a mestre i educador.

La setmana passada la ministra del ram va presentar el projecte de reial decret que estableix la presència obligada de 3 hores de castellà a les escoles de Catalunya. Immediatament des de Catalunya ha sortit tothom a dir la seva. No entraré aquí a dir si em sembla encertada la presència de més o menys hores de castellà a les escoles perquè fer-ho seria entrar en el joc político-lingüístic i no em ve de gust fer-ho ara.

Fa només 10 anys que sóc mestre. I dic només perquè sé que molts dels que em llegiu teniu moltíssima més experiència que jo. Però en aquests 10 anys he treballat en territoris de Catalunya tant diferents com Amposta (on la immensa majoria de la població parla en català), Cambrils (amb molta presència d’immigració), Barcelona-Sants (el típic barri catalanoparlant de Barcelona), Ripollet (amb moltíssima presència de famílies procedents de la immigració dels 60, gairebé tothom castellanoparlant) i Platja d’Aro (amb molta presència de famílies que tenen el castellà com a llengua mare).

I aquí és on se’m plantegen els dubtes. Com podem tenir lleis de política lingüística, decrets de currículums base, etc. que marquin les mateixes actuacions per a territoris tant diferents com els que he mencionat? És que els nostres polítics pensen que tot el territori és igual i necessita les mateixes intervencions? Com es pot defensar una actuació de 3 hores en castellà en territoris on els nens parlen castellà tot el dia? I com es pot defensar una actuació de només tres hores en territoris on els nens no miren algunes cadenes de televisió perquè són en castellà i no les entenen?

Això si, tothom diu respectar molt la feina dels mestres però tots, absolutament tots, no es plantegen ni un moment respectar el nostre treball, o com a mínim el meu perquè jo no puc parlar en nom de ningú, des de la legislació bàsica del sistema educatiu. Tot ha d’estar ben normativitzat, tot ha de tenir el seu decret que reguli tota actuació en la nostra feina i que ens lligui les mans. No ens podem sortir ni un milímetre d’allò que estableix la norma.

Ens diuen que el nostre sistema educatiu té un currículum obert, on els mestres hi podem fer les nostres aportacions. I un be negre amb potes rosses que dirien en aquell programa de la tele. Els mestres ni tenim el temps ni tenim la llibertat per a plantejar què han d’aprendre els nostres alumnes, i no serà perquè no tenim criteri. Ens expliquen que podem intervenir quan fem el projecte educatiu i curricular del centre, però no ens enganyem, ben poques variacions s’hi introdueixen. I també diuen que en la programació d’aula podem fer de més i de menys. Jo diria que sobretot hem de fer de menys perquè amb tot allò “mínim-normatiu” que hem d’ensenyar, poques coses més podem proposar.

M’he passat gairebé tota la vida estudiant aspectes de la pedagogia i la didàctica i crec que estic legitimat per a poder dir què han de saber els meus alumnes. Crec que els meus coneixements són prou vàlids per a dir si els meus alumnes necessiten 3 hores de castellà, 25 de català o 250.000 d’anglès. Jo sóc el mestre i si m’heu donat la confiança per a que eduqui 24 nens de la meva tutoria ho heu de fer amb totes les conseqüències. No em valen mitges tintes. Deixeu-me decidir sobre el meu treball d’una vegada!

Fa dies que no escric res en el meu weblog. No faré avui cap escrit de gran importància, simplement postejaré un article que he llegit en el diari de Girona i que ve signat per una directora d’una escola de Figueres.

Com alguns sabeu, aquest any estic en un tribunal d’oposicions de mestres de música i aquest article (que contestaré properament) m’ha sobtat, sobretot venint d’una directora d’un CEIP. Aquí el teniu, la meva resposta, en els propers dies:

Joana Rodríguez, directora d´un centre públic i formadora d´interins novells, ho he viscut tres anys seguits: tres de les mestres més competents, amb més sensibilitat i amb aquella actitud oberta i necessària per anar adaptant-se als canvis, tan socials, com pedagògics han suspès les oposicions.

Sincerament, dubto molt de la competència d´algunes de les persones que estan «jutjant» aquestes mestres amb majúscula. Com s´escullen les persones que formen part d´un tribunal? Qui valora les aptituds dels membres dels tribunals? Qui avalua la tasca dels tribunals? Evidentment ningú, i el que és més greu, les decisions dels tribunals són inapel·lables, és a dir, que les persones que han desenvolupat els temes a valorar, no tenen cap dret, ni tan sols el dret a que se´ls hi expliqui el perquè del seu suspès.

S´ha donat el cas que formadores convençudes de les polítiques educatives del Departament, durant els darrers anys, i després de treballar l´horari laboral complet, es dediquen a formar mestres en actiu (la majoria ja amb oposicions). Bé, doncs algunes d´aquestes formadores en Competència Social i Educació Emocional, Mitjans Audiovisuals i Noves Tecnologies, amb el discurs teòricament oficial, també han suspès en els temes dels quals tenen certificats com a expertes… i no sols això, sinó que també s´ha donat la paradoxa que una altra de les mestres que s´ha format a l´estiu (voluntàriament) i al llarg de tot el curs, i que ha organitzat i dirigit la biblioteca escolar, l´ha dinamitzada i el que és més important, ha acostat els nostres alumnes als llibres i contes despertant el gaudi per llegir, també l´han «tombat» en el desenvolupament del tema de «biblioteca escolar». Quantes persones d´aquests tres tribunals eren «expertes» en els temes sobre els quals s´han sentit capaces de suspendre les oposicions a les meves companyes?

Arribat a aquest punt, la conclusió a la qual arribo és ben senzilla. Les oposicions no són un procés de selecció gens just i el que és més greu, no asseguren que les persones que les aproven siguin professionals competents adaptables a les noves necessitats educatives. És en la tasca quotidiana, del dia a dia, que els bons professionals de l´educació demostren si serveixen per educar.

En aquests moments, en que la nostra societat està immersa en canvis profunds, l´educació ha d´anar adaptant-se. Hauria de comprometre´s en formar noies i nois democràtics, solidaris i capaços de fer evolucionar positivament la història del nostre país, això comporta prendre posició davant aquests nous reptes, sobretot, lingüístics i de cohesió social. Qui és que valora i jutja el treball a les escoles? Qui és que valora tots els mestres interins que desenvolupen la seva acció educativa en aquest sentit? O posats a valorar, qui és que valora l´acció educativa dels mestres en actiu?

Acabem amb aquest sistema d´oposicions com a procés d´accés a l´educació pública, desenvolupem un procés d´accés més qualitatiu i just. Treballem tots junts per un ensenyament públic i de qualitat. Reconeguem el dret a la revisió dels exàmens d´oposicions.

-Joana Rodríguez Llopis. Presidenta del Consell Escolar del CEIP Amistat. Figueres.

Aquí teniu l’enllaç a l’article

Fa uns dies explicava que en el meu centre ja s’havia de prendre la decisió sobre la proposta horària a fer el proper curs. Una decisió complicada, ben cert. I la cosa continua embolicant-se. Avui s’ha tornat a fer un claustre i s’ha explicat que com la resta de centres de Ripollet (poble on treballo) havia decidit fer de 9 a 1 i de 15 a 17, la proposta del claustre per a fer al consell escolar també seria aquesta.

Per primer cop s’ha llegit una acta de claustre, fins ara mai abans s’havia fet, clar que per això, cap de les actes anteriors tenen validesa precisament perquè no s’han aprovat mai. Tot i fiar-nos de la bona fe de la gent convé anar aprovant actes de claustre si no ens podem trobar amb més d’un problema.

Aquesta tarda hi ha consell escolar i no sé com haurà anat però m’ho imagino després d’haver sentit la opinió d’alguns companys. Demà ho esbrinarem.

Però el tema d’avui era què fer a la sisena hora. De sobte un neguit ens ha invaït. Segons la direcció del centre, l’any que ve les hores de dedicació al centre serien 6 però que en aquestes hores hi podien haver hores de substitució. Alguns hem dit que això no podia ser. Si oficialment nosaltres tenim 24 hores lectives, no podem tenir hores de substitució a més d’aquestes 24 perquè òbviament això implica que en més d’una ocasió acabarem fent 26 i 27 hores de docència directa amb els alumnes. L’equip directiu ha manifestat que així havia de ser perquè ho havia manat la inspecció.

Fins ara tothom havia acceptat tàcitament que serien 24 hores lectives a la setmana i cap més. Les altres 6 serien per a altres tasques, tal com es fa actualment amb les 5 hores de permanència al centre. El cert és que entre aquestes altres tasques que s’han de fer durant les 6 hores de permanència en el centre no hi figura enlloc les “substitucions” de curta durada, no obstant, l’equip directiu ha insistit en què això seria així.

Arribats a aquest punt cal preguntar-se qui ha enganyat a qui:

– El Departament als sindicats colant més hores lectives de les que es deien públicament?
– L’administració central del departament a les delegacions canviant pel darrera uns acords que hi havia?
– Les delegacions als inspectors amagant-los informació?
– La inspecció a les direccions dient algo que no era cert?
– Les direccions al claustre dient algo que no és cert?

Avís a navegants, no estic acusant ningú, simplement estic dient que això no és allò que ens van explicar quan s’exposava el projecte per implantar la sisena hora. Però alguna cosa no quadra, quina?